HERMANA MUERTE

Continuem amb monges i cinema de terror (molt oportunament atesa la data) i parlem ara d'"Hermana muerte", darrera producció de Paco Plaza estrenada a Sitges i tot seguit a Netflix. 

Es tracta d'una preqüela o un spin-off de "Verónica", ja que ens mostra la joventut de la monja cega que hi apareixia, Sor Narcisa (un homenatge al film de Michael Powell i Emeric Pressburger?), ara amb la fesomia d'Aria Bedmar (també la podem veure a "Els hereus de la terra"); aquí és una novícia a qui tan aviat se li apareix la Verge com els fantasmes que s'amaguen en un convent en els anys posteriors a la Guerra Civil, els traumes de la qual tindran un pes fonamental en la trama. 

Una trama no especialment original per a un títol menys divertit que "Verónica", tot i que molt ben fotografiat, amb un format quadrat que remet a Dreyer o a la mateixa "Narciso negro", més atent al suspens i a l'elegància de la posada en escena que als ensurts, en general previsibles.

LA ABUELA

La decrepitud en la vellesa i els fenòmens paranormals eren ja temes centrals en els darrers films de Paco Plaza, respectivament "Quien a hierro mata" i "Verónica". Però el guionista de "La abuela" és Carlos Vermut, el director de "Magical Girl" (com el mateix film s'ocupa de recordar-nos amb una simpàtica aclucada d'ull), i la combinació de talents origina un títol desconcertant però també complex i fascinant.

Una model (Almudena Amor, descoberta a "El buen patrón") ha d'interrompre la seva feina en el moment més important de la seva carrera per tenir cura de la seva àvia, amb qui sempre ha estat molt unida, i que acaba de patir una embòlia que l'ha deixada totalment incapacitada (almenys en aparença).

La iaia és pell i os i les seves aparicions sobtades a mitjanit propicien els ensurts habituals als films de terror. Però tenim la sensació que "La abuela" vol ser quelcom diferent. Convoca abans el fàstic que la por, apel·la al nostre rebuig cap a la lletjor i la vellesa a través del patiment de l'abnegada protagonista i respon a una estructura circular molt del gust de Vermut en què el més interessant està en els detalls del puzzle. Allò que se suggereix és sempre més inquietant que allò que veiem (és com la sessió sado-masoquista de "Magical Girl"). I cal parar atenció a moltes metàfores visuals: la gàbia buida, els retrats, els miralls o les cortines de la dutxa que multipliquen el rostre de la protagonista...

HISTORIAS PARA NO DORMIR

Va ser cap al 2005 que algú va tenir la idea de reunir uns quants realitzadors bregats en el gènere fantàstic per crear capítols nous que homenatgessin la mítica sèrie dels anys seixanta "Historias para no dormir", de Narciso Ibáñez Serrador. "Películas para no dormir" reunia els noms d'Álex de la Iglesia (vam comentar el cas i el seu episodi en un post del 2013), Jaume Balagueró, Mateo Gil, Enrique Urbizu, Paco Plaza i el mateix Chicho. Tot i el nivell dels realitzadors, l'experiència no va tenir èxit, la qual cosa no vull atribuir a la qualitat dels episodis (he vist els signats per De la Iglesia i Balagueró i són excel·lents, sobretot el segon). 

Com sigui, l'experiment s'ha repetit ara amb la diferència que els episodis nous (que poden veure's a Amazon Prime) s'inspiren en alguns dels ideats al seu moment pel gran Ibáñez Serrador: 

"La broma", de Rodrigo Cortés

El més fluix dels quatre episodis. Correcte però irrellevant. No hi ajuda la dicció poc intel·ligible d'un molt sobreactuat Eduard Fernández. La història original era enginyosa, tot i que més apta per a la senzilla innocència que permetia la jove televisió dels seixanta; però els canvis introduïts en la trama no la fan pas millor, la veritat sigui dita. 

"El doble", de Rodrigo Sorogoyen 

Sorogoyen torna a treballar amb Vicky Luengo després de la magnífica "Antidisturbios", l'ajunta amb l'ubic David Verdaguer i signa l'episodi més sofisticat i més elegant visualment, una distopia en què la gent adquireix dobles de si mateixos per estalviar-se feina o problemes matrimonials. La tècnica ha evolucionat, tot és més còmode i més asèptic, però la gent encara duu mascareta i s'ha de confinar de tant en tant. 

"Freddy", de Paco Plaza 

L'homenatge de Paco Plaza al genial episodi dirigit per Narciso Ibáñez Serrador ens condueix, en un intel·ligent exercici metalingüístic, al seu hipotètic rodatge; Carlos Santos convertit en un sòsia de Chicho dirigeix un actor en hores baixes que interpreta al ventríloc dominat pel seu titella. El viatge a l'any 1982 permet a Paco Plaza un joc iconogràfic similar al de "Verónica", complementat per l'adopció alegre -però respectuosa- de les formes del giallo. 

"El asfalto", de Paula Ortiz 

 A diferència dels casos ja esmentats, no coneixia l'obra anterior d'aquesta directora, malgrat que "La novia" (2014) va gaudir d'un èxit notable. I, francament, caldrà seguir-li la pista. Paula Ortiz, que s'enfrontava a un repte molt difícil atesa la genial simplicitat d'un dels episodis més notables de la sèrie original, aconsegueix fer-ne una versió actualitzada sense trair-ne l'esperit; la idea de convertir el protagonista atrapat per l'asfalt en un repartidor de menjar a domicili esdevé idònia, i Dani Rovira s'adapta molt bé al seu rol de persona insignificant enmig d'una societat insolidària.

QUIEN A HIERRO MATA

Un narcotraficant gallec ingressa per voluntat pròpia en una clínica geriàtrica mentre els seus hereus fan de les seves. En té cura en Mario, un aparentment sol·lícit infermer; però la presència del malfactor farà reviure un passat traumàtic. "Quien a hierro mata" no és exactament un film de terror, com els anteriors de Paco Plaza, però la seva experiència en el gènere i la mateixa voluntat d'impactar l'espectador convertiran aquest thriller de suspens en un malson pertorbador alhora desagradable i addictiu. En qualsevol cas, preferim els excessos de Plaza a l'apatia dels darrers treballs del seu antic company d'aventures, Jaume Balagueró. Luis Tosar, per cert, broda un paper més complex que el que tenia a "Mientras duermes"; però seria injust no esmentar el treball dels actors que interpreten la família de narcotraficants (l'escena del cementiri val per tota la pel·lícula).

VERÓNICA

Des de "[REC]3: Génesis" (2012), Paco Plaza només havia dirigit un curtmetratge i un episodi d'"El ministerio del tiempo". Amb "Verónica" (2017) demostra que el silenci no està relacionat amb la pèrdua del talent que va demostrar amb la nissaga de la Niña Medeiros i companyia, ans al contrari. Recorre a un tema en certa manera similar (una adolescent perseguida per un esperit maligne després d'una sessió amb la ouija), en aquest cas basat en fets reals i documentats en un informe policial, i reincideix en la recepta dels films precedents: una ambientació quotidiana, molt sentit de l'humor i la utilització molt hàbil de hits musicals que aquí, a més, ajuden a situar-nos als anys noranta en què transcorren els fets: les cançons dels ínclits "Héroes del silencio" o la cançoneta que il·lustra un anunci igualment mític de Centella i funciona com un mantra que hauria de protegir dels monstres els quatre germans protagonistes.

La posada en escena és eficaç i elegant, des de la seqüència de l'eclipsi, gairebé genial, fins als plans d'un edifici de Vallecas que llueix tan imponent i sinistre com el Dakota de "La semilla del diablo", o les terrorífiques aparicions dels fantasmes i esperits que assetgen els nens, els quals actuen sempre amb una naturalitat sorprenent i ajuden a fer del darrer film de Paco Plaza un dels millors i més divertits títols d'horror que hem pogut veure recentment.

L'AGONIA DEL MOCKUMENTARY

Segons ens informa Wikipèdia, "el fals documental o mockumentary (mock: burla) es un gènere que imita els codis i convencions desenvolupats pel cinema documental en una obra de ficció. Aquest gènere es presenta de vegades com un documental històric amb comentaristes que parlen de successos passats o bé utilitzant un recurs del cinema de realitat, amb personatges als quals seguim a través de diverses situacions".

The War Game

Els exemples més clàssics de mockumentary s'inscriuen en la primera de les dues modalitats que assenyala Wikipèdia, i inclouen títols magistrals com "The War Game" (Peter Watkins, 1965) o "Zelig" (Woody Allen, 1983). Poden semblar, els films esmentats, molt diversos per la voluntat clara de denúncia i el dramatisme del primer i pel caràcter obertament paròdic del segon; no obstant això, ens adonem que tots els falsos documentals contenen una denúncia i una paròdia alhora: un exemple molt clar més recent és "Opération Lune" (2002), fals documental que denuncia que l'arribada dels nord-americans a la Lluna va ser un muntatge de dimensions monumentals orquestrat per l'administració Nixon; aquest mockumentary aconsegueix fer-nos dubtar dels fets reals sense excloure la ironia en la versió que exposa; però malgrat la proposta obertament paròdica que fos el mateix Stanley Kubrick l'encarregat de filmar les escenes que la televisió va transmetre a totes les llars el juliol de 1969, dono fe que molt públic es va creure fins l'últim detall de la versió inventada pels autors d'"Opération Lune".

Holocausto caníbal

De fet, una de les claus de l'èxit dels mockumentarys és la seva capacitat per ensarronar els espectadors més innocents. Com va passar en l'exemple per excel·lència de la segona de les modalitats esmentades al principi, "Holocausto caníbal" (Ruggero Deodato, 1980); una modalitat que, com veurem, ha esdevingut per dret propi una branca del cinema d'horror i que podríem també definir com "pel·lícules sobre gravacions trobades".

El proyecto de la bruja de Blair

Centrant-nos ja en aquesta segona opció, ha viscut el seu moment de glòria els darrers anys, conseqüència de l'èxit clamorós d'"El proyecto de la bruja de Blair" (Eduardo Sánchez i Daniel Myrick, 1999). Però aquest títol -i el seu hereu més directe, "Paranormal Activity" (Oren Peli, 2007)- mostra com l'originalitat i l'eficàcia són esclaves de la limitació expressiva que implica la renúncia a una narrativa i planificació convencionals.

[REC]

Hi ha hagut intents molt hàbils de combinar l'aspecte casual de les "gravacions trobades" amb una planificació no executada però pensada en termes de narrativa convencional. Tant "[REC]" (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2007) com "Monstruoso" (Matt Reeves, 2008) em semblen pel·lícules extraordinàries. Però la dificultat que implica la seva fòrmula fa que sigui difícilment repetible sense caure en el mimetisme més irrellevant.

"[REC]2" (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2009), tot i que no ha fa obertament, fuig en molts moments del model de la seva predecessora i planteja moltes escenes en termes de narrativa convencional que inclou imatges extretes directament de la pel·lícula fundacional sobre les possessions dimoníaques, "El exorcista" (William Friedkin, 1973). A més, l'alternança de punts de vista (càmeres gravant) amplia les possibilitats dramàtiques.

En definitiva, imposar-se limitacions, fer tours de force, està molt bé de tant en tant, però imaginem que avorrida hauria estat la filmografia de Hitchcock si hagués insistit en experiments com "La soga" (1948), filmada en un únic pla-seqüència, o que Rodrigo Cortés continués fent pel·lícules amb un únic personatge tancat en un espai reduït (sí, "Luces rojas" és pitjor que "Buried" però sempre serà millor que "Buried 2").

Quan un producte resulta original, la seva reiteració és més penible en la mateixa proporció.

Chronicle

Aquest és el problema al qual s'enfronta "Chronicle" (Josh Trank, 2012). Com va fer "Monstruoso" amb les kaiju eiga (pel·lícules japoneses de monstres gegants), aquest títol aplica el procediment de la "gravació trobada" al gènere dels superherois. I, dins d'aquest gènere dels superherois, resulta força original, combinant l'aspecte de film de teenagers amb reflexions més profundes sobre la maldat subjacent en tots nosaltres; conté escenes brillants, com la de la destrucció de l'aràcnid pels poders telequinèsics del protagonista que sorprèn per la seva malignitat, i altres molt emocionants com la del primer vol dels joves superherois, que deu precisament la seva eficàcia al mètode de la filmació en primera persona. Però l'encasellament en el format de "gravació trobada", a pesar de les troballes esmentades, a pesar del recurs enginyós de fer moure la càmera que tot ho enregistra de mil maneres gràcies a la capacitat telequinèsica del seu portador, i a pesar del muntatge de la lluita final, vista a través de càmeres/punts de vista múltiples, em va provocar una desagradable sensació de cansament i de déjà-vu. Dit d'una altra manera, no podia deixar de preguntar-me si no estava assistint a l'esgotament d'una fórmula prematurament envellida. Al cap i a la fi, experiments a part, no està demostrat que la narrativa clàssica no sigui la millor manera d'explicar una història, sobretot si parlem de films de gènere sense grans pretensions intel·lectuals.

[REC]3: Génesis

Finalment, he anat a veure "[REC]3: Génesis", continuació de la nissaga, dirigida per Paco Plaza en solitari mentre que Balagueró prepara "[REC]4: Apocalipsis". El repte era important, sobretot després de les mostres d'esgotament de la fòrmula, observades com ja he dit en títols coetanis com "Chronicle" però també en la mateixa "[REC]2".

Cal dir que la ubicació de la trama en un casament que, com és normal, algú està filmant (a més, aplicant les maneres del cinema-verité) sembla una excusa perfecta. Però "[REC]3: Génesis" esdevé un producte tan divertit com intel·ligent, i la primera mostra d'aquesta intel·ligència arriba ben aviat, quan el protagonista (Diego Muñoz), en plena massacre zombi, increpa al filmador que ho grava tot i, conseqüentment, li trinxa la càmera d'una puntada de peu. Des d'aquest moment, el film renuncia a la fòrmula dels predecessors (la qual cosa no exclourà una utilització molt hàbil de les imatges gravades per les càmeres de seguretat del complex on transcorre l'acció) i obté a canvi una gran llibertat creativa. "[REC]3: Génesis" no deixa de ser allò que promet, una pel·lícula gore a mig camí entre "El exorcista" i "La noche de los muertos vivientes", i no té la intensitat de la primera "[REC]", però està guarnida amb un gran sentit de l'humor (impagable, la intervenció del membre de la SGAE), referències cinèfiles que van d'"El resplandor" i "Terroríficamente muertos" a "Duelo al sol", i la utilització genial de dos vells hits musicals, com són "Gavilán o paloma", de Pablo Abraira, i "Eloise", de Tino Casal, que propicia els millors moments d'un film que -diguem-ho també- no seria allò que és sense la fotogènia impactant de Leticia Dolera, tan sexi vestida de núvia cursi com exercint de venjadora amb serra mecànica inclosa.



P.S. Abans no pengi la solució al "Concurs # 1", feu una darrera ullada als comentaris, doncs hi ha la pista definitiva (però potser no suficient, la veritat és que era molt difícil).

[REC] VS. [REC]2

Havia de resultar complicat fer una continuació de [REC] que no en fos una simple fotocòpia, però Balagueró i Plaza se n'han sortit prou bé.

Perdut l'al.licient de l'originalitat, calia anar una mica més enllà. Sense renunciar al repte que implica explicar tota la història a través de l'ull d'una càmera de video, com que en aquesta segona part n'hi ha diverses, de càmeres, i, per tant, més punts de vista, la narració ja no és linial i els directors tenen molt més marge de maniobra. Tampoc les convencions de les pel.lícules de zombis no impliquen una limitació; de fet, Balagueró i Plaza les subtitueixen per les convencions dels films de possessions demoníaques, amb plans que remeten directament a "El exorcista"; encara que per fer-ho hagin de recórrer a angles de càmera poc versemblants si tenim en compte que filma un dels protagonistes de l'escena. També trobarem referències a les versions mediterrànies del tema (les sèries Z italianes o espanyoles), però fins i tot a "La cosa" de John Carpenter (la prova de la sang).

En definitiva, una pel.lícula de terror sense complexos, brillant i divertida, tot i que potser una mica menys que la precedent. I Manuela Velasco surt menys estona, però igualment fascinant en un registre més pertorbador.