CHICAGO, AÑOS 30

"Chicago, años 30", dirigida el 1958 per Nicholas Ray, és, a primera vista, un artefacte en Metrocolor i Cinemascope que ens condueix als temps mítics del gangsterisme mantenint una estètica molt anys cinquanta, i alternant la violència (força contundent en el tram final) amb els números de ball de la llargueruda Cyd Charysse. Però això és només l'esquer comercial. 

L'inici del film ens mostra la gens fàcil situació de les noies que ballen als cabarets freqüentats per l'hampa i es guanyen un sobresou assistint a les festes que organitzen més privadament (el títol original és, precisament, "Party Girl"). Vicki Gaye (Charisse) no ho ha tingut fàcil i ha renunciat al somni de ser "només" una ballarina; se sent atreta per un advocat brillant (Robert Taylor, molt entregat al personatge), que s'ha fet un nom salvant els gàngsters de la cambra de gas, algú que, en certa manera, també s'ha prostituït. Ambdós són conscients de la seva moral dubtosa. Ella s'està fent gran (és encara molt atractiva, però resulta evident que l'actriu, com el seu personatge, no és una joveneta). I ell, és coix. 

L'escena en què es reuneixen a l'apartament d'ella, després de la festa on s'han conegut, serveix perquè els conegui l'espectador, i perquè es coneguin ells i comencin a enamorar-se; i també serveix per alertar dels perills del món en què viuen, quan la Vicki descobreix el cadàver de la seva companya de pis, qui s'ha suïcidat a la banyera, i el vermell del seu vestit es confon amb el vermell de la sang. 

La història d'amor entre aquests dos éssers, forts en aparença, fràgils i traumatitzats en el fons, atorga a Ray el material idoni per a un drama romàntic captivador. El vessant de cinema negre és més aviat un teló de fons, però no podem obviar la brillant interpretació de Lee J. Cobb, el dolent que mou els fils.

LLAMAD A CUALQUIER PUERTA

Si a "Los amantes de la noche" teníem un jove que és, en el fons, molt bona persona, però s'ha vist arrossegat al delicte per les circumstàncies, a "Llamad a cualquier puerta", dirigida per Nicholas Ray immediatament després, el 1949, un plantejament similar esdevé un estudi sociològic en tota regla, i un missatge radicalment progressista posat en boca de l'advocat que interpreta Humphrey Bogart en els minuts finals (absolutament sorprenents) d'un thriller judicial que és només una excusa per mostrar l'evolució cap a la delinqüència d'un jove immigrant sense sort. 

El film també inclou una història d'amor tràgica amb una noia abnegada i, en la presentació del jove protagonista, alguna similitud amb la posterior "Rebelde sin causa": Nick Romano es ficarà per primera vegada en embolics per no semblar un covard davant els nois del barri marginal on ha anat a viure la seva família després de la mort del pare, injustament, a la presó. 

"Llamad a cualquier puerta" va servir per presentar un actor molt guapo però no especialment dúctil, en John Derek, més famós quan ja era granadet per ser marit i mentor de la Bo. A la pel·lícula, diu allò de "viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver bonic", frase que, curiosament (i erròniament), hom atribueix a James Dean.

LOS AMANTES DE LA NOCHE

Primer llargmetratge dirigit per Nicholas Ray, el 1948, "Los amantes de la noche" fou ja un títol molt característic del seu autor, un thriller de sèrie B que és, en realitat, una història d'amor tràgica entre dos joves que no saben res de la vida, o només la part dolenta: ell ha fugit de la presó on ha estat des dels setze anys; ella s'està en una gasolinera en companyia d'un pare alcohòlic. 

La impossibilitat de deixar enrere la vida criminal a causa d'una fidelitat mal entesa cap als dos companys de malifetes empenyen el protagonista (Farley Granger) a fugir amb la noia (una dolça Cathy O'Donnell). Una fugida cap a enlloc, precedent de títols molt posteriors com "Bonnie & Clyde" o "Malas tierras", que conté moments excepcionalment romàntics, com la magnífica seqüència del casament. 

L'ombra allargada de Nicholas Ray:

MÁS PODEROSO QUE LA VIDA

"Más poderoso que la vida", pel·lícula dirigida per Nicholas Ray el 1956, sembla obeir a intencions diverses, potser fins i tot contradictòries. 

La producció a càrrec de l'actor protagonista, James Mason, obeiria a la seva voluntat d'incorporar un personatge excessiu, ideal per a un tour de force actoral. Ell és Ed Avery, professor d'escola i pare de família exemplar; a causa d'una greu malaltia, es veu obligat a prendre cortisona, la qual cosa erradicarà el dolor però afectarà la seva salut mental, fins al punt que acaba volent matar tothom, com un Jack Torrance qualsevol. 

També resulta evident i força peculiar la pretensió d'alliçonar els espectadors sobre els perills de fer un mal ús dels medicaments, l'abús dels quals pot esdevenir addicció. En l'època que es va estrenar el film, la medicació amb cortisona constituïa una novetat i els metges, en la realitat com en el film, tenien por dels efectes secundaris. 

Finalment, el film conté un subtext prou interessant i més subversiu del que Ray, segons les seves declaracions, era força conscient. La família protagonista és modesta però feliç, exemple paradigmàtic de l'american way of life. El pare estima la seva esposa i juga a beisbol amb el seu fill. Però, a causa de la cortisona, el seu caràcter canvia i també les seves opinions, que esdevenen radicals; de manera que podríem dir que "Más poderoso que la vida" és un film de terror (atenció a l'ús exemplar de la llum i dels enquadraments, que convertiran una llar idíl·lica en una trampa) que adverteix sobre el feixisme latent en la classe mitjana i, en darrera instància, del perill dels fanatismes i d'interpretar la Bíblia al peu de la lletra. 

 Eren els anys cinquanta del segle passat. Ara, la cosa ha anat a pitjor, i sense necessitat de cortisona. 

Diversos exemples de la capacitat de Ray per narrar en imatges (i fer un bon ús del Cinemascope):

EN UN LUGAR SOLITARIO

Un dels arguments d'"Aguas profundas" és la sospita sobre el personatge del marit. Un senyor aparentment tan dòcil, que conrea cargols, és un assassí? 

De Ben Affleck ja sospitaven a "Perdida", però l'assumpte del marit (o nòvio, o parent) que pot ser o no ser un criminal té una llarguíssima tradició en el cinema. 

Les aportacions de Hitchcock ("Rebeca", "Sospecha", "La sombra de una duda") són les més emblemàtiques. Però ara ens referirem a un excel·lent treball del sempre interessant Nicholas Ray. 

"En un lugar solitario" (1950) és una gran història d'amor camuflada sota l'aspecte d'un thriller de sospita. El guionista Dixon Steele (Humphrey Bogart) i una veïna molt guapa (Gloria Grahame) es coneixen arran d'una situació una mica tèrbola: després d'una escena en un restaurant en què Ray mostra les misèries de Hollywood, l'escriptor convida una cambrera a casa seva perquè li resumeixi un llibre que ella ja ha llegit i que ell, que intueix que no és material literari de primera qualitat, hauria de convertir en guió cinematogràfic; la mateixa nit, la cambrera mor misteriosament. En un primer moment, la veïna no sospita d'ell; de fet, el seu testimoni l'ha protegit davant la policia. I s'enamoren perdudament. I ell recupera la inspiració perduda. Però l'ombra de la sospita comença a planar sobre la felicitat de la parella, sobretot quan ell exhibeix un caràcter inestable i violent. 

A Ray, cineasta romàntic per excel·lència, no li interessa la trama policíaca. Vol parlar-nos de com n'és de fàcil que les circumstàncies malbaratin una promesa de felicitat; vol explicar-nos que és trist i que potser és injust però que no podem deixar de ser qui som, encara que això impliqui perdre-ho tot.

REBELDE SIN CAUSA

L'homenatge a "La La Land" ens porta a recordar "Rebelde sin causa" (1955), un dels títols més emblemàtics i romàntics dirigits per Nicholas Ray i el segon dels tres que va protagonitzar James Dean abans de la seva mort prematura.

Un títol una mica enganyós, ja que la rebel·lia de Jim Stark sí que té un motiu -un pare pusil·lànime-, la qual cosa desvirtua el pretès to de denúncia. Així, doncs, els joves personatges potser no són tan rebels al cap i a la fi, però sí que es troben molt sols. Jim oculta la seva inseguretat rere un aspecte de xicot conflictiu; no vol ser un covard com el seu pare i s'haurà d'enfrontar als desafiaments una mica salvatges dels seus nous companys d'escola, inclosa una mítica cursa automobilística vora un penya-segat. El consola l'amor de la Judy (Natalie Wood).

La interpretació stanislavskiana, excessiva però també memorable, de Dean, i la bellesa adolescent de Wood, contribueixen al mite d'un film sòlidament dirigit per Ray, amb un ús modèlic del format scope i les angulacions de càmera. Però el personatge més interessant és, tal vegada, John "Plató" Crawford, interpretat per Sal Mineo: fill de pares rics i absents, està desemparat i creu trobar una família en la parella formada per Jim i Judy; amb ells, viurà unes hores intenses i tràgiques al planetari de Los Angeles.

No deixa de ser curiós que els tres protagonistes d'aquesta tragèdia moderna morissin de manera violenta a la vida real: Dean, abans de l'estrena del film, en estavellar-se amb el Porsche 550 Spyder que conduïa a tota velocitat; Wood va morir el 1981, ofegada vora del seu iot i en circumstàncies estranyes, fins i tot sospitoses (l'acompanyaven al vaixell el seu marit Robert Wagner i Christopher Walken, amb qui protagonitzava "Proyecto Brainstorm" i amb qui deien que s'entenia); Mineo, després d'una carrera erràtica i una vida privada plena d'escàndols i rumors sobre la seva presumpta homosexualitat, va ser assassinat l'any 1976 per un repartidor de pizzes.

La caçadora vermella i els texans de James Dean van fer furor:

JOHNNY GUITAR

Dirigit per Nicholas Ray l'any 1954, "Johnny Guitar" és un western típicament de sèrie B. Això no implica en absolut que sigui una mala pel·lícula. De fet, és una obra mestra.

A Ray no li preocupa que només hi hagi tres decorats. En el més important, el saloon que Vienna (Joan Crawford) ha obert al costat de la futura parada del ferrocarril, transcorre tota la primera part del film, que serveix per presentar-nos, de manera modèlica, els personatges i els conflictes que els uneixen o els enfronten. I, per si les relacions establertes, les emocions o els sentiments, de vegades contradictoris, no quedessin prou clars gràcies als diàlegs justament famosos de Philip Yordan, Ray es preocupa de vestir els personatges amb colors que reflecteixin el seu estat d'ànim o la seva evolució; també procura que els ramaders intolerants entrin en escena formant un triangle o la punta d'una fletxa, simbolitzant la seva amenaça, o que Vienna, en la seva primera aparició, se situï en un pla elevat simbolitzant no únicament que ella i ningú més mana al seu local sinó que està moralment per sobre dels seus veïns i de la malvada Emma (Mercedes McCambridge), tot i el seu passat una mica tèrbol, en l'època en què va conèixer Johnny (Sterling Hayden). Al final, mentre els dolents van tots de negre, un foc purificador il·lumina la negra nit i Vienna ja pot lluir un vestit ben blanc.