Ja vam dir en parlar d'"El niño de la bicicleta" que, als films dels germans Dardenne, la gent no para de moure's; i la presentació de conductes diverses i personatges que són solidaris i d'altres que no ho són no pretén jutjar les seves conductes però sí retratar les misèries de la societat europea actual.
A "Dos días, una noche", qui no para de moure's és la pobra Sandra (excel·lent Marion Cotillard): acaba de sortir d'una depressió quan s'assabenta que l'acomiaden de la feina; els seus companys havíen de triar entre salvar-li el lloc de treball o conservar una paga extra de mil euros i han triat la paga extra i a la Sandra que la donguin; però això ha estat un divendres i, gràcies a la intervenció de la seva amiga Juliette, el dilluns es repetirà la votació; la protagonista haurà de passar tot el cap de setmana visitant els seus companys per demanar-los el vot que li és favorable.
Fins aquesta darrera pel·lícula de Jean-Pierre i Luc Dardenne no m'havia adonat que els suburbis que recorren els seus personatges infatigablement són inhòspits i gairebé aterridors. No és el Bronx, son suburbis de classe mitjana i treballadora, de pulcres cases adossades; però, en aquesta Europa de la crisi econòmica, l'alegria sembla haver desaparegut dels carrers i la gent oculta les seves misèries rere les façanes dels seus habitatges; i no sempre obren a la pobra Sandra quan ve a demanar-los caritat. Avui dia mil euros són diners i la solidaritat dels treballadors és cosa del passat. Aquesta és la trista realitat que ens ha tocat viure i que "Dos días, una noche", que té la força i la immediatesa del millor cinema europeu, retrata admirablement, tot i que vol acabar amb un missatge optimista. No hem de perdre la fe en nosaltres mateixos ni en la gent que ens envolta.