QUEER

Luca Guadagnino s'atreveix amb tot i, a "Queer" (2024), adapta la novel·la homònima del presumptament inadaptable William S. Burroughs. 

Daniel Craig, molt lluny de James Bond, encarna l'alter ego de l'escriptor, en Lee, homosexual addicte a substàncies de tota índole i a perseguir jovenets pels barris de Ciutat de Mèxic. Manté amb un americà impassible -però molt guapo- una relació una mica tòxica, però no tant com l'ayahuasca que cercaran ambdós en un viatge que els conduirà al racó més recòndit de la selva sud-americana i al més profund de la seva ànima torturada. 

Algú ha criticat que els escenaris d'Amèrica Llatina en la dècada dels cinquanta, recreats a Cineccità, són molt de cartó-pedra. Però jo no ho he trobat un inconvenient, ans al contrari: aporten, amb els somnis del protagonista, propiciats o no per l'alcohol o les drogues, un contrapunt oníric a la molt realista i molt explícita descripció d'ambients i de trobades sexuals. 

Algunes escenes recorden les al·lucinacions del protagonista d'"El almuerzo desnudo", perdut en algun espai de la seva ment. David Cronenberg, el 1991, portava al seu terreny aquesta altra adaptació cinematogràfica de l'univers intransferible de l'escriptor.

RIVALES

"Rivales" (2024), de l'impredictible Luca Guadagnino, és una pel·lícula sobre tennis i sobre tenistes, primer amics, finalment rivals, a la pista i a fora de la pista a causa de la noia en el vèrtex del triangle, una jove promesa de l'esport que, després d'una lesió, projecta en ells les seves aspiracions. 

L'estructura de salts en el temps no ajuda a millorar el ritme d'un film excessivament llarg, i més aviat sembla un subterfugi perquè una història d'amor a dues bandes sembli més complicada d'allò que és en realitat. I, francament, tampoc no calia. N'hi havia prou amb una posada en escena impactant -amb l'ajuda de la banda sonora a càrrec de Trent Reznor i Atticus Ross- i amb la bona disposició dels intèrprets, amb menció d'honor per a una Zendaya capaç d'enamorar els dos amics tenistes i la platea sencera. 

Tres són multitud?

BONES AND ALL

Luca Guadagnino també ha conreat el giallo (el seu remake de "Suspiria" de Dario Argento). I ha parlat del primer amor a "Call Me by Your Name". 

A "Bones and All" (2022), torna a treballar amb Timothée Chalamet i torna a explicar-nos una història d'amor adolescent, amb la particularitat que els joves protagonistes són caníbals. 

La proposta és, sens dubte, arriscada. Guadagnino opta per la seriositat i se'n surt prou bé: aquesta insòlita barreja de terror, drama romàntic i road-movie és elegant i, fins a cert punt, tendra. No apta per a vegetarians.

SUSPIRIA

El 1977 Dario Argento va dirigir "Suspiria", un conte d'horror sobre una nord-americana (Jessica Harper) que viatja a Berlín per estudiar ballet clàssic en una escola on passen coses estranyes relacionades amb la bruixeria. Es tracta d'un dels títols més notables de l'italià, no apte per a daltònics: el vermell predomina en quasi totes les escenes, puntualment combinat amb verds i blaus; un veritable exercici d'estil que inclou les constants de la seva filmografia, els crims barrocs en llòbregues mansions modernistes, diàlegs esquemàtics i un final una mica precipitat. Destacarem com a curiositat la presència d'un jove Miguel Bosé.

Tot i que, com dèiem, la cosa va de bruixes, en una escena apareix un vampir (un rat-penat) que ataca la protagonista.

Luca Guadagnino també exerceix de vampir en els seus darrers treballs, metafòricament parlant. S'apropia de l'univers de James Ivory a "Call Me by Your Name" i ara presenta un remake del film d'Argento, amb Dakota Johnson de protagonista i un cameo de Jessica Harper. Però les diferències amb el treball del rei del giallo són notables.

Al film d'Argento, la protagonista arribava a Berlín enmig d'una tempesta monumental; però no s'insisteix en l'aspecte meteorològic, tret de l'escena final en què se senten llamps i trons però més aviat per intensificar el clima terrorífic. La versió de Guadagnino, una realització del 2018, ens situa novament al 1977, la qual cosa aprofita per introduir referències constants al terrorisme de la Baader-Meinhof i al mur que dividia una ciutat en què sempre plou excepte quan neva; i així, el clima tempestuós determina una fotografia de tons grisos, molt allunyats dels colors vius del seu referent. La insistència a imbricar la trama de bruixeria en un context històric de violència que acaba remetent a l'Holocaust nazi és només un dels aspectes que fa més sofisticat el film de Guadagnino, potser més interessant però inevitablement més feixuc (dura una hora més que la versió d'Argento). En qualsevol cas, les escenes de dansa (ara contemporània) són millors (en la primera versió, la Harper ni es molestava a fer veure que ballava) i els moments de sang i fetge no tan barrocs però força efectius, particularment quan a una de les alumnes li disloquen tots els ossos a distància, en sintonia amb l'exhibició de la protagonista, o en la desfermada seqüència del sàbat, aquesta sí banyada de vermell i digna competidora del clímax en el film homònim de Gaspar Noé.

CALL ME BY YOUR NAME

Les històries d'intel·lectuals burgesos de vacances a Itàlia són un motiu més o menys recurrent en la literatura i també en el cinema. Constitueix gairebé un subgènere i els ingredients imprescindibles són: una casa al camp, esmorzars al jardí amb molt suc de taronja i sopars al jardí amb amanides i vi; diàlegs sobre política o cultura i preocupacions més terrenals, principalment d'índole sexual, que no sempre es verbalitzen.

Si no fóssim a Itàlia, estaríem parlant de "La coleccionista" (Eric Rohmer, 1967), i si fóssim a Grècia, podríem estar parlant d'"Antes del anochecer" (Ricard Linklater, 2013). Si som a la Toscana, és obligada la referència a "Belleza robada", dirigida el 1996 per Bernardo Bertolucci: una colla de bohemis que enyoren el maig del 68 contemplen el despertar sexual d'una guapa adolescent (Liv Tyler, el més destacable en un dels títols menys memorables del director italià).

A "Call Me by Your Name", dirigida el 2017 per Luca Guadagnino amb guió de James Ivory sobre una novel·la d'André Aciman, la família d'intel·lectuals que passa l'estiu a la seva casa de la Lombardia rep la visita d'un bell estudiant nord-americà (Armie Hammer); el fill adolescent (Timothée Chalamet), sota la mirada comprensiva dels pares, descobrirà la seva identitat sexual. No tan pertorbadora la història, recorda una mica el "Teorema" de Pier Paolo Pasolini.

Ivory ja havia abordat les relacions homosexuals a "Maurice" (1987) i les vacances a Itàlia a "Una habitación con vistas" (1985), totes dues d'època, com també ho és "Call Me by Your Name", per bé que situada en dates més recents, concretament el 1983. En aquest cas, però, el context històric no resulta especialment rellevant. El film és tendre i senzill i el director, sàviament, es concentra a il·luminar els dies i les hores d'aquest estiu ple de passió, atent als sentiments dels seus personatges, a través d'una realització transparent que no exclou alguns apunts experimentals.