LA SEMILLA DE LA HIGUERA SAGRADA

"La semilla de la higuera sagrada" (Mohammad Rasoulof, 2024) exposa la difícil situació de les dones a l'Iran, a partir de les revoltes del 2022 (després de la mort d'una noia quan estava sota custòdia policial acusada de portar malament la hijab), i del seu impacte en el si d'una família en què les dues filles enfronten llurs creences amb la crua realitat mentre el pare, ascendit a jutge i obligat a signar sentències de mort sense discutir (cal recordar "La vida de los demás", del mateix realitzador), veu també com tremolen les seves conviccions, a tots els nivells. L'al·legòrica desaparició de la pistola que li han donat per protegir-se condueix a una catarsi que tindrà lloc en un poble abandonat del desert, en un final amb aroma de western que potser no està a l'altura de la resta del film però que tampoc no invalida la seva denúncia. 

La pel·lícula de Rasoulof ens ha portat a la memòria aquella "Persépolis", dirigida el 2007 per Marjane Satrapi (sobre la seva obra gràfica) i Vincent Paronnaud.

Amb un treball d'animació senzillament esplèndid que conjuga el blanc i negre de l'original amb influències expressionistes, retrata els horrors viscuts per una família de classe mitjana a Teheran, amb l'arribada dels aiatol·làs i la guerra amb l'Iraq. Centra la denúncia dels abusos de la teocràcia en la seva primera meitat, amb una facilitat i claredat expositiva excepcionals, sense perdre mai de vista que la narradora (l'obra és autobiogràfica) ho observa tot amb els ulls d'una nena; i, més tard, en la seva fugida a Occident, arriba l'adolescència i, amb ella, els desenganys i el desarrelament, que Satrapi descriu amb la mateixa habilitat. "Persépolis" és una lliçó d'història i també una lliçó d'humanitat.

LA VIDA DE LOS DEMÁS

Continuem amb les pel·lícules de denúncia, ara en clau menys espectacular. "La vida de los demás" (Mohammad Rasoulof, 2020), guanyadora de l'Ós d'Or a Berlín, se centra en la pena de mort, pel que sembla bastant habitual a l'Iran, i ho fa des del punt de vista dels botxins, a través de quatre episodis que presenten actituds diverses, en general més aviat disconformes. I és que estar fent la mili i que t'encarreguin penjar algú ha de ser per força desagradable. 

Està bastant bé, sobretot el primer episodi, però res no li pot fer ombra a la contribució de Berlanga.