ALMAS EN PENA DE INISHERIN

"Almas en pena de Inisherin" comparteix amb altres títols de Martin McDonagh la voluntat de ser imprevisible, d'establir un cert distanciament amb derivacions surrealistes que no exclou l'empatia cap als personatges. 

Aquí ens submergeix en una comunitat illenca de la Irlanda profunda en plena guerra civil; l'indret més avorrit i endogàmic imaginable. I, entre pintes de cervesa i paisatges bucòlics, narra la història de Pádraic i Colm a partir del moment en què el segon li nega al primer l'amistat que han compartit quotidianament. I és veritat que Pádraic és una mica pobre d'esperit, però si l'excusa de Colm és una crisi existencial, no sembla que la seva actitud hagi de comportar avantatges o canvis substancials.

McDonagh recupera els dos protagonistes d'"Escondidos en Brujas" (Colin Farrell i Brendan Gleeson) i construeix una aventura que pot viatjar de la comèdia al drama amb la mateixa tossuderia que exhibeix el personatge de Gleeson, amb ecos de Ford i del Lean de "La hija de Ryan", sense perdre de vista un altre irlandès il·lustre, el dramaturg Samuel Beckett.

Completant filmografies #1: SIETE PSICÓPATAS

Després d'haver vist "Escondidos en Brujas" i "Tres anuncios en las afueras", volia revisar l'altre llargmetratge dels tres que ha dirigit Martin McDonagh. Es tracta de "Siete psicópatas" (2012), pel·lícula que, per ser anglesa, resulta tan nord-americana com la que protagonitza Frances McDormand: ambientada a Los Angeles i protagonitzada per Colin Farrell, qui ja sortia a "Escondidos en Brujas", però també per Tom Waits, Christopher Walken i Woody Harrelson i Sam Rockwell, els protagonistes masculins del seu darrer treball.

El talent de McDonagh com a guionista torna a brillar. El problema, però, és que brilla a batzegades i el conjunt del film -que, curiosament, se centra en un guionista mancat d'inspiració- resulta dispers i sembla una mala còpia dels thrillers corals de Guy Ritchie o Quentin Tarantino. Es perd en un bosc de situacions exagerades i gratuïtament violentes i aterra amb els seus protagonistes en un desert que és també desert d'idees, en un tram final inacabable i -encara pitjor- previsible.

Ningú no és perfecte.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

Observo que tot allò que vaig dir sobre "Escondidos en Brujas", en un post del ja llunyà 2009, es pot aplicar a la darrera estrena de Martin McDonagh, la brillant "Tres anuncios en las afueras" (2017).

També és una barreja de gèneres insòlita (una tragèdia amb situacions de comèdia), també té grans interpretacions (Frances McDormand es mereixerà l'Òscar si li donen) i també té un guió extraordinari amb diàlegs enginyosíssims.

McDonagh viatja a l'Amèrica profunda i presenta un paisatge ple de tòpics (la protagonista fuetejada per la vida amb desig de venjança, el sheriff racista, la comunitat protegint-se a si mateixa) per donar-los la volta tot seguit; en aquest trajecte, ens divertirà sense faltar-nos al respecte -ni als personatges-, per mostrar-nos finalment que tot és relatiu i que tots podem ser alhora víctimes i botxins.

ESCONDIDOS EN BRUJAS

Alguns directors novells barregen els gèneres en els seus films i diuen que ho fan per obtenir un producte diferent quan, en el fons, només pretenen dissimular la seva imperícia en qualsevol dels registres. D'aquest procés en surten pel.lícules avorrides i absurdes.

No és aquest el cas d'"Escondidos en Brujas", tot i que prové d'un director novell (Martin McDonagh) i que és un absolut aiguabarreig.

Després d'un cop fallit, dos gàngsters anglesos viatgen a Bruges (Bèlgica) per recomanació del seu cap. Un d'ells (Brendan Gleeson) aprofita l'estada per visitar les meravelles gòtiques de la ciutat, mentre l'altre (Colin Farrell) s'avorreix sobiranament fins que coneix una atractiva paisana. Postal turística? Buddy-movie? Comèdia romàntica? Thriller? Sí, és tot això, sense caure en els tòpics de cap dels gèneres esmentats. Comença en clau d'humor surrealista (amb l'interludi tràgic del flash-back que explica què és "allò que va sortir malament") i es converteix cap al final en un drama gairebé shakespearià amb reflexions sobre l'honor, l'amistat, el destí, fins acabar el periple amb una pirueta final d'humor negríssim.

Que una proposta tan arriscada arribi a bon port i es converteixi en un dels millors títols estrenats l'any 2008, es deu a les interpretacions de Gleeson, Farrell i de Ralph Fiennes (adequadament sobreactuats), però sobretot a un guió de ferro, en què no es deixa cap detall a l'atzar i en què els diàlegs són concisos i brillants. Darrerament, s'acostuma a oblidar que aquesta és la millor base per a una bona pel.lícula.