Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PAUL SCHRADER. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PAUL SCHRADER. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de desembre del 2025

OH, CANADA

Paul Schrader va basar una de les seves millors pel·lícules, "Aflicción" (1997), en una novel·la de Russell Banks. Culminada l'excel·lent trilogia formada per "El reverendo", "El contador de cartas" i "El maestro jardinero", torna a adaptar l'escriptor a "Oh, Canada" (2024). Però, amb aquest títol, confirma la seva irregularitat. 

Un documentalista que va travessar la frontera del Canadà quan estava de moda, defugint les seves responsabilitats, ja vell i malalt de càncer es confessa davant la càmera d'un dels seus alumnes. 

Els flaixbacs en forma de puzzle, en què ens hem d'anar guiant per si la imatge és en blanc i negre o color, o per si el protagonista (interpretat de jove per l'ara imprescindible Jacob Elordi) porta o no bigoti, o es transforma en Richard Gere, qui hereta el paper quan és un paio madur o un malalt terminal, més aviat desorienten i ens allunyen d'una proposta que, en el fons, tampoc no em sembla especialment interessant. Un progre que fa de progre i que es converteix en un vell repatani. Sí, com tot personatge de Schrader cerca la redempció. Però el realitzador, entre una simfonia de primers plans que no acaben de remetre al seu admirat Dreyer, i un muntatge quasi experimental dels records que evoca el protagonista, no troba mai el to que demanava una obra tan introspectiva.

dissabte, 24 de febrer del 2024

EL MAESTRO JARDINERO

Amb "El maestro jardinero" (2022), Paul Schrader tanca brillantment la trilogia iniciada amb "El reverendo" i "El contador de cartas", històries d'homes que intenten expiar les seves culpes, que són també les d'una nació, hereus del Travis Bickle de "Taxi Driver". 

La metàfora del jardí, a més d'atorgar al film una molt adequada atmosfera zen, serveix per explicar allò que els passa als personatges. Cal, o potser no, arrencar les males herbes; cal posar ordre o justificar el desordre; d'altra banda, fins i tot en les pitjors circumstàncies, la natura es recuperarà i les plantes tornaran a florir.

dilluns, 10 d’octubre del 2022

EL CONTADOR DE CARTAS

A "El contador de cartas" (2021), Paul Schrader es refereix novament al conflicte d'Iraq i aborda, una vegada més, els conceptes de culpa i redempció. 

William Tell (Oscar Isaac), tot i que ha passat alguns anys a la presó, continua afectat pel sentiment de culpa derivat de la seva participació en les sessions de tortura als presoners iraquians. Incapaç de sobreposar-se, deambula sense repòs per motels intercanviables mentre es guanya la vida gràcies a la seva habilitat amb les cartes. Fins que el destí li ofereix una possibilitat de redimir-se. Però ja se sap: de bones intencions l'infern n'és ple. 

El protagonista s'assembla molt a altres personatges del director: és auster i obsessiu, de mirada impenetrable, i, com el capellà i el carterista del mestre Bresson, s'expressa amb les mans.

dimarts, 16 d’abril del 2019

EL REVERENDO


Després d'uns quants anys de carrera més aviat erràtica, Paul Schrader troba novament la inspiració recorrent als seus mestres, Bresson i Bergman.

"El reverendo" (2017) és gairebé un remake de "Journal d'un curé de campagne" (Robert Bresson, 1951) amb elements de "Los comulgantes" (Ingmar Bergman, 1963).


El protagonista del film de Bresson és un capellà jove destinat a un poble petit de França habitat per gent mesquina que el menysprea, en part pels seus costums, consistents a alimentar-se exclusivament de pa, vi i sucre -causa o potser efecte de la seva mala salut-, però també per la seva innocència. Els seus esforços no sempre obtenen recompensa i els feligresos se li moren o se suïciden; tot plegat no contribueix a enfortir la seva fe i plasma en un diari els seus dubtes i sentiments més íntims.

Bresson adapta una novel·la de Georges Bernanos però recuperarà el recurs del diari del protagonista a "Pickpocket". I, posats a buscar coincidències entre aquests dos títols, potser cal parlar de la importància de les mans.

Tot i que hi ha força diàlegs a "Journal d'un curé de campagne", els gestos són tan importants com en qualsevol film de Robert Bresson. Les mans del carterista de "Pickpocket" li serveixen per robar sense que el client se n'adoni. El capellà rural fa servir les mans per beneir, tocant el front dels seus feligresos, fent el senyal de la creu. I se sorprèn que pugui atorgar la pau que a ell li manca amb el "miracle de les seves mans buides".

Canvieu la França rural per l'Amèrica profunda, el vi per whisky, el capellà per un pastor protestant, el comte per un industrial sense escrúpols, i ja tenim pel·lícula. Algunes variacions curioses: al títol de Bresson, la comtessa viu torturada pel record del seu fill mort; a "El reverendo", és el mateix protagonista -Ethan Hawke- qui va perdre un fill després d'enviar-lo a la guerra d'Iraq, i el seu retir pot ser explicat com una expiació de la seva culpa. La parella que li demana consell o el rebuig que manifesta cap a una beata amb qui s'havia entès són situacions extretes del film de Bergman.


Com veiem, Schrader no es mostra excessivament original. Però fer avui un film amb el rigor i la profunditat dels clàssics que l'inspiren, amb el mateix estil auster, fins i tot el mateix format quadrat, actualment en desús, ja concita la nostra simpatia cap al director i la seva obra. D'altra banda, no podem dir que Schrader no introdueixi variacions de collita pròpia: el valor metafòric de l'església que no acaba de rutllar, amb unes canonades que s'obstrueixen o un orgue que no funciona, i de les referències ecologistes a la destrucció del planeta, reflex del procés que afecta l'esperit i el cos del reverend Toller o de la seva incapacitat per guarir o guarir-se. Però la part més sorprenent es troba en el final del film, que el director assenyala com a metafòric però que resulta igualment plausible si el prenem al peu de la lletra, la constatació que la solitud existencial pot ser senzillament necessitat d'amor carnal. També el capellà de Bresson es lamentava del seu celibat quan la vida se li escapava i després d'haver conegut, si més no, algunes dones que li haurien portat tantes satisfaccions com maldecaps (la comtessa, la seva filla Chantal, o l'aplicada Seraphita, alumna de catequesi).

dijous, 10 de gener del 2013

PICKPOCKET


Robert Bresson preconitza un cinema en estat pur i per això la seva obra és tan important en l'evolució del llenguatge cinematogràfic. Evita qualsevol indici de teatralitat fins a l'extrem que els seus actors no actuen; són models i la càmera només ha de captar les seves accions; no s'han d'esforçar per expressar els seus sentiments: una veu en off ja s'ocupa d'explicar-los a l'espectador.

El protagonista de "Pickpocket" (1959) escriu en un diari allò que sent quan roba carteres. Però sobre les seves motivacions més profundes només podem especular a partir de l'observació de la seva circumstància i de les seves accions quotidianes, captades per la càmera de Bresson a través d'imatges transparents i d'un muntatge virtuós (molt útils si voleu fer com aquell que deia que "no hay pasta pa comer").

Bon noi... però lladre!


¡A robar carteras!


Paul Schrader és un gran admirador i teòric de l'obra del francès i alguns dels seus arguments recorden molt l'estil i la temàtica de "Pickpocket" (canvieu el carterista per un gigoló -"American Gigolo"- o un camell -"Posibilidad de escape"-).

La presó i l'expiació de la culpa, l'amor i la redempció:


La versió de Schrader: