LAS AMARGAS LÁGRIMAS DE PETRA VON KANT

El 1972, Rainer Werner Fassbinder adapta la seva pròpia peça teatral a "Las amargas lágrimas de Petra von Kant". Respecta l'estructura: escenari únic, quatre actes separats, en aquest cas, per un fos a negre. Però, malgrat això, i malgrat la supeditació als diàlegs i als monòlegs (menció d'honor per a la dissertació de la protagonista sobre el seu fracàs matrimonial), es tracta d'un film molt elaborat en termes visuals, fins i tot sofisticat. La situació dels personatges en el pla, els gràcils moviments de càmera, la composició, els primers plans, tenen sempre una intenció dramàtica en un títol que, com molts altres del realitzador, parla de l'abús de poder en les relacions amoroses. 

La protagonista (Margit Carstensen) és una dissenyadora de moda amb ínfules que exerceix una relació de domini sobre la seva assistent (Irm Hermann), i que pretén fer si fa no fa el mateix amb una eixerida aspirant a model (Hannah Schygulla, una de les actrius favorites del realitzador); però la joventut i la bellesa acaben pesant més que els diners, i la molt enamorada Petra von Kant haurà de tastar la seva pròpia medecina. 

La trama pot recordar "Eva al desnudo", i potser Fassbinder vol explicitar-ho quan la dissenyadora dicta una carta -ajornant el pagament d'uns diners- a un tal Joseph Mankiewicz. Tampoc no li resulta aliena la influència de Douglas Sirk, i Fassbinder arrodoneix l'intens melodrama amb un ús molt intel·ligent de la llum, del cada vegada més despullat decorat (el llit desapareix en el darrer acte), o d'un vestuari extremat que defineix els personatges i els seus sentiments exacerbats. 

"Las amargas lágrimas de Petra von Kant" és una obra mestra, i no podem obviar la contribució del director de fotografia Michael Ballhaus, un geni que va acabar treballant als Estats Units, col·laborant amb, entre altres, Coppola ("Dràcula") i, sobretot, Scorsese ("¡Jo, qué noche!", "El color del dinero", "La última tentación de Cristo", "Uno de los nuestros", "La edad de la inocencia", "Gangs of New York", "Infiltrados").

TODOS NOS LLAMAMOS ALÍ

L'any 1974, en només dues setmanes, Rainer Werner Fassbinder va rodar "Todos nos llamamos Alí", sobre la relació amorosa entre un immigrant marroquí i una vídua que li dobla l'edat. Ell no s'hi casa pas per interès, ja que ella es guanya la vida netejant unes oficines i ell també té feina en un taller mecànic ; allò que els uneix es la terrible solitud d'ambdós.

La relació topa amb el rebuig frontal d'una societat profundament racista. El més irònic del cas és que ella ja havia estat casada amb un immigrant -polonès, en aquest cas- i ho va fer amb l'oposició del seu pare, perquè "eren del partit de Hitler" ("tots érem del partit de Hitler"); però això no impedeix que els fills del primer matrimoni reaccionin fent-li el buit (un d'ells, fins i tot li trinxa el televisor d'una puntada de peu); en un altre detall molt irònic, celebren el dinar de casament, ells dos sols, a la cafeteria de Múnic que és famosa perquè Hitler hi va fundar el partit nacionalsocialista, que ella "sempre havia volgut conèixer".

La paradoxa i la ironia continuen quan, en tornar d'un viatge que fan per allunyar-se de l'ambient enrarit que els envolta, la gent es mostra més afectuosa de cop i volta. La qual cosa no implica que s'hagin acabat els problemes.

Com a denúncia del racisme a Alemanya, el film de Fassbinder és contundent; també funciona com a melodrama (gènere que constituïa la seva especialitat: l'escena del televisor s'ha volgut veure com una referència a "Sólo el cielo lo sabe", del seu admirat Douglas Sirk). L'estil, d'aparent senzillesa i gran eficàcia, es caracteritza per l'hieratisme dintre del pla, i la construcció d'aquest amb molta intenció: hem de destacar les preses des d'una sala contígüa a aquella en què hi ha el personatge o personatges (com en l'escena de la cafeteria) per reflectir el seu aïllament.

LLUITA DE CLASSES EN DOS REGISTRES

Suposo que la meva cinefília em converteix en un intel·lectual. M'agrada envoltar-me de gent cinèfila, de gent intel·ligent i amb bon gust. I, no obstant això, haig de dir que no suporto els esnobs, la gent que fa gala dels seus coneixements o del seu estatus només per marcar distàncies amb el populatxo.

Rainer Werner Fassbinder era un director alemany sovint comparat amb Almodóvar perquè era gai i feia melodrames protagonitzats per gais. Al meu entendre, però, Fassbinder era molt més modest.

L'any 1975 va dirigir i protagonitzar "La ley del más fuerte". Hi fa el paper de Fox, un xicot no gaire espavilat i sense recursos econòmics... fins que guanya 500.000 marcs a la rifa; llavors, fa amistat amb Eugen, un homosexual de casa bona, amant de l'òpera i de gustos cars; Fox explica a tothom que està content perquè sap que Eugen, com que és empresari, no va amb ell per interès. És un melodrama pur que carrega sense pietat contra els burgesos (Eugen, la seva família i amics), en part orgullosos i en part avergonyits de la seva mediocritat i que gaudeixen humiliant Fox, representant del proletariat, que té tan males maneres com bon cor. Una curiositat afegida és la presència, fent de gai madur, de Karlheinz Böhm, l'actor que feia de Franz Josef a les pel·lícules de la Sissí i que també va protagonitzar "El fotógrafo del pánico".

Molt elegant, no és...

Aquesta pel·lícula em va fer pensar en una altra més lleugera -una comèdia, de fet- que també tracta de com els esnobs s'aprofiten d'uns individus sense maneres però amb molts duros. Em refereixo a la divertidíssima "Granujas de medio pelo" (Woody Allen, 2000), en la qual uns lladregots de molt poca volada (el matrimoni format per Allen i Tracey Ullman) es fan rics gràcies no a un atracament sinó a la venda de galetes que els serveix de tapadora i contracten un dandi amb pocs escrúpols (Hugh Grant) perquè els instrueixi sobre com moure's en l'alta societat. La mala llet del film d'Allen és similar a la del de Fassbinder però el final és més benèvol.