LA TRAMPA

M. Night Shyamalan té una filla que es diu Saleka, que és molt fotogènica i, a més, sap cantar. I, amb "La trampa", munta un vehicle per al seu lluïment, un thriller de suspens ambientat en un concert que fa la noia: un assassí en sèrie a qui fa temps que busquen és a l'estadi on té lloc l'esdeveniment, barrejat entre les fans de Lady Raven; la policia no sap quina cara fa però sap que hi és; tenen l'edifici totalment rodejat.

En un registre dels que li agradaven a Brian De Palma, Shyamalan entretén sense entusiasmar. La història no té gaire misteri, la majoria de situacions són poc o gens versemblants i el dibuix del psicòpata no excedeix el tòpic. 

Shyamalan tindrà contenta la filla però potser hauria calgut un guió més treballat.

LLAMAN A LA PUERTA

El darrer títol de M. Night Shyamalan es mou en el terreny de les històries impossibles i, com a "Señales", només mostrarà l'apocalipsi a través de les imatges d'un televisor, mentre els protagonistes es troben atrapats en una cabana, atrapats en un dilema terrible. 

El director torna a demostrar que enquadra com ningú i que és un mestre del primer pla, qualitat gairebé reservada als clàssics. Llàstima que l'esforç per mantenir el suspens topi amb un argument que té la rara peculiaritat de ser artificiós i previsible alhora.

TIEMPO

Tempus fugit. I, si no, que els ho diguin als protagonistes de "Tiempo" (M. Night Shyamalan, 2021), uns turistes atrapats en una platja paradisíaca on allò que prometia ser una feliç jornada en família es converteix en un malson. 

La nova pel·lícula del director, adaptació d'una novel·la gràfica de Pierre-Oscar Lévy i Frederick Peeters, que podria haver estat un episodi de "La Dimensió Desconeguda" dels bons, compta amb una posada en escena modèlica en què destaquen la utilització exemplar del fora de camp o l'elegància i oportunitat dramàtica dels enquadraments i els moviments de càmera, i amb un guió no tan trampós com sembla, que va dosificant amb saviesa les pistes i que combina el misteri amb una reflexió sobre la fugacitat de l'existència i la importància de viure en present.

GLASS

Amb "Glass" (2019), M. Night Shyamalan tanca el cercle iniciat a "El protegido" (2000) i continuat sense previ avís a "Múltiple" (2016). Tres superherois enfrontats entre si i, alhora, amb els fantasmes convocats per una psicòloga que intenta convèncer-los que són humans i els superpoders només existeixen en la seva imaginació. Però, com ja sabem els fans del director, mai res no és el que sembla i sempre queda espai per a la sorpresa; la sobrietat és la norma i l'espectacularitat només una expectativa substituïda per l'elegància i la reflexió.

M. NIGHT SHYAMALAN: ETAPA DAURADA

Com vaig advertir, faré un petit repàs (que els pot ser útil a les noves generacions) de la millor etapa de la filmografia del director nord-americà d'origen hindú M. Night Shyamalan.

Reconec que no puc valorar -perquè no he vist- les seves primeres pel·lícules, pel que sembla de caire autobiogràfic: "Praying with Anger" (1992) i "Los primeros amigos" (1998). Jo el vaig descobrir, com molta gent, a "El sexto sentido" (1999), pel·lícula que vaig anar a veure sense referències prèvies, guiant-me exclusivament pel cartell i pensant que seria un vehicle d'acció a major glòria del seu protagonista, Bruce Willis, amb elements parapsicològics per donar color. I em trobo amb un drama de terror absolut sobre un nen que té la pega de contactar amb els morts, sobretot aquells que no reposen després d'haver patit una mort violenta i injusta. Haley Joel Osment pronunciava la històrica frase "de vegades, veig morts", i es va fer famós de la nit al dia per aquest paper. Bruce Willis era el seu psicòleg i guardià del seu secret. No hi ha escenes d'acció i, en canvi, una posada en escena inusualment reposada i elegant, una atmosfera malencònica, quasi onírica, potenciada pels escenaris de Filadèlfia a la tardor. Willis és, sens dubte, l'heroi; però la seva heroïcitat es limita a patir estoicament el silenci dels seus éssers estimats, a portar amb elegància uns vestis grisos austers i escoltar amb professionalitat i simpatia les confessions del seu petit pacient, a qui ajudarà a treure alguna utilitat d'un poder que pot ser també una maledicció i que propicia moments terrorífics, però terrorífics de veritat (les aparicions dels fantasmes). Tot i que són dos títols molt diferents, els carrers encatifats amb les fulles caigudes dels arbres, el protagonisme d'un nen que potser pateix esquizofrènia, la irrupció d'allò sobrenatural en un context realista, remeten a un altre clàssic del terror modern com fou "El exorcista".

Shyamalan combina la sobrietat amb un sentit del suspens excepcional i condueix l'espectador entre ensurts i incerteses cap a un final que és sorprenent i alhora d'una lògica impecable i implacable, un gir de guió ja famós però que evito revelar per si algun despistat encara no ha vist la pel·lícula o conegut l'espòiler.

Shyamalan torna a treballar amb Bruce Willis a "El protegido" (2000). Aquí sí que és un heroi autèntic. De fet, un superheroi. Com els dels còmics que venen a la botiga "Edició Limitada" que regenta Elijah Price (Samuel L. Jackson), afectat d'una malaltia genètica que fa que els seus ossos es trenquin a la primera de canvi, com si fossin de vidre. Allò que fa original aquest títol és que presenta la transformació en superheroi d'una persona en principi normal des d'una perspectiva realista (el tractament torna a ser d'una gran sobrietat, amb escenes de suspens però sense les lluites i moments espectaculars que sovintegen en el gènere); tanmateix, però, amb una visió cosmogònica: l'heroi ho és perquè l'equilibri de les coses demana que ho sigui i que existeixi, com també ha d'existir un antagonista que origini el mal, en ambdós casos independentment que les dues actituds (fer el bé o fer el mal) constitueixin una càrrega.

Un fet tràgic en l'inici d'aquests dos títols obre un interrogant que es resoldrà al llarg del film o en el seu desenllaç. A "Señales" (2002), la tragèdia és mostrada mitjançant successius flash-backs i, com també passa a "Múltiple", és la causa d'un trauma que persegueix el protagonista, aquí un pastor protestant (Mel Gibson) que ha perdut la fe com a conseqüència i viu en una granja amb els seus dos fills i el seu germà (Joaquin Phoenix).

"Señales" és una altra aproximació original a una variant del gènere fantàstic. Després del film de fantasmes i del film de superherois, ara ens trobem amb una invasió alienígena, presentada igualment amb una gran sobrietat. De fet, no hi ha cap escena espectacular, res que ens faci recordar "Independence Day". Els protagonistes viuen aïllats enmig de camps de blat de moro i veuen com es desenvolupen els fets a través de la televisió. I el moment més terrorífic vist a la pantalla petita és un video domèstic en què apareix un home de color verd al costat d'una casa on se celebra una festa d'aniversari; tan minimalista com eficaç. Després, la pantalla sense senyal és més eloqüent que qualsevol imatge de Nova York en flames o similar.

Shyamalan, com el millor Jacques Tourneur, suggereix sense mostrar, o mostrant molt poc, com en un altre moment terrorífic en què la imatge de l'extraterrestre apareix fugaçment sobre la fulla d'un ganivet que reflecteix allò que s'oculta rere una porta tancada. Finalment, els invasors assetgen els protagonistes en un sòtan a les fosques.

La mirada del director en els tres films és tremendament original; la posada en escena progressivament depurada, finalment amb predilecció pels primers plans frontals.

No s'acaba aquí la seva etapa d'or. "El bosque" és també un títol excel·lent, novament un drama de terror molt original i amb sorpresa. No m'allargo perquè ja en vaig parlar al post dedicat a "La bruja". "La joven del agua" (2006) i "El incidente" (2008) són també dos contes amb elements fantàstics, una mica redundants, interessants i amb moments molt inspirats però lluny de la contundència dels quatre títols anteriors.

MÚLTIPLE

A "Múltiple" (2016), M. Night Shyamalan reincideix en el gènere terrorífic i retroba el favor del públic. És un film més ambiciós que "La visita" (2015) i, com en aquest, aconsegueix generar atmosfera i suspens, afegint-hi l'elegància dels títols de la seva etapa daurada. L'escena inicial, planificada amb precisió i intel·ligència, jugant amb el fora de camp, és prova suficient que el director conserva tota la seva saviesa narrativa. Els flash-backs de la protagonista (Anya Taylor-Joy, l'adolescent calvinista de "La bruja") quan era petita són impecables en la seva sobrietat i estan perfectament acoblats en el conjunt d'una història certament inquietant sobre un paio amb personalitat múltiple (James McAvoy broda un paper per al lluïment).

De tota manera, el film empal·lideix si el comparem amb les obres mestres del director (que repassaré en un proper post), tot i la voluntat evident d'enllaçar amb la millor etapa de la seva carrera: llargues escenes de diàleg en què els personatges reflexionen sobre la seva naturalesa, els flash-backs que revelen un trauma, com a "Señales", o la picada d'ullet final a "El protegido".

Fixeu-vos en els seus ulls... He dit els ulls!

LA BRUJA

El fanatisme dels puritans emigrats als Estats Units va tenir conseqüències paradoxals que van conduir al tristement famós episodi dels judicis de Salem entre 1692 i 1693 (acusacions de bruixeria que van conduir a l'execució d'almenys dinou persones i a una histèria col·lectiva relacionada amb el fenomen).

El film de Robert Eggers "La bruja" (2015) situa la seva acció uns anys abans, el 1630, potser gens casualment ja que és l'any de la fundació de Boston i l'inici d'un llarg període en què els protestants anglesos establerts al Nord-Est dels Estats Units van gaudir d'una independència de facto.

Encara més aïllats es troben els protagonistes d'aquesta faula de terror, una família expulsada de la colònia perquè la seva fe religiosa excedeix la correcció política de l'època, que ja és dir, i que s'instal·len al llindar d'un bosc paorós. Potser els arbres frondosos oculten secrets horribles i potser serveixen d'amagatall de bruixes com les del conte de Hänsel i Gretel; però potser són els mateixos fills de la família calvinista els qui duen el germen de la destrucció, que neix al seu interior al ritme en què es desvetllen els seus cossos adolescents i sense que l'oració constant pugui fer-hi gran cosa.

El film d'Eggers, premiat a Sundance, és ric en suggerències i exquisit en la seva formulació visual, entre Kubrick i Caravaggio. És fascinant i és esfereïdor, com han de ser els grans títols del gènere fantàstic.

La crítica nord-americana ha dit que "La bruja" és una barreja entre "La cinta blanca" i "El bosque", la qual cosa és un gran elogi. La referència al film de Haneke deu ser per allò de l'efecte perniciós que una educació protestant molt rígida exerceix entre els adolescents. I la relació amb l'obra mestra de M. Night Shyamalan (el film, de 2004, tancava la millor etapa de la seva carrera) resulta bastant evident: un grup de persones viuen a Nova Anglaterra de manera molt austera i feliços tot i el seu aïllament, encerclats per un bosc on s'amaguen forces misterioses; el color vermell representa el perill (novament una referència a la menstruació?) i cal combatre'l amb el color groc.

LA VISITA

Estàvem impacients per comprovar si M. Night Shyamalan recuperava el seu pols cinematogràfic després de les notables ensopegades d'"Airbender" i "After Earth".

Si més no, "La visita" és un retorn al gènere del terror, dintre del qual s'inscriuen les seves millors pel·lícules. És, però, una producció molt modesta, amb un caràcter de sèrie B prou assumit en el plantejament i en la seva resolució. Els productors són els mateixos de "Paranormal Activity", i potser aquest és el primer peatge que ha hagut de pagar el director i el motiu perquè hagi substituït el seu estil clàssic per la tècnica del found footage (tot ho veurem per mitjà d'una gravació o unes gravacions realitzades pels mateixos protagonistes). Com vaig dir en el post sobre el mockumentary, aquesta tècnica limita les possibilitats creatives i ja no es pot dir que sigui original; els autors de "[REC]" van acabar la nissaga prescindint-ne, precisament per aquesta raó.

En fi, potser per això no em va entusiasmar gaire l'inici d'un film que, a més, tarda a entrar en matèria. Però Shyamalan demostra que encara és un paio intel·ligent i troba la manera d'adaptar la tècnica del found footage a la seva narrativa: la majoria de les imatges que veiem -no totes- són obra de la nena protagonista, qui viatja amb el seu germà petit a una granja enmig del bosc sense trànsit ni internet per visitar els seus avis; resulta que la noia vol aprofitar l'estada per filmar un reportatge sobre els seus familiars i, de passada, esbrinar els motius que van fer que la seva mare hagués fugit per sempre més de la llar dels seus progenitors; se'ns explica que la nena vol ser directora de cinema i tot plegat justifica que la seva filmació sigui plausiblement correcta i que la càmera trobi gairebé sempre l'emplaçament idoni. En definitiva, Shyamalan acaba portant les limitacions de producció al seu terreny i serveix un producte menys brillant -i menys elegant- que els títols que el van fer famós però molt digne i molt divertit, tan terrorífic com calia però amb un sentit de l'humor notable. Cal dir que, per aconseguir-ho, recorre a alguns dels seus arguments habituals: com passava a "El sexto sentido" i "El bosque", hi ha una sorpresa que ens obligarà a replantejar la nostra actitud davant allò que estem veient; i, com en el cas de "Señales" i el personatge interpretat per Joaquín Phoenix, un trauma relacionat amb l'esport serà determinant en l'enfrontament final entre els bons i els malvats. Shyamalan, doncs, s'inspira en la seva obra anterior; però la trama s'alimenta de molts altres referents, que van del terror modern a la literatura gòtica fins arribar al conte d'en Hansel i la Gretel.

AFTER EARTH

Quan vaig comentar "Airbender: El último guerrero" (2010) ja vaig haver d'especular sobre el fet que un director tan bo com M. Night Shyamalan -li hauré de dedicar alguna retrospectiva perquè els més joves em creguin- havia fet una pel·lícula tan fluixa. I acabava desitjant que no fes més passos en fals.

Però reincideix a "After Earth" (2013), una pel·lícula de ciència-ficció ambientada en un planeta Terra evacuat i ja inhabitable per a la raça humana, tot i que està ple de vida. Bé, resulta que l'invent l'ha produit en Will Smith per veure si espavila el seu fill Jaden; al film també fan de pare i fill, el primer un ranger del futur molt experimentat i força sever que també vol espavilar el noi i en té l'oportunitat quan cauen a La Terra per accident.

Algunes de les imatges del film tenen l'aroma dels clàssics del gènere d'aventures. Però, com passava a "Airbender", Shyamalan es veu incapaç de superar els obstacles d'un guió insuficient i d'uns personatges antipàtics.

I he vist fa poc "Oblivion" (Joseph Kosinski, 2013), que també és un film de ciència-ficció post-apocalíptic protagonitzat per una estrella al llindar de la decadència, Tom Cruise en aquest cas. No és res de l'altre món però almenys l'argument té una mica de misteri i hi surten dues senyores de molt bon veure: Andrea Riseborough i Olga Kurylenko.

Raons per veure "Oblivion":

AIRBENDER: EL ÚLTIMO GUERRERO

Potser no us hauria parlat mai d'aquesta pel·lícula si no fos perquè està signada per un dels meus directors favorits: M. Night Shyamalan. Tampoc no sé si puc ser objectiu amb un títol que he vist després de llegir arreu que era una obra fallida, indigna del seu director, que ha guanyat cinc razzies en la darrera edició d'aquests anti-òscars.

Tanmateix, cal preguntar-se si els crítics no s'han acarnissat amb un director que, després de tot el prestigi guanyat amb "El sexto sentido", "El protegido", "Señales" o "El bosque", ja ha estat seriosament qüestionat per "La joven del agua" o "El incidente".

La posada en escena d'"Airbender: El último guerrero" (2010) conté moltes de les característiques del seu cinema: és transparent, amb una predilecció especial pels primers plans frontals, una mica hieràtics, combinats aquí ocasionalment amb plans generals al fons de l'enquadrament.

En contrapartida, la darrera pel·lícula d'en Shyamalan no sembla tenir gran cosa en comú amb les històries de fantasia i terror que l'han fet famós. Podríem argumentar que és, com totes les altres, la història d'un aprenentatge; i, de fet, també és un film fantàstic; però els títols precedents, malgrat el seu caràcter genèric, s'ubiquen sempre en un context realista. La qual cosa no es pot pas dir d'"Airbender", adaptació d'un manga que ens porta a un món dividit en quatre regnes que representen els elements de l'aire, l'aigua, la terra i el foc, i on un ésser viu únic anomenat "avatar" pot controlar els quatre elements i contribuir a la pau i a la convivència, actualment amenaçada per l'agressivitat dels membres de la terra del foc que, curiosament, són de raça índia com el director. L'avatar és un nen (força lleig, però dur el crani rapat no l'afavoreix gaire) en la seva enèsima reencarnació; els savis l'han identificat perquè ha escollit en una tria els mateixos objectes que el seu predecessor. Vaja, que és una mena de Dalai Lama, impressió accentuada per la vestimenta del personatge i els gestos que fa quan lluita, una mena de tai txi ràpid.

Una història aparatosa i insubstancial, que sembla dirigida només al públic infantil. Hem de recordar, però, que Shyamalan va escriure el guió d'"Stuart Little", i que "Los primeros amigos" (1998) era una cinta dirigida també a un públic familiar. És a dir, que tenia certa experiència en el cinema "per a tots els públics". I no tanta en el registre espectacular, en la línia de "Las crónicas de Narnia" o molts títols similars, en què es mou "Airbender"; potser per això Shyamalan se sentia incòmode, i la pel·lícula li ha quedat plana i mal estructurada, tot i que era difícil aixecar un guió tan notòriament insuficient i carregat de situacions tòpiques i gratuïtes (vegeu l'enamorament entre el noi de la terra de l'aigua -del sud- i la princesa de la terra de l'aigua -del nord-, truncat pel sacrifici d'ella, que en un moment d'inspiració divina conclou que pot traspassar el seu esperit al d'un peix mort que representa la lluna -sic-). D'altra banda, no hi ha res a objectar al disseny de producció o a la fotografia, que fan més suportable la visió del darrer títol d'en Shyamalan.

A partir d'aquí, només podem especular: "Airbender" hauria estat millor en mans d'un altre director? Tenen raó els seus detractors i Shyamalan està acabat? Li ha quedat així perquè l'ha feta sense ganes o ha fet el que ha pogut i, senzillament, no ha quallat la maionesa?

Estic citant Truffaut, el qual citava algú que no recordo, que li va dir que les pel·lícules són com la maionesa (o l'allioli): de vegades, no quallen. I Truffaut, que encara no tenia experiència com a director i només com a crític, va pensar: "Però què diu aquest boig, fer una pel·lícula no és fer una maionesa". Però, amb el temps, es va adonar que aquella sentència era una gran veritat i que, de vegades, una pel·lícula no qualla. Senzillament.

Vull pensar que ha estat així i que, més tard o més d'hora, tornarem a tenir una pel·lícula digna d'el geni que va dirigir "Señales". Mentrestant, però, potser caldrà pagar el peatge d'una segona part d'"Airbender", que sembla inevitable en la mesura que aquesta deixa sense resoldre l'aprenentatge de l'avatar i la guerra entre indis i xinesos (ospa, encara resultarà que es tracta d'una metàfora sobre les potències emergents!).