BRANCALEONE

A "L'armata Brancaleone" (1966), Mario Monicelli recupera alguns dels actors de "Rufufú" (Vittorio Gassman, Carlo Pisacane), els ajunta amb Gian Maria Volonté, Enrico Maria Salerno i les guapes Catherine Spaak, Maria Grazia Buccella i Barbara Steele, i elabora un vehicle còmic igualment protagonitzat per una colla de brivalls més aviats patètics i, en el fons, entranyables, ara ambientat en l'Edat Mitjana. 

Brancaleone (Gassman) és un presumpte noble a qui uns esparracats fitxen per conquerir un feu amb l'ajuda d'un document que sembla atorgar-los algun dret. Però el protagonista se sent còmode en el paper de cavaller -tot i que el seu cavall no li fa gaire cas- i se sent obligat a ajudar presumptes donzelles i a complicar-se la vida de mil maneres, mentre topen amb ciutats assolades per la pesta o amb monjos que volen viatjar a Terra Santa. 

Tot plegat resulta divertit i adequadament desmitificador, però el film, que va ser nominat a la Palma d'Or a Cannes, no té el ritme o la genialitat de "Rufufú". El seu principal mèrit, com en altres títols de la mateixa època que retraten temps pretèrits, radica en una escenografia i un vestuari molt imaginatius (ens hem de remetre a Pasolini o Fellini?) però coherents amb la idea d'una Edat Mitjana més aviat bruta i miserable. 

Forma un díptic amb "Brancaleone alle crociate" (1970), en què la colla de galifardeus que segueixen Brancaleone en el seu viatge a Terra Santa inclou un coix, un nan, un nadó, una bruixa (Stefania Sandrelli), un pecador i un leprós (i un mercenari alemany i un poliglota). Novament, el to desmitificador i un humor més o menys surrealista conviuen amb algun moment tràgic; el diàleg amb uns penjats que profetitzen el final de les injustícies al món o un tram final en què tothom parla en vers resulten els moments més afortunats d'un títol irregular però força curiós.

RUFUFÚ

Un altre film amb Mastroianni, ara en un paper més secundari, i una altra comèdia italiana clàssica, sens dubte de les més divertides de la cinematografia d'un país que havia après a riure's de les seves desgràcies i misèries, potser ja cansada de la seriositat neorealista, potser més optimista davant d'una recuperació econòmica que, com en molts altres films de l'època, és present en pantalla a través de les imatges dels edificis d'apartaments en construcció que arraconen els barris més miserables de Roma, en un dels quals transcorre l'acció de "Rufufú" (Mario Monicelli, 1958), que -com fa evident el títol espanyol, parodiant el "Rififí" de Jules Dassin- se centra en un atracament, el més maldestre imaginable. 

El film de Monicelli és ple de gags memorables i diàlegs extraordinaris, i, amb un elenc irrepetible (a més de Mastroianni, apareixen Vittorio Gassman, Renato Salvatori, Totó, Claudia Cardinale), ens presenta un univers en què regna la picaresca, habitat per una colla de lladregots que, tot i aprofitar-se de la bona fe de la gent per subsistir, acabaran per resultar entranyables i, fins i tot, en algun cas, esdevenir honrats membres de la classe treballadora. 

No podem obviar les prestacions de dos actors no tan coneguts que eleven el nivell d'una comèdia genial: Tiberio Murgia en el paper de Ferribotte, el sicilià que té la germana tancada per vigilar el seu honor, i Carlo Pisacane, el malfactor de més edat i que, malgrat no tenir dents, es passa tota la pel·lícula menjant, fins a arribar a l'escena culminant del plat de pasta i cigrons que, a part d'un despertador, constituirà el botí exigu però saborós de l'insòlit robatori.

CAPRICCIO ALL'ITALIANA

El film d'episodis "Capriccio all'italiana" (1968) és ben bé això, un caprici, una col·lecció de gags no especialment brillants, com tots els interpretats per Silvana Mangano, a les ordres de Mario Monicelli ("La Bambinaia"), Mauro Bolognini ("Perché?") i Franco Rossi ("Viaggio di lavoro"). L'episodi de Steno "Il mostro della domenica" participa d'una de les característiques dels films d'episodis italians: la confrontació entre la tradició i la modernitat; però el plantejament és més caspós que una comèdia de Paco Martínez Soria: Totó (ja era mort quan la pel·lícula es va estrenar) es dedica a afaitar el cap de joves peluts i hippies, presentats com una colla de brètols.

L'altre episodi dirigit per Mauro Bolognini, "La Gelosa", ens presenta una parella molt moderna que visita una boite; però a ella no li convencen els balls moderns i, tot i que el marit procura mentalitzar-la que ja no es porta ser gelós, a ella acaba sortint-li la vena mediterrània més atàvica. En fi, tampoc no és més que un mal acudit, però, si més no, Bolognini dota la narració de cert estil visual i la protagonista, Ira Von Fürstenberg, és guapíssima. Contemplar-la a ella i als seus modelets pop dissenyats per Mila Schön justifica la visió d'aquest fragment.

Com a "Las brujas", l'episodi dirigit per Pasolini destaca del conjunt. El discurs sobre la representació és prou evident en aquesta raresa fílmica, darrera col·laboració entre el director i la parella Totó-Ninetto Davoli. Es tracta, ni més ni menys, que d'una escenificació de l'Otel·lo de Shakespeare feta amb titelles, on els actors fan de titelles; uns cables els subjecten mentre actuen i sobreactuen i es fan preguntes sobre la naturalesa del seu destí, sobretot Otel·lo (Davoli), qui es pregunta per què està destinat a matar Desdèmona; i el titellaire li respon que ell vol assassinar-la perquè ella vol ser assassinada.

Els titelles actuen en un teatre molt rònec davant d'un públic que imaginem proletari i no gaire cultivat, ja sigui per la manera com van vestits o per la seva reacció furibunda a les intrigues de Iago (Totó pintat de verd) i la violència d'Otel·lo (Davoli pintat de color xocolata). Al final, els titelles, "assassinats" per l'audiència, són carregats en un camió que condueix Domenico Modugno mentre canta una de les seves peces melòdiques. Van a parar a un abocador d'escombraries i allà resten, de cara al cel i preguntant-se "Che cosa sono le nuvole?" (que és el títol de l'episodi).