Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ROBERT ALDRICH. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ROBERT ALDRICH. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de març del 2020

VERACRUZ


El 1954, Robert Aldrich va realitzar dos westerns vigorosos, ambdós produïts i interpretats per Burt Lancaster: "Apache", considerat el primer western proindi, i "Veracruz".

En la primera, l'actor i ara productor es reserva el paper protagonista, el de l'apatxe irreductible. A "Veracruz", comparteix cartell amb Gary Cooper i el seu personatge és més ambigu. Fan de mercenaris ianquis al servei dels homes de Maximilià que, durant la Guerra Civil mexicana, escorten un carregament d'or que, evidentment, també pretenen els juaristes. En realitat, tothom vol apropiar-se del tresor i tothom vetlla pels seus propis interessos en un film en què ningú no és del tot honest, tot i que el personatge de Cooper, un antic militar confederat, és en darrera instància honorable, i el de Lancaster, en primera instància, un assassí sense escrúpols, però que resulta simpàtic i que sembla professar una amistat sincera cap al seu company d'aventures, la qual cosa no impedirà un duel final. Cadascun d'aquests pistolers té una oponent femenina: la de Lancaster és una pèrfida i sofisticada Denise Darcel i la de Gary Cooper la nostra Sara Montiel en el paper que la va presentar al públic nord-americà.

Concisa i contundent, "Veracruz", amb els seus paisatges mexicans, violència i ambigua moral, anticipa alguns treballs de Peckinpah ("Mayor Dundee", "Grupo salvaje").

dimecres, 1 de gener del 2020

¿QUÉ FUE DE BABY JANE?


"¿Qué fue de Baby Jane?" (Robert Aldrich, 1962) sorgeix d'una fórmula tan arriscada com original (tot i que se la podria relacionar amb "El crepúsculo de los dioses"): dues actrius del Hollywood clàssic en hores molt baixes (Bette Davis i Joan Crawford) reunides per fer el paper de dues actrius retirades, dues germanes, una de les quals va ser nena prodigi a l'estil Shirley Temple i a qui l'altra la va succeir en l'èxit popular fins que un misteriós accident la va deixar invàlida. Baby Jane té cura de Blanche però l'odia; i tampoc no sembla estar gaire en els seus cabals: li duu una rata morta per esmorzar i contracta un pianista mediocre per preparar un improbable retorn a les pantalles amb la cançó que la va fer famosa, "I've Written A Letter To Daddy"; les escenes en què la canta, vestida, pentinada i maquillada com quan era petita, resumeixen el patetisme i l'horror convocats per Aldrich en aquest grand guignol irrepetible, que va gaudir d'un èxit enorme i bastant inesperat atesa la modèstia de la producció.



A "Canción de cuna para un cadáver" (1964), amb Olivia de Havilland prenent el relleu de la Crawford i Joseph Cotten completant el triangle de velles glòries, repeteixen fórmula amb els mateixos ingredients: un fet del passat (un assassinat truculent) manté a la protagonista (Davis) reclosa i aparentment pertorbada; l'escenari gòtic és ara una típica mansió del Sud que volen enderrocar per fer una carretera (impossibilitat de conciliar passat i present); una cançó infantil enganxifosa que proporciona el títol original al film: "Hush... Hush, Sweet Charlotte"; sorpresa final i diversos moments de terror al llarg d'una trama un pèl recargolada, no tan inspirada com la de "¿Qué fue de Baby Jane?". El personatge de Bette Davis no resulta tan estrafolari i De Havilland apareix fins i tot atractiva quan es desprèn de la seva màscara de bondat.