DEL REVÉS

Com tots sabem, el segell Pixar, d'ençà del seu primer llargmetratge ara fa vint anys -"Toy Story"-, ha significat per al gènere d'animació un salt evolutiu potser tan important com per a la ciència-ficció ho va ser "2001". Només una ullada als tres darrers títols que va presentar consecutivament la passada dècada ("Ratatouille", "Wall-e", "Up") és suficient per valorar la fins ara insuperada qualitat tècnica i artística de les seves propostes, tan vàlides per al públic infantil com per als adults (que no caiguin en el prejudici absurd segons el qual els ha passat l'edat d'anar a veure pel·lícules d'animació de Walt Disney).

Els darrers anys, semblava que els estudis havíen perdut empenta, amb títols menys memorables ("Brave", 2012) i altres que es limitaven a aprofitar èxits pretèrits ("Cars 2" -2011-, "Monstruos University" -2013-). Doncs bé, gràcies a "Del revés", no solament recuperen el seu prestigi sinó que assoleixen un nou cim del gènere, per no dir del cinema en general.

El primer que cal agrair és que s'han arriscat moltíssim. El concepte argumental de "Del revés" no es presta a una pel·lícula fàcil. Mostrar el cervell humà com si fos en sentit literal el centre de control d'una sofisticada maquinària ja ho havía fet Woody Allen en un divertidíssim episodi de "Todo lo que usted siempre quiso saber sobre el sexo y no se atrevía a preguntar". Però el film de Pete Docter i Ronaldo del Carmen, que és, evidentment, divertit, va molt més enllà i parteix d'una disciplinada investigació per presentar al públic -infantil o no- els processos d'aprenentatge i de maduració en una etapa tan difícil de la vida com és el final de la infantesa, amb un rigor absolut, gairebé com si fos un documental però sense que sembli un documental, convertint en personatges empàtics -i simpàtics- les emocions que fan possibles els nostres actes (l'Alegria, la Tristesa, la Por, la Ira, el Fàstic), experimentant amb la imatge i la narració per il·lustrar conceptes com l'inconscient o el pensament abstracte. Però "Del revés" no es limita a parlar-nos de les emocions de la nena protagonista i apel·la a les nostres pròpies emocions amb intel·ligència i sensibilitat; ens ofereix, com feia temps que ningú no ho feia, una hora i mitja de màgica felicitat.

UP

Després de gaudir de la millor pel.lícula de la temporada, en 3-D, em vénen al cap les reflexions següents:

1ª. Quan es va imposar el cinema sonor molts van predir-ne la mort com a expressió artística. I és cert que després d'haver-se inventat en pocs anys un llenguatge específic, la paraula va significar un cert pas enrere, un cert retorn a la teatralitat dels orígens.

No obstant això, el cinema no va morir i va continuar avançant, malgrat que no ho fes amb la rapidesa dels anys del cinema mut.

Molt més recentment, el llenguatge televisiu, dirigit a un públic que no seu en una sala fosca sinó que pot estar mirant la pantalla de cua d'ull mentre fa el sopar, imposa un retrocés: desapareix l'alternança de plans, ja que tot són primers plans que perden el seu significat (originàriament, emfatisar una reacció del personatge), i tot s'explica o es reitera en paraules, no fos cas que el públic televisiu perdés el fil.

L'altre extrem és la influència del vídeo-clip, basar-ho tot en l'allau d'imatges muntades de qualsevol manera.

En aquest entorn tan poc propici no deixa de ser sorprenent que els darrers films de la Pixar, dirigits obligatòriament a un públic massiu, apostin tan decididament per un retorn al cinema més pur, al cinema sense paraules: "Wall-e" era un film mut en bona part; "Up" explica sense necessitat de cap mot el drama vital del protagonista en un seguit d'imatges commovedores, a l'inici de la pe.lícula; i -sobretot cap al final, quan la casa voladora lluita amb el dirigible-, la inventiva dels gags, estrictament visuals, remet directament als millors moments del cinema de Buster Keaton.

2ª. Potser ara sí (recordem el fallit boom dels anys cinquanta), el cinema en 3-D sigui el següent salt evolutiu: les ulleres incòmodes, la falta de sales, continuen sent un problema; però els resultats -almenys a "Up"-, la sensació de realitat i, fins i tot, de vertigen, la intel.ligència de no supeditar la narració als efectes més aparents, han aconseguit que desitgi ja veure la propera meravella en aquest sistema. Promet ser l'esperada "Avatar", de James Cameron, però us he de confessar que, després de veure el tràiler, n'estic una mica recel.lós.