És un producte comercial simpàtic i molt sixties al voltant de la improbable relació entre un milionari que organitza atracaments perquè li falten distraccions i la detectiva d'una companyia d'assegurances, decidida a caçar-lo i també a estimar-lo. Un thriller regular que utilitza la pantalla dividida no amb finalitat narrativa sinó per resultar encara més sofisticat, troba la seva raó de ser en el carisma dels dos intèrprets més cool del moment en què es va estrenar: uns guapíssims Steve McQueen i Faye Dunaway. Volen amb un avió sense motor i passegen per la platja al volant d'un buggy; però l'escena amb més perill és aquella en què juguen als escacs mentre ella acarona les peces amb la mateixa morbositat amb què acaronava els revòlvers a "Bonnie y Clyde", la pel·lícula que l'havia fet famosa només un any abans.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris NORMAN JEWISON. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris NORMAN JEWISON. Mostrar tots els missatges
dissabte, 27 de gener del 2024
EL CASO DE THOMAS CROWN
dimarts, 28 de setembre del 2010
MUSICALS DELS SETANTA: JESUS CHRIST SUPERSTAR
"Cabaret" va ser considerat un musical renovador.
Potser és una afirmació excessiva, però és cert que es distingia de la majoria de peces del gènere perquè els números musicals estaven justificats dramàticament i no s'acollia a la convenció característica que fa que els actors comencin a cantar enmig d'una frase; això i una trama al voltant de l'ascensió del nazisme sense final feliç conferien al film un to realista atípic en un musical.
Però el gènere no havia de recuperar tampoc en la dècada dels setanta l'esplendor d'altres èpoques, tot i que puntualment van aparèixer títols simpàtics.
L'any 1973, per exemple, Norman Jewison, autor d'una altra peça fonamental del musical dels setanta com va ser "El violinista en el tejado" (1971), va dirigir l'adaptació cinematogràfica de l'òpera-rock de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber "Jesus Christ Superstar"; com "Cabaret", el film també narrava fets presumptament històrics i acabava malament, però el to realista desapareixia per complet i els fets del Nou Testament s'ubicaven en una mena de comuna hippie deliberadament anacrònica. La pel·lícula pot ser -ho reconec- una mica kitsch, però té uns quants números que val la pena recordar, com ara el següent:
Potser és una afirmació excessiva, però és cert que es distingia de la majoria de peces del gènere perquè els números musicals estaven justificats dramàticament i no s'acollia a la convenció característica que fa que els actors comencin a cantar enmig d'una frase; això i una trama al voltant de l'ascensió del nazisme sense final feliç conferien al film un to realista atípic en un musical.
Però el gènere no havia de recuperar tampoc en la dècada dels setanta l'esplendor d'altres èpoques, tot i que puntualment van aparèixer títols simpàtics.
L'any 1973, per exemple, Norman Jewison, autor d'una altra peça fonamental del musical dels setanta com va ser "El violinista en el tejado" (1971), va dirigir l'adaptació cinematogràfica de l'òpera-rock de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber "Jesus Christ Superstar"; com "Cabaret", el film també narrava fets presumptament històrics i acabava malament, però el to realista desapareixia per complet i els fets del Nou Testament s'ubicaven en una mena de comuna hippie deliberadament anacrònica. La pel·lícula pot ser -ho reconec- una mica kitsch, però té uns quants números que val la pena recordar, com ara el següent:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)