LA VIDA DE CHUCK

Ens va captivar la minisèrie "Misa de medianoche", i no tant "Doctor Sueño". Però en aquesta nova incursió de Mike Flanagan en l'univers de Stephen King, més enllà del discutible plantejament filosòfic o metafísic de "La vida de Chuck" (2024), el realitzador demostra que sap traduir en imatges l'esperit de l'obra literària, preservant moments de genuïna emoció.

EN SÈRIE

Netflix contra Movistar.

En la primera de les plataformes, veig "El juego del calamar", del coreà Hwang Dong-hyuk. 

Des de "Parásitos", els coreans estan de moda. Però l'èxit de la sèrie ha superat totes les previsions. I té la seva explicació. La sèrie té una factura correcta i uns actors molt sobreactuats, però potser el meu punt de vista al respecte sigui massa "occidental"; en qualsevol cas, crec que el secret del seu èxit és una trama que sap mantenir el suspens i enganxar l'espectador, malgrat que alguns girs resultin previsibles; el to combina el melodrama -sobretot en els primers episodis- i una càustica metàfora del sistema capitalista amb una violència desfermada i un to quasi tan infantil com els jocs que han de superar uns jugadors més desesperats que els personatges de "Danzad, danzad, malditos"; el còctel resultant converteix "El juego del calamar" en un espectacle transversal capaç d'agradar a les mestresses de casa, als adults sense complexos i també als més petits de la casa (una qüestió preocupant atesa la inclusió d'escenes i actituds no gaire edificants). 

Tan efectiva com exempta de subtilesa, també serveix per denunciar les ludopaties, tan destructives com contradictòries; o potser es pensen els participants que la seva mala sort en les apostes canviarà miraculosament?

Però la veritable sorpresa de la graella de Netflix (a falta de veure unes quantes sèries, que no som superhomes) ha estat la minisèrie de terror "Misa de medianoche", dirigida per Mike Flanagan, especialista en el gènere i responsable de la discreta "Doctor Sueño". Aquí es mostra molt més inspirat. No revelarem gran cosa de l'argument i només direm que juga amb algunes constants del gènere fantàstic, capgirant-les i vinculant-les a una mirada demolidora sobre el fanatisme religiós (el catòlic, per ser més exactes). Una realització inusualment reposada i elegant, fonamentada en llargs diàlegs i travellings, i emplaçaments de càmera impecables, aconsegueix un clima de misteri que ens farà lamentar que la història tingui un desenllaç, encara que no desmereixi de la resta. I els desconeguts intèrprets estan perfectes en els seus papers, amb menció especial per al lacònic ex-alcohòlic i, sobretot, el que fa de capellà.

Mentrestant, Movistar + presenta "La Fortuna", incursió d'Alejandro Amenábar en el format de les minisèries, amb l'excusa de narrar l'accidentat plet que va enfrontar el Regne d'Espanya i un caçador de tresors submarins nord-americà que havia recollit de les profunditats l'or enfonsat amb un vaixell vora Gibraltar cap al 1804. 

Els defectes que hem anat detectant en el cinema del director ja des de "Mar adentro", romanen en aquest treball televisiu (però amb un pressupost que endevinem considerable). Acadèmic i didàctic, escassament subtil (la majoria dels personatges, començant pel ministre incorporat per Karra Elejalde, són caricatures; només se salva, gràcies a la seva professionalitat, Stanley Tucci), pot interessar en la mesura que l'argument complagui l'espectador; però l'emoció resulta bastant escassa i la parella protagonista no té el carisma que requeria el contrapunt romàntic d'una trama -no ens enganyem- tan rocambolesca com, al cap i a la fi, insulsa. 

No vull dir que la sèrie no tingui cert nivell. Però la necessitat imperiosa de saber què passarà en el següent capítol, que atrapa els espectadors d'"El juego del calamar" (o de "Misa de medianoche"), aquí és absent.

DOCTOR SUEÑO

"Doctor Sueño" (Mike Flanagan, 2019) adapta la novel·la homònima de Stephen King, una mena de seqüela d'"El resplandor" que recupera el personatge de Danny Torrance molts anys més tard, encara turmentat perquè veu morts i digne continuador de les farres alcohòliques del seu pare. Però es rehabilitarà i lluitarà contra una tribu de vampirs que s'alimenten de l'alè de nens que resplendeixen.

El clímax a l'Hotel Overlook imposa el final que Kubrick li va negar a King en el seu film del 1980, la qual cosa podria implicar una revenja de l'escriptor; però no ens enganyem: l'única part interessant de "Doctor Sueño" -una pel·lícula excessivament llarga-, és aquesta en la mesura que ret homenatge al "Resplandor" kubrickià, música dels anys vint inclosa.