ROBOT DREAMS

Pablo Berger no és un realitzador especialment prolífic. En vint anys, només ha dirigit quatre llargmetratges, i potser és per això que són tan diferents entre si, tot i que tenen el tret comú de fer palesa una gran cinefília, ambició i afany de risc. 

A "Robot Dreams" (2023), s'atreveix amb el difícil gènere de l'animació adaptant una novel·la gràfica de Sara Varon que, protagonitzada per animals més o menys antropomòrfics (i per robots) transcorre a la Nova York dels anys vuitanta. A més, no té diàleg, però aquí ja comptava el realitzador amb l'experiència prèvia de "Blancaneu". La història de l'amistat interrompuda entre el gos protagonista i el robot capaç de somiar mentre, immobilitzat, jeu a la platja durant mesos, també és una mena de conte, que parla de conceptes i emocions universals: la por a la solitud, el pas del temps, la importància de l'amistat. I, com a recepta per curar-ho tot, la música, en aquest cas la sensacional September, dels Earth, Wind & Fire.

ABRACADABRA

El director de "Blancaneu" i "Torremolinos 73" continua apostant per la diferència, i "Abracadabra" (2017) recorda moltes pel·lícules però no s'assembla a cap. Amb una estètica deliberadament kitsch, barreja elements de comèdia costumista amb una trama més o menys fantàstica en què un marit impresentable i masclista (Antonio de la Torre) és posseït per l'esperit d'un jove sensible però -ai!- esquizofrènic; tot plegat, narrat en clau d'humor negríssim.

Com deia Truffaut, les pel·lícules són com la maionesa i aquí no ha acabat de quallar, la qual cosa no impedeix que algunes escenes siguin moltes divertides i d'altres quasi emocionants malgrat la lletjor volguda dels ingredients; valgui com a exemple, l'escena de ball al ritme del clàssic dels Steve Miller Band que dóna títol al film.

BLANCANEU

Diran que "Blancaneu" (Pablo Berger, 2012) està calculada per aprofitar l’èxit de "The artist", el títol que la darrera temporada va triomfar revivint el to i les maneres del cinema silent.

Bé, podria ser que aquesta circumstància hagués animat la producció; però Berger afirma que ja portava temps pensant en el film, i qui hagi vist la seva pel·lícula anterior, "Torremolinos 73" (2003), sabrà que aquest director -de moment no gaire prolífic pero ja importantíssim en la història del cinema espanyol- fa gala d’una vasta cinefília i conrea els homenatges i les combinacions impossibles. En aquell cas, barrejava Bergman amb la comèdia de "destape" dels setanta, utilitzant la mateixa fotografia de colors esvaïts i transcendint el gènere amb molta intel·ligència i sentit de l’humor. Ara, ens ofereix el conte de la Blancaneu en format de cinema mut i ubicant-lo als anys vint, a Sevilla, amb toros i flamenc.

Novament, el tractament d’un material tan delicat resulta molt hàbil: Berger no evita el comentari irònic i alguns acudits –els nans toreros- són obligats. Però la història de la pobra Blancaneu se’ns presenta com allò que és en essència: un folletó al voltant dels traumes edípics que apel·la als nostres sentiments més elementals, amb tragèdia i suspens, i personatges malvadíssims, com la madrastra (esplèndida Maribel Verdú) i el seu xofer (Pere Ponce), o tan bondadosos com la Carmen (Macarena García / Sofía Oria), passant per alguns de més ambigus, com els nans interpretats per Emilio Gavira i Sergio Dorado o l’empresari mefistofèlic (Josep Maria Pou). Això no impedeix alguna variació interessant, com la rellevància del personatge del pare, molt oblidat en d’altres versions, aquí un torero torturat i tetraplègic a causa d’una cogida (excel·lent Daniel Giménez Cacho), la substitució del mirall màgic pel reportatge gràfic d’una revista del cor o un final amb ressò necròfil.

Els homenatges cinèfils són variadíssims, del cinema folclòric espanyol d’abans de la guerra a l’expressionisme alemany, Hitchcock en les escenes al cortijo, Renoir en les escenes campestres, i un final que evoca el clàssic de Tod Browning "Freaks"; però "Blancaneu" no és només un collage erudit sinó un compendi d’emocions aconseguides a força de convicció i a força d’imatges impactants –la multitud avançant cap a la Maestranza mentre un dirigible sobrevola la plaça de braus; el castell de focs i la nit de gresca al campament dels nans; qualsevol primer pla de la bellíssima Macarena García- subratllades per una fotografia hipnòtica de Kiko de la Rica. Però "Blancaneu" tampoc no és una col·lecció de postals amb intertítols; com en les avantguardes del cinema silent, hi ha molts travellings, sobreimpressions, transicions imaginatives (els motius circulars centrats en els ulls enormes de la Blancaneu, els ulls-mirall del brau i la visió zenital de la plaça) i un muntatge trepidant.

I si no us agrada el flamenc i la corrida, tant-se-val. En gaudireu igualment. I Pablo Berger té el detall simpàtic de no deixar que mori cap toro, ni en la ficció.