DOBLES VIDAS

Olivier Assayas canvia de registre per enèsima vegada i a "Dobles vidas" (2018) assaja un estil de comèdia lleugera, molt dialogada. Però el joc de miralls establert entre les parelles protagonistes enllaça fàcilment amb els títols anteriors en la seva filmografia com a guionista ("Basada en hechos reales") o també director ("Personal Shopper", "Viaje a Sils Maria" -i torna a treballar amb Juliette Binoche-); un joc de miralls que va més enllà de les infidelitats: la crisi de la mitjana edat conviu amb la crisi imposada per les noves tecnologies, la imatge preval sobre les conviccions. Però, com ja va dir Lampedusa, explícitament esmentat al film, tot ha de canviar perquè res no canviï.

PERSONAL SHOPPER

A "Personal Shopper" (2016), Olivier Assayas torna a treballar amb Kristen Stewart, ara com a protagonista absoluta i en un paper similar al que interpretava a "Viaje a Sils Maria": si allà era l'assistent personal d'una actriu famosa, aquí és la personal shopper d'una celebrity (feina que consisteix a fer-li la compra, básicament i en el cas que ens ocupa, de roba d'alta costura i complements de Chanel i Cartier).

Assayas ja havia abordat el cinema de gènere i aquí s'apropa al terror. "Personal Shopper" és una pel·lícula de fantasmes i una pel·lícula sobre la identitat, que ve a ser el mateix. La protagonista, a més de voltar per París amb moto per fer la compra de la seva mestressa, resulta que és mèdium i intenta contactar amb el seu germà bessó, mort recentment a causa d'una afecció cardíaca que ella també pateix. El film alterna escenes típiques del gènere amb altres més lluminoses, fragments en format de documental sobre les experiències esotèriques de la pintora Hilma af Klint o de Víctor Hugo amb la representació dels tòtems de la modernitat: la moda, Google o els smartphones, convertits en una ouija últim model.

Maureen (Stewart) no manté cap contacte amb la Kyra (la celebrity, a qui només veiem uns breus instants discutint sobre la preservació de l'hàbitat dels goril·les), tot i que dorm al seu apartament i s'emprova els seus vestits, sempre d'amagat ja que ho té prohibit. De manera que Maureen es converteix en una altra persona, un fantasma de si mateixa; i és també el sòsia del seu germà mort.

El director, premiat a Cannes, combina perfectament els diversos registres d'aquest film inclassificable gràcies una posada en escena elegant i depurada i a l'ajuda inestimable d'una actriu que, després de fer-se famosa gràcies a la sèrie "Crepúsculo", torna al cinema de gènere de la mà d'un autor europeu i en clau d'art i assaig.

VIAJE A SILS MARIA

"Viaje a Sils Maria" (Olivier Assayas, 2014) parla del viatge de Maria Enders, una actriu madura al llindar de la decadència física i professional (excel·lent Juliette Binoche), a unes muntanyes de Suïssa i al seu jo més íntim, acompanyada per la seva jove assistent personal (Kristen Stewart). L'oportunitat de tornar a protagonitzar l'obra que la va fer fer famosa, un drama lèsbic entre dues dones d'edats diverses, però fent ara el paper del personatge més adult i alhora més feble de la relació, li suposarà haver d'enfrontar-se a les seves pors i també al pas del temps (un tema habitual en el cinema del francès). Maria Enders s'emmiralla en l'ambiciosa estrella de Hollywood (impressionant Chloë Grace Moretz) que li donarà la rèplica al teatre, però també en la seva assistent, amb qui assaja l'obra mentre totes dues contemplen els núvols serpentejar sobre les valls.

DESPUÉS DE MAYO

Després de "Carlos" (2010), Olivier Assayas ens torna a parlar dels anys setanta a "Después de mayo" (2012), un retrat dels adolescents progres que, en l'inici de la referida dècada, corrien davant de la policia i llançaven algun còctel molotov, repartien opuscles anarquistes, feien pintades, practicaven l'amor lliure i viatjaven a l'Índia, tot això mentre escoltaven vinils de Syd Barret i Tangerine Dream. Els personatges semblen caricatures vistos amb la distància dels anys, però això no els fa menys creïbles. I no tots estan tallats d'una peça: el mateix protagonista se sent empès a distanciar-se d'alguns amics i algunes amigues quan decideix trobar el seu camí més enllà de modes i de consignes.

Assayas no vol mitificar aquest moviment post-maig del 68, ans al contrari; però la seva crítica és subtil i la seva mirada objectiva. La qual cosa no implica fredor: el film és ple d'escenes emocionants, com aquella en què la hippie nord-americana visita el museu de Haarlem després que hagi viatjat a Holanda per avortar.

CARLOS

Digital + continua apostant per les sèries de qualitat i, mentre els dilluns al vespre gaudim encara de les aventures dels Set Regnes a "Juego de tronos", estrena els dimarts la mini-sèrie de tres capítols de durada "Carlos", dirigida per Olivier Assayas amb un estil directe, que sembla documental però que no exclou la subtilesa ni el vigor narratiu d'un gran thriller, centrada en les aventures del cèlebre terrorista internacional, actualmente empresonat a França.

La història comença als anys setanta, època daurada del terror d'extrema esquerra a Europa i l'Orient Mitjà; és llavors quan la figura d'Ilich Ramírez, àlies Carlos (molt ben interpretat per un altre Ramírez, Edgar), comença a despuntar per la seva audàcia. Progressivament, el soldat al servei d'uns presumptes ideals anti-capitalistes es convertirà en un mercenari arrogant; Carlos es passeja per tot el món de manera anònima quan li convé però brindant a l'opinió pública la seva imatge icònica, que la societat de l'època tem però, al mateix temps, admira com si es tractés d'una estrella del rock (un paral·lelisme que Assayas no dubta a suggerir). El personatge, inquietant i seductor alhora, resulta tan interessant com el repàs que fa la minisèrie de l'evolució dels grupuscles terroristes que van precedir l'actual auge islamista. I, tot i que els episodis comencin sempre advertint que es tracta bàsicament d'una ficció, si tenim en compte que la crítica més clara que el Carlos real ha dirigit a la sèrie és que el presenta com a fumador de cigarretes quan ell fumava només havans, hem de pensar que les coses van succeir de manera molt semblant a com se'ns mostren.

La sèrie dura una mica més de 300 minuts i s'estrena en sales comercials amb un muntatge una mica més reduït (de 165 minuts), que no sé pas com haurà sortit perquè a la versió televisiva no hi ha gens de palla.