Peter Bogdanovich era un crític, gran coneixedor del cinema clàssic nord-americà (va escriure treballs excel·lents sobre Ford i Welles), que, l'any 1968, va fer el salt a la direcció amb "Targets", un thriller de culte produït per Roger Corman i protagonitzat per Boris Karloff.
Al llarg de la seva carrera, va homenatjar i va imitar els mestres sobre els quals escrivia: "¿Qué me pasa, doctor?" (1972), una divertida comèdia amb Ryan O'Neal i Barbra Streisand, era, bàsicament, un remake de "La fiera de mi niña", de Howard Hawks, que incloïa una persecució pels carrers de San Francisco en la millor tradició del
slapstick; "At long Last Love" (1975), amb música i cançons de Cole Porter, era una comèdia musical com les que es feien en l'inici del cinema sonor, amb les cançons gravades en directe; i "Nickelodeon" (1976) recreava els temps del cinema mut.
Tot i que se sentia més proper als nois de Cahiers du cinéma, crítics que van fer, com ell, el salt a la direcció, i que reivindicaven Hawks i Welles, el seu èxit en els inicis dels anys setanta el va emparellar amb els nous talents de Hollywood (Coppola, Friedkin), amb els quals va formar The Directors Company, a l'empara de Paramount Pictures, que els deixava total llibertat creativa.
Si Coppola va fer "El padrino" i William Friedkin va fer "French Connection" i "El exorcista", Bogdanovich va enllaçar consecutivament tres grans èxits: "The Last Picture Show" (1971), "¿Qué me pasa, doctor?" i "Luna de papel" (1973). I això malgrat que el primer i el tercer dels títols esmentats eren en blanc i negre, tota una gosadia en aquella època (un blanc i negre, d'altra banda, magnífic, cortesia respectivament de Robert Surtees i László Kovács).
A Bogdanovich li agradaven les rosses però no li portaven sort. En el rodatge de "The Last Picture Show" es va enamorar de la guapa i llavors molt joveneta Cybill Shepherd i li va regalar dos papers protagonistes: a "Una señorita rebelde" (1974), adaptació de la novel·la de Henry James, i a "At Long Last Love", acompanyada de l'estrella del moment Burt Reynolds. Ambdós films van ser fracassos estrepitosos tant de crítica com de públic.
Ni "Nickelodeon" ni "Saint Jack" (1979) van tenir èxit (la segona, protagonitzada per Ben Gazzara en el paper d'un nord-americà que fa de proxeneta a Singapur, va ser produïda per Hugh Hefner, el director de "Playboy", sembla que com a part de l'acord assolit amb Bogdanovich després que la revista publiqués fotografies de Cybill Shepherd despullada obtingudes sense el seu permís durant el rodatge de "The Last Picture Show").
"Todos rieron" (1981) era una comèdia romàntica en què uns detectius s'enamoren de les dones que han de vigilar. Ben Gazzara i Audrey Hepburn eren la parella més madura i John Ritter i Dorothy Stratten els jovenets de la funció. Stratten era una
playmate rossa, guapíssima. Bogdanovich se'n va enamorar i li va proposar que anessin a viure junts. La noia també es va enamorar del director i li va explicar al seu marit, Paul Snider, un individu una mica inestable; la seva reacció va ser matar Dorothy d'un tret d'escopeta, sodomitzar el cadàver i suïcidar-se després. Un afer tan escandalós no era una bona publicitat per a una comèdia lleugera protagonitzada per Audrey Hepburn, i els distribuïdors van rebutjar el film. Perquè es pogués estrenar, el pobre Bogdanovich va comprar el negatiu i va distribuir la pel·lícula ell mateix, però va resultar novament un fracàs i el director va quedar arruïnat. La història, si més no, va servir d'argument per al film de Bob Fosse "Star 80" (1983).
"Máscara" (1985), un estrany melodrama sobre una mare
hippie (Cher) que té un fill deforme, va tenir cert èxit de públic però el seu aire de telefilm semblava anticipar el final de Bogdanovich qui, després de d'uns quants fracassos més ("Ilegalmente tuya" -1988-, amb Rob Lowe, "Texasville" -1990-, seqüela de "The Last Picture Show", "¡Qué ruina de función!" -1992-, adaptació de la comèdia teatral "Pel davant i pel darrera", "Esa cosa llamada amor" -1993-) es va passar a la televisió, en què ha dirigit productes tan dubtosos com "Rebelión en las aulas 2" (1996), seqüela del film de James Clavell.
Només ha tornat al cinema en dues ocasions:
"El maullido del gato" (2001) és un film protagonitzat per Kirsten Dunst al voltant de la misteriosa mort del productor Thomas Ince, presumptament a mans del magnat William Randolph Hearst (qui va inspirar el Ciutadà Kane de Welles), quan viatjaven a bord del iot Oneida en companyia de Marion Davies i Charles Chaplin, l'any 1924; hom diu que Hearst creia que Davies l'enganyava amb Chaplin -que no seria estrany- i va voler matar el còmic i, per error, es va carregar el productor.
El 2004, Bogdanovich dirigeix per a la televisió "El misterio de Natalie Wood" i, perquè no l'encasellin en el nou subgènere de crims misteriosos en alta mar protagonitzats per estrelles de cinema, també dirigeix "Hustle", un telefilm sobre el jugador de beisbol Pete Rose, i un episodi de "Los Soprano". I, a part del documental "Tom Petty and the Heartbreakers: Runnin' Down a Dream" (2007), sobre aquest grup de rock'n roll, no torna al cinema fins enguany, amb la comèdia protgonitzada per Jennifer Aniston "She's Funny That Way", de la qual no sabem gran cosa, però no sembla que hagi de suposar la seva resurrecció cinematogràfica.
Per cert, que també s'anuncia que s'estrenarà el 2015, desprès de quatre dècades de baralles legals, l'obra inacabada -o no?- d'Orson Welles "The Other Side of the Wind". La pel·lícula està protagonitzada per John Huston i per Peter Bogdanovich, qui hauria col·laborat activament en la recuperació d'aquest títol mític.
Seria una cosa més que caldria agraïr a Bogdanovich; això, els seus treballs de crítica cinematogràfica i algunes de les seves pel·lícules, però una sobretot: l'extraordinària "The Last Picture Show".
També coneguda pel seu títol espanyol de "La última película", adapta una novel·la autobiogràfica de Larry McMurtry i ens trasllada al poblet texà d'Anarene, cap als anys cinquanta. Els protagonistes són dos amics, Sonny (Timothy Bottoms) i Duane (Jeff Bridges), enamorats de la mateixa noia, Jacy (Cybill Shepherd); la inseguretat dels xicots i la circumstància que siguin més aviat pobres i ella, en canvi, la filla del terratinent local, són obstacles difícils de superar, tot i que la Jacy té moltes ganes de fugir del reducte familiar per descobrir noves sensacions. La mare de la Jacy és la Lois Farrow (Ellen Burstyn), que també era molt maca de joveneta i feia anar tot el poble de corcoll, i per això es va casar amb el més ric; però, com descobrirem al llarg d'una història plena de revelacions, no sempre agradables, el gran amor de la seva vida va ser un home d'esperit aventurer a qui tots anomenen Sam el Lleó, personatge interpretat per Ben Johnson, actor que havia aparegut com a secundari en desenes de westerns de John Ford i altres directors.
En un to elegíac el film parla de la pèrdua: la pèrdua que implica el pas a l'adolescència, la pèrdua d'un temps i d'una manera d'entendre la vida que no han de tornar, simbolitzada en el tancament del cinema del poble a causa de la competència de la televisió; en una escena del film, els joves protagonistes assisteixen a la darrera projecció -d'aquí ve el títol del film-: la pel·lícula que veuen és "Río Rojo", de Howard Hawks.
Les opcions dels desorientats protagonistes són quedar-se al poble a fotre's de fàstic o fugir-ne; el destí pot ser Mèxic o pot ser Corea. Però no tothom es pot permetre triar: la Ruth Popper (Cloris Leachman), casada insatisfeta de mitjana edat que viu una fugaç història d'amor amb en Sonny, no té enlloc on anar; Billy (Sam Bottoms), el noi disminuït intel·lectualment, es limita a escombrar el carrer del poble, com si això servís d'alguna cosa.
És una pel·lícula tan trista que quasi em vénen ganes de plorar quan la recordo. Però, tanmateix, subtil, lúcida i, paradoxalment, plena de vida.
Nominada a set Òscars de l'Acadèmia, va aconseguir els corresponents als actors secundaris, Ben Johnson i Cloris Leachman.
Després de "¿Qué me pasa, doctor?", Bogdanovich viatja novament al passat, concretament als anys de la Gran Depressió, i el retrata també en blanc i negre a "Luna de papel". Repeteix amb Ryan O'Neal i fitxa Tatum, la filla de l'actor, que es convertirà en tota una revelació amb només nou anys i guanyarà l'Òscar a la millor actriu secundària. Interpreten una parella d'estafadors de poca volada que recorren els paratges de Kansas; mai no queda del tot clar si Moses és el pare de l'Addie, a qui només vol portar a casa d'uns parents després que hagi mort la mare de la nena, però la seva relació evoluciona de la desconfiança inicial a una complicitat i una amistat que els farà inseparables. La història fluctua entre la comèdia i el drama i Bogdanovich la condueix amb mà ferma, aconseguint, com a "The Last Picture Show", que l'emoció sorgeixi sense haver-la de forçar. Els enquadraments, hereus d'una tradició que va de Hawks a Welles, són d'una precisió absoluta i, en tot moment, estan al servei d'uns personatges tan entranyables com contradictoris: enganyen a la gent però també són enganyats i reben alguna que altra garrotada; la nena és múrria i més llesta que ell però l'ensenya a tenir pietat dels més desfavorits; és valenta i decidida però està desemparada. I tots dos anhelen, per sobre de tot, la llibertat.
El film tenia tots els ingredients per ser un èxit i ho va ser. Peter Bogdanovich es va arriscar més en els seus treballs posteriors, i també això li hem d'agraïr, tot i que va ser la causa del seu fracàs.