"Los olvidados" (1950) comença amb una veu en off que, sobre imatges d'arxiu de diverses urbs del món, explica que totes les grans ciutats oculten espais miserables. Però és probable que el breu pròleg (com l'actitud responsable del director de la granja-escola) només pretengui absoldre les autoritats mexicanes d'una pobresa i d'una violència que semblen endèmiques al país i que, al film, concerneix els més joves (nens i adolescents) que viuen en barraques als barris marginals de Ciutat de Mèxic, amb famílies desestructurades o directament inexistents. Llevat d'aquesta concessió als poders públics (que el títol contradiu), Buñuel no ens estalvia res en la seva voluntat de denúncia: els diversos episodis d'una trama que comença amb la fugida d'en Jaibo del correccional i acaba amb la seva mort a mans de la policia mostren uns personatges sense horitzons, analfabets, alcohòlics, supersticiosos, mesquins, traïdors i assassins. Alguns més bèsties que altres, tot sigui dit: en Pedro no és mal xicot però la seva mare no li demostra cap afecte i tampoc no té gaire sort; el Jaibo és un criminal però se suggereix que és a causa de no haver-se sabut mai estimat; el director ho subratlla quan posa en imatges els seus darrers pensaments; aquest moment, com l'escena del malson d'en Pedro, ens porta al Buñuel més obertament surrealista, però la part més realista, quasi documental, de la història, com ja passava en "Las Hurdes, tierra sin pan", un film de temàtica similar, proporciona imatges tan inquietants com les dels títols adscrits al moviment: les gallines, l'home sense cames a qui roben i abandonen al mig del carrer. I els personatges del cec i l'orfe que l'ajuda semblen remetre a la tradició literària espanyola, font d'inspiració d'alguns dels seus millors treballs.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LOS OLVIDADOS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LOS OLVIDADOS. Mostrar tots els missatges
dissabte, 10 d’abril del 2021
LOS OLVIDADOS
divendres, 18 de maig del 2018
LOS OLVIDADOS # 5: ALAN PARKER
Si el cinema de Walter Hill beu de la tradició clàssica nord-americana, amb influències que van de Peckinpah a Kurosawa, passant per Bresson i Melville, el britànic Alan Parker prové del món publicitari, com els seus compatriotes Adrian Lyne i els germans Scott, i exporta a Hollywood aquest estil nou, tot i que, finalment, esdevé força eclèctic. Conrea, com el seu col·lega nord-americà, un cinema de vocació comercial, tot i que, de vegades, explora terrenys més arriscats; però Hill va fer sobretot thrillers, amb marcada influència del western i en una línia hereva de la sèrie B de tota la vida, mentre que el cinema de Parker és molt més divers genèricament -va reincidir en el musical però sense repetir fórmules-; i més pretensiós.
Després de "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", Alan Parker obté un gran èxit amb "El expreso de medianoche" (1978), drama brutal i efectista (amb llibret d'Oliver Stone) sobre el cas real d'un nord-americà (Brad Davis en el paper de la seva vida) detingut a Istanbul amb uns paquets d'haixix i tancat en una presó turca en condicions atroces.
El 1980 torna amb un títol més amable, una mena de documental de ficció en forma de musical sobre els estudiants de la High School of Performing Arts, de la ciutat de Nova York. "Fama" obté igualment un gran èxit, que propiciarà una sèrie de televisió nauseabunda. La versió cinematogràfica és quasi tan falsa i superficial com la televisiva però salva els mobles gràcies a un bon treball de muntatge (un aspecte en què el director sempre es mostrarà molt hàbil) i números de ball icònics, com l'escena als carrers de Nova York en què els estudiants salten sobre els cotxes (un precedent de l'inici de "La La Land"?). Sense poder obviar la fotografia de Michael Seresin, col·laborador habitual de Parker i responsable en gran mesura de l'èxit de les seves propostes.
Parker es posa seriós a "Después del amor" (1982), un film intimista sobre una ruptura matrimonial protagonitzat per Albert Finney i Diane Keaton, actors experts en crisis de parella després de títols com "Dos en la carretera" o "Annie Hall". Novament, la fotografia de Seresin i l'acadèmica posada en escena són els únics aspectes que permeten distingir el treball de Parker d'un telefilm d'Antena-3.
El mateix any, el director assumeix l'encàrrec de posar en imatges l'obra magna dels Pink Floyd, The Wall. El film no és altra cosa que una successió de vídeo-clips, gènere molt proper a l'univers d'un director format en la publicitat. Malgrat les limitacions, potser inevitables, de "Pink Floyd: The Wall", es tracta sens dubte d'un títol de culte les imatges del qual han quedat indissolublement lligades a la música del grup britànic.
Les seqüeles de Vietnam centren "Birdy" (1984), drama obsessiu protagonitzat per Matthew Modine i Nicolas Cage. Una realització impactant i el gran treball dels joves protagonistes van impressionar la crítica, que va premiar el film a Cannes. Però és com la majoria de films d'Alan Parker: la forma dissimula l'absència de contingut. I de metàfores amb ocells pel mig ja n'hi havia algunes: "El hombre de Alcatraz" (John Frankenheimer, 1962) i "El volar es para los pájaros" (Robert Altman, 1970), sense oblidar l'obra mestra d'Alfred Hitchcock.
"Arde Mississippi" (1988) és, probablement, el treball més equilibrat del director, un gran títol que no es perd en floritures estilístiques i que aborda un tema d'impacte (l'any 1964, dos agents del FBI investiguen la mort d'uns activistes en un poble del Sud dels Estats Units on el Ku Klux Klan imposa la seva llei) sense que el relat històric i la denúncia s'imposin sobre els personatges i la trama. Impecables l'ambientació i tot el repartiment, encapçalat per Willem Dafoe i Gene Hackman, investigadors de mètodes diversos, i Frances McDormand, qui fa de la soferta esposa de l'agutzil (Brad Dourif) i qui amb el temps esdevindrà experta en el paper de dona de l'Amèrica profunda.
Amb menys fortuna, Parker reincideix en el film històric de denúncia a "Bienvenido al paraíso" (1990), sobre els camps de concentració en què van ser reclosos durant la Segona Guerra Mundial ciutadans nord-americans d'origen japonès.
El fracàs d'aquest títol propicia que Parker torni a Europa i signi un títol modest però sensible i modèlic sobre una colla de joves irlandesos sense ofici ni benefici entestats a formar un grup musical especialitzat en música soul. "The Commitments" (1991) és un altre dels títols de culte del director, insòlita barreja de musical, comèdia coral i retrat proletari a l'estil de Ken Loach però en simpàtic.
Curiós també el següent treball de Parker, "El balneario de Battle Creek" (1994), comèdia coral satírica i excèntrica al voltant del balneari naturista que va muntar el senyor Kellog (Anthony Hopkins amb dents de conill), inventor dels famosos cereals, freqüentat als inicis del segle XX per una classe alta nord-americana disposada a patir tota mena de càstigs físics i reprimendes morals en nom de la moda del moment.
Parker torna al musical amb l'adaptació de l'òpera-rock "Evita" (1996), amb protagonisme de Madonna i Antonio Banderas. Una aposta clarament comercial que no acaba de funcionar, a la qual seguiran, en la filmografia del director, la molt fosca "Las cenizas de Angela" (1999), adaptació de la novel·la de Frank McCourt al voltant d'una família d'irlandesos molt desgraciada -el marit, a més, és alcohòlic- que tornen al seu país d'origen des d'Amèrica per continuar igual de pobres i malaventurats, i la molt fluixa "La vida de David Gale" (2003), protagonitzada per Kevin Spacey, sobre un activista condemnat a mort; allò que semblava en principi un nou títol de denúncia al voltant de la pena capital, acaba convertit en un thriller inversemblant que no va ajudar a salvar la carrera del director, qui roman en silenci des de llavors.
Una carrera irregular però curiosa, la d'aquest senyor. I hem deixat per al final el seu títol de culte dels vuitanta: "El corazón del ángel" (1987), que precedeix "Arde Mississippi" en la seva filmografia i transcorre igualment al Sud dels Estats Units, als anys cinquanta, un univers xafogós i misteriós al qual es trasllada el detectiu Harry Angel (Mickey Rourke, tota l'estona brut i mal afaitat, però encara atractiu) per investigar una desaparició i un seguit de crims que semblen estar relacionats amb el vudú, una feina que li portarà força mals de cap; però és que cal vigilar si el teu client es diu Louis Cypher i es deixa créixer les ungles per separar més fàcilment la closca d'un ou dur. No puc donar més detalls d'un títol incompatible amb els espòilers però l'escena de l'ou dur protagonitzada per Robert De Niro és només un dels grans moments d'un film inquietant i fascinant, entre el thriller i el terror més absolut, que banya les seves seqüències en suor, sang i sexe i que va ser el debut cinematogràfic de Lisa Bonet, jove estrella televisiva que sortia a la sèrie familiar El Show de Bill Cosby i aquí protagonitzava una escena molt tòrrida amb Rourke, la qual cosa no li va portar sort en la seva carrera posterior, una mena de maledicció que també va afectar Elisabeth Perkins (de la sèrie juvenil "Salvados por la campana" a "Showgirls" i d'aquí al no-res) o, més dramàticament, a l'espanyola Sonia Martínez, presentadora de programes infantils a Televisión Española fins que va fer el salt al cinema, on va protagonitzar "Perras Callejeras", entre altres títols en què mostrava una imatge molt allunyada del virginal perfil televisiu i fins que unes fotografies amb els pits a la fresca, presumptament robades i publicades a Interviu, van propiciar el seu acomiadament de la televisió, una greu depressió complicada amb l'addicció a l'heroïna i una mort a causa de la sida amb només trenta anys.
Després de "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", Alan Parker obté un gran èxit amb "El expreso de medianoche" (1978), drama brutal i efectista (amb llibret d'Oliver Stone) sobre el cas real d'un nord-americà (Brad Davis en el paper de la seva vida) detingut a Istanbul amb uns paquets d'haixix i tancat en una presó turca en condicions atroces.
El 1980 torna amb un títol més amable, una mena de documental de ficció en forma de musical sobre els estudiants de la High School of Performing Arts, de la ciutat de Nova York. "Fama" obté igualment un gran èxit, que propiciarà una sèrie de televisió nauseabunda. La versió cinematogràfica és quasi tan falsa i superficial com la televisiva però salva els mobles gràcies a un bon treball de muntatge (un aspecte en què el director sempre es mostrarà molt hàbil) i números de ball icònics, com l'escena als carrers de Nova York en què els estudiants salten sobre els cotxes (un precedent de l'inici de "La La Land"?). Sense poder obviar la fotografia de Michael Seresin, col·laborador habitual de Parker i responsable en gran mesura de l'èxit de les seves propostes.
Parker es posa seriós a "Después del amor" (1982), un film intimista sobre una ruptura matrimonial protagonitzat per Albert Finney i Diane Keaton, actors experts en crisis de parella després de títols com "Dos en la carretera" o "Annie Hall". Novament, la fotografia de Seresin i l'acadèmica posada en escena són els únics aspectes que permeten distingir el treball de Parker d'un telefilm d'Antena-3.
El mateix any, el director assumeix l'encàrrec de posar en imatges l'obra magna dels Pink Floyd, The Wall. El film no és altra cosa que una successió de vídeo-clips, gènere molt proper a l'univers d'un director format en la publicitat. Malgrat les limitacions, potser inevitables, de "Pink Floyd: The Wall", es tracta sens dubte d'un títol de culte les imatges del qual han quedat indissolublement lligades a la música del grup britànic.
Les seqüeles de Vietnam centren "Birdy" (1984), drama obsessiu protagonitzat per Matthew Modine i Nicolas Cage. Una realització impactant i el gran treball dels joves protagonistes van impressionar la crítica, que va premiar el film a Cannes. Però és com la majoria de films d'Alan Parker: la forma dissimula l'absència de contingut. I de metàfores amb ocells pel mig ja n'hi havia algunes: "El hombre de Alcatraz" (John Frankenheimer, 1962) i "El volar es para los pájaros" (Robert Altman, 1970), sense oblidar l'obra mestra d'Alfred Hitchcock.
"Arde Mississippi" (1988) és, probablement, el treball més equilibrat del director, un gran títol que no es perd en floritures estilístiques i que aborda un tema d'impacte (l'any 1964, dos agents del FBI investiguen la mort d'uns activistes en un poble del Sud dels Estats Units on el Ku Klux Klan imposa la seva llei) sense que el relat històric i la denúncia s'imposin sobre els personatges i la trama. Impecables l'ambientació i tot el repartiment, encapçalat per Willem Dafoe i Gene Hackman, investigadors de mètodes diversos, i Frances McDormand, qui fa de la soferta esposa de l'agutzil (Brad Dourif) i qui amb el temps esdevindrà experta en el paper de dona de l'Amèrica profunda.
Amb menys fortuna, Parker reincideix en el film històric de denúncia a "Bienvenido al paraíso" (1990), sobre els camps de concentració en què van ser reclosos durant la Segona Guerra Mundial ciutadans nord-americans d'origen japonès.
El fracàs d'aquest títol propicia que Parker torni a Europa i signi un títol modest però sensible i modèlic sobre una colla de joves irlandesos sense ofici ni benefici entestats a formar un grup musical especialitzat en música soul. "The Commitments" (1991) és un altre dels títols de culte del director, insòlita barreja de musical, comèdia coral i retrat proletari a l'estil de Ken Loach però en simpàtic.
Curiós també el següent treball de Parker, "El balneario de Battle Creek" (1994), comèdia coral satírica i excèntrica al voltant del balneari naturista que va muntar el senyor Kellog (Anthony Hopkins amb dents de conill), inventor dels famosos cereals, freqüentat als inicis del segle XX per una classe alta nord-americana disposada a patir tota mena de càstigs físics i reprimendes morals en nom de la moda del moment.
Parker torna al musical amb l'adaptació de l'òpera-rock "Evita" (1996), amb protagonisme de Madonna i Antonio Banderas. Una aposta clarament comercial que no acaba de funcionar, a la qual seguiran, en la filmografia del director, la molt fosca "Las cenizas de Angela" (1999), adaptació de la novel·la de Frank McCourt al voltant d'una família d'irlandesos molt desgraciada -el marit, a més, és alcohòlic- que tornen al seu país d'origen des d'Amèrica per continuar igual de pobres i malaventurats, i la molt fluixa "La vida de David Gale" (2003), protagonitzada per Kevin Spacey, sobre un activista condemnat a mort; allò que semblava en principi un nou títol de denúncia al voltant de la pena capital, acaba convertit en un thriller inversemblant que no va ajudar a salvar la carrera del director, qui roman en silenci des de llavors.
Una carrera irregular però curiosa, la d'aquest senyor. I hem deixat per al final el seu títol de culte dels vuitanta: "El corazón del ángel" (1987), que precedeix "Arde Mississippi" en la seva filmografia i transcorre igualment al Sud dels Estats Units, als anys cinquanta, un univers xafogós i misteriós al qual es trasllada el detectiu Harry Angel (Mickey Rourke, tota l'estona brut i mal afaitat, però encara atractiu) per investigar una desaparició i un seguit de crims que semblen estar relacionats amb el vudú, una feina que li portarà força mals de cap; però és que cal vigilar si el teu client es diu Louis Cypher i es deixa créixer les ungles per separar més fàcilment la closca d'un ou dur. No puc donar més detalls d'un títol incompatible amb els espòilers però l'escena de l'ou dur protagonitzada per Robert De Niro és només un dels grans moments d'un film inquietant i fascinant, entre el thriller i el terror més absolut, que banya les seves seqüències en suor, sang i sexe i que va ser el debut cinematogràfic de Lisa Bonet, jove estrella televisiva que sortia a la sèrie familiar El Show de Bill Cosby i aquí protagonitzava una escena molt tòrrida amb Rourke, la qual cosa no li va portar sort en la seva carrera posterior, una mena de maledicció que també va afectar Elisabeth Perkins (de la sèrie juvenil "Salvados por la campana" a "Showgirls" i d'aquí al no-res) o, més dramàticament, a l'espanyola Sonia Martínez, presentadora de programes infantils a Televisión Española fins que va fer el salt al cinema, on va protagonitzar "Perras Callejeras", entre altres títols en què mostrava una imatge molt allunyada del virginal perfil televisiu i fins que unes fotografies amb els pits a la fresca, presumptament robades i publicades a Interviu, van propiciar el seu acomiadament de la televisió, una greu depressió complicada amb l'addicció a l'heroïna i una mort a causa de la sida amb només trenta anys.
dissabte, 12 de maig del 2018
LOS OLVIDADOS # 4: WALTER HILL
Walter Hill i Alan Parker són dos noms fonamentals del cinema dels setanta i vuitanta. Les seves carreres respectives tenen força concomitàncies però també algunes diferències notables. Volia ajuntar-los en un post però finalment decideixo separar-ho en dos capítols per poder fer una anàlisi una mica més exhaustiva i evitar certa confusió.
Comencem, doncs, per en Hill, qui va signar el seu primer llargmetratge -"El luchador"- l'any 1975. Parker havia fet un parell de curts i una pel·lícula per a la televisió però el seu primer títol llarg estrenat als cinemes va ser "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", del 1976, un insòlit musical protagonitzat per nens fent de gàngsters que disparen nata (i el protagonisme de la Jodie Foster, abans de fer-se famosa pel seu paper a "Taxi Driver").
"El luchador" és un títol interessant ambientat als anys de la Gran Depressió en què Charles Bronson es dedica a boxejar i James Coburn li fa com de representant. El to malenconiós del film recorda Sam Peckinpah, director amb qui s'ha relacionat sovint el cinema de Walter Hill, tot i que beu de fonts molt diverses.
Així, doncs, "Driver" (1978), pel·lícula estilitzadíssima sobre un conductor lacònic (Ryan O'Neal) i el policia que el persegueix (Bruce Dern) recorda tant els polars de Jean-Pierre Melville com el cinema de Robert Bresson. La influència francesa s'estén a la presència d'Isabelle Adjani fent de dona fatal i misteriosa tan parca en paraules com el lànguid protagonista.
"The Warriors" (1978) constitueix el primer gran èxit del director i un dels seus títols de culte. Parteix d'un llibret inspirat en l'Anàbasi i narra la peripècia d'una banda de Nova York que ha de creuar la ciutat per tornar al seu barri, amb l'inconvenient que totes les altres bandes volen matar-los perquè els creuen responsables de l'assassinat d'un gurú que pretenia unir-les contra enemics comuns (la policia i la màfia). Tota l'acció transcorre al llarg d'una nit i el director combina sàviament violència, escenes d'impacte i lírica de la lleialtat.
Les similituds amb el cinema de Peckinpah s'accentuen a "Forajidos de leyenda" (1980), un western crepuscular sobre bandes del Vell Oest que fins i tot inclou els famosos ralentís de l'autor de "Grupo salvaje".
A "La presa" (1981), Walter Hill confirma el seu domini del gènere d'acció i suspens a partir de la història d'un grup d'integrants de la Guàrdia Nacional assetjats per una colla de violents cajun als pantans de Louisiana.
I a "Límite: 48 horas" (1982), el seu títol més comercial però també un dels millors, aconsegueix un exemple magnífic de buddy-movie, incorporant sense problemes un humor que fins aquell moment havia estat absent del seu cinema i descobrint un actor de carisma indubtable destinat a convertir-se en una de les grans estrelles de la dècada: l'inefable Eddie Murphy, en un paper a la seva mida.
No obstant això, "El gran despilfarro" (1985) qüestionava les seves aptituds com a director de comèdia. I, tot i que encara dirigiria alguns títols interessants, sempre amb una claredat expositiva heretada dels clàssics, la seva estrella es va anar apagant després d'aquest fracàs i actualment deu guanyar més calés en la seva faceta de productor (és al darrera d'"Alien" i les seves seqüeles).
L'amfetamínica "Calles de fuego" (1984) també va ser un fracàs en la seva estrena però ara mateix deu ser el títol més recordat de Hill. En el fons, volia parlar d'aquesta pel·lícula, com també en el cas de Parker m'interessava bàsicament un altre títol de culte.
Com passa en els millors treballs de Walter Hill, l'argument és esquemàtic i a base d'arquetips. Un perdedor que viatja sense rumb i és molt hàbil amb els punys (com el protagonista del seu primer film), amic d'una heroïna hawksiana i enamorat fatalment d'una cantant que es debat entre l'atractiu animal del xicot i la butxaca plena de dòlars del seu representant, es posa al servei del seu rival per alliberar la noia d'una banda de motoristes que l'han segrestada. El protagonista és Michael Paré, un noi molt guapo que no va fer res més de bo; la seva companya d'aventures és Amy Madigan; Diane Lane, en l'apogeu de la seva bellesa, fa el paper de la diva i Rick Moranis (un senyor baixet amb ulleres que sortia en totes les pel·lícules de l'època) és el mànager. El dolent és un Willem Dafoe de cara impossible que, curiosament, tindria la carrera més llarga i profitosa de tots els participants en aquest títol (Lane va encadenar dos fracassos sonats el mateix any -l'altre va ser "Cotton Club"-).
"Calles de fuego" es va plantejar com una faula rock, una extravagància es miri com es miri que, vist amb perspectiva, és tant la causa del seu fracàs com el fonament del seu atractiu i la consideració de culte. Combina sense complexos violència i números musicals (d'una qualitat sonora inqüestionable) i ens submergeix en un univers oníric en què tot és possible, amb decorats que barregen iconografia dels anys cinquanta, pop, i l'ambient sòrdid i plujós de "Blade Runner". El film de Ridley Scott no és l'única referència cinematogràfica d'un film que remet a la mítica del western (els rifles i les gavardines de molts personatges; una trama que recorda "Centauros del desierto" i el seu heroi turmentat); la baralla entre les motos podria haver estat una escena del "Salvaje" de Marlon Brando i el final és "Casablanca". L'estil és també molt eclèctic, amb un muntatge sincronitzat amb la banda sonora que escombra ràpidament els diversos plans que obren el film en el seu trepidant inici, per abraçar després algunes formes del vídeo-clip, però sense renunciar mai a l'herència clàssica que ha il·luminat l'obra d'un director a redescobrir.
Comencem, doncs, per en Hill, qui va signar el seu primer llargmetratge -"El luchador"- l'any 1975. Parker havia fet un parell de curts i una pel·lícula per a la televisió però el seu primer títol llarg estrenat als cinemes va ser "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", del 1976, un insòlit musical protagonitzat per nens fent de gàngsters que disparen nata (i el protagonisme de la Jodie Foster, abans de fer-se famosa pel seu paper a "Taxi Driver").
"El luchador" és un títol interessant ambientat als anys de la Gran Depressió en què Charles Bronson es dedica a boxejar i James Coburn li fa com de representant. El to malenconiós del film recorda Sam Peckinpah, director amb qui s'ha relacionat sovint el cinema de Walter Hill, tot i que beu de fonts molt diverses.
Així, doncs, "Driver" (1978), pel·lícula estilitzadíssima sobre un conductor lacònic (Ryan O'Neal) i el policia que el persegueix (Bruce Dern) recorda tant els polars de Jean-Pierre Melville com el cinema de Robert Bresson. La influència francesa s'estén a la presència d'Isabelle Adjani fent de dona fatal i misteriosa tan parca en paraules com el lànguid protagonista.
"The Warriors" (1978) constitueix el primer gran èxit del director i un dels seus títols de culte. Parteix d'un llibret inspirat en l'Anàbasi i narra la peripècia d'una banda de Nova York que ha de creuar la ciutat per tornar al seu barri, amb l'inconvenient que totes les altres bandes volen matar-los perquè els creuen responsables de l'assassinat d'un gurú que pretenia unir-les contra enemics comuns (la policia i la màfia). Tota l'acció transcorre al llarg d'una nit i el director combina sàviament violència, escenes d'impacte i lírica de la lleialtat.
Les similituds amb el cinema de Peckinpah s'accentuen a "Forajidos de leyenda" (1980), un western crepuscular sobre bandes del Vell Oest que fins i tot inclou els famosos ralentís de l'autor de "Grupo salvaje".
A "La presa" (1981), Walter Hill confirma el seu domini del gènere d'acció i suspens a partir de la història d'un grup d'integrants de la Guàrdia Nacional assetjats per una colla de violents cajun als pantans de Louisiana.
I a "Límite: 48 horas" (1982), el seu títol més comercial però també un dels millors, aconsegueix un exemple magnífic de buddy-movie, incorporant sense problemes un humor que fins aquell moment havia estat absent del seu cinema i descobrint un actor de carisma indubtable destinat a convertir-se en una de les grans estrelles de la dècada: l'inefable Eddie Murphy, en un paper a la seva mida.
No obstant això, "El gran despilfarro" (1985) qüestionava les seves aptituds com a director de comèdia. I, tot i que encara dirigiria alguns títols interessants, sempre amb una claredat expositiva heretada dels clàssics, la seva estrella es va anar apagant després d'aquest fracàs i actualment deu guanyar més calés en la seva faceta de productor (és al darrera d'"Alien" i les seves seqüeles).
L'amfetamínica "Calles de fuego" (1984) també va ser un fracàs en la seva estrena però ara mateix deu ser el títol més recordat de Hill. En el fons, volia parlar d'aquesta pel·lícula, com també en el cas de Parker m'interessava bàsicament un altre títol de culte.
Com passa en els millors treballs de Walter Hill, l'argument és esquemàtic i a base d'arquetips. Un perdedor que viatja sense rumb i és molt hàbil amb els punys (com el protagonista del seu primer film), amic d'una heroïna hawksiana i enamorat fatalment d'una cantant que es debat entre l'atractiu animal del xicot i la butxaca plena de dòlars del seu representant, es posa al servei del seu rival per alliberar la noia d'una banda de motoristes que l'han segrestada. El protagonista és Michael Paré, un noi molt guapo que no va fer res més de bo; la seva companya d'aventures és Amy Madigan; Diane Lane, en l'apogeu de la seva bellesa, fa el paper de la diva i Rick Moranis (un senyor baixet amb ulleres que sortia en totes les pel·lícules de l'època) és el mànager. El dolent és un Willem Dafoe de cara impossible que, curiosament, tindria la carrera més llarga i profitosa de tots els participants en aquest títol (Lane va encadenar dos fracassos sonats el mateix any -l'altre va ser "Cotton Club"-).
"Calles de fuego" es va plantejar com una faula rock, una extravagància es miri com es miri que, vist amb perspectiva, és tant la causa del seu fracàs com el fonament del seu atractiu i la consideració de culte. Combina sense complexos violència i números musicals (d'una qualitat sonora inqüestionable) i ens submergeix en un univers oníric en què tot és possible, amb decorats que barregen iconografia dels anys cinquanta, pop, i l'ambient sòrdid i plujós de "Blade Runner". El film de Ridley Scott no és l'única referència cinematogràfica d'un film que remet a la mítica del western (els rifles i les gavardines de molts personatges; una trama que recorda "Centauros del desierto" i el seu heroi turmentat); la baralla entre les motos podria haver estat una escena del "Salvaje" de Marlon Brando i el final és "Casablanca". L'estil és també molt eclèctic, amb un muntatge sincronitzat amb la banda sonora que escombra ràpidament els diversos plans que obren el film en el seu trepidant inici, per abraçar després algunes formes del vídeo-clip, però sense renunciar mai a l'herència clàssica que ha il·luminat l'obra d'un director a redescobrir.
dimarts, 20 de gener del 2015
LOS OLVIDADOS # 3: BOGDANOVICH EN BLANC I NEGRE
Peter Bogdanovich era un crític, gran coneixedor del cinema clàssic nord-americà (va escriure treballs excel·lents sobre Ford i Welles), que, l'any 1968, va fer el salt a la direcció amb "Targets", un thriller de culte produït per Roger Corman i protagonitzat per Boris Karloff.
Al llarg de la seva carrera, va homenatjar i va imitar els mestres sobre els quals escrivia: "¿Qué me pasa, doctor?" (1972), una divertida comèdia amb Ryan O'Neal i Barbra Streisand, era, bàsicament, un remake de "La fiera de mi niña", de Howard Hawks, que incloïa una persecució pels carrers de San Francisco en la millor tradició del slapstick; "At long Last Love" (1975), amb música i cançons de Cole Porter, era una comèdia musical com les que es feien en l'inici del cinema sonor, amb les cançons gravades en directe; i "Nickelodeon" (1976) recreava els temps del cinema mut.
Tot i que se sentia més proper als nois de Cahiers du cinéma, crítics que van fer, com ell, el salt a la direcció, i que reivindicaven Hawks i Welles, el seu èxit en els inicis dels anys setanta el va emparellar amb els nous talents de Hollywood (Coppola, Friedkin), amb els quals va formar The Directors Company, a l'empara de Paramount Pictures, que els deixava total llibertat creativa.
Si Coppola va fer "El padrino" i William Friedkin va fer "French Connection" i "El exorcista", Bogdanovich va enllaçar consecutivament tres grans èxits: "The Last Picture Show" (1971), "¿Qué me pasa, doctor?" i "Luna de papel" (1973). I això malgrat que el primer i el tercer dels títols esmentats eren en blanc i negre, tota una gosadia en aquella època (un blanc i negre, d'altra banda, magnífic, cortesia respectivament de Robert Surtees i László Kovács).
A Bogdanovich li agradaven les rosses però no li portaven sort. En el rodatge de "The Last Picture Show" es va enamorar de la guapa i llavors molt joveneta Cybill Shepherd i li va regalar dos papers protagonistes: a "Una señorita rebelde" (1974), adaptació de la novel·la de Henry James, i a "At Long Last Love", acompanyada de l'estrella del moment Burt Reynolds. Ambdós films van ser fracassos estrepitosos tant de crítica com de públic.
Ni "Nickelodeon" ni "Saint Jack" (1979) van tenir èxit (la segona, protagonitzada per Ben Gazzara en el paper d'un nord-americà que fa de proxeneta a Singapur, va ser produïda per Hugh Hefner, el director de "Playboy", sembla que com a part de l'acord assolit amb Bogdanovich després que la revista publiqués fotografies de Cybill Shepherd despullada obtingudes sense el seu permís durant el rodatge de "The Last Picture Show").
"Todos rieron" (1981) era una comèdia romàntica en què uns detectius s'enamoren de les dones que han de vigilar. Ben Gazzara i Audrey Hepburn eren la parella més madura i John Ritter i Dorothy Stratten els jovenets de la funció. Stratten era una playmate rossa, guapíssima. Bogdanovich se'n va enamorar i li va proposar que anessin a viure junts. La noia també es va enamorar del director i li va explicar al seu marit, Paul Snider, un individu una mica inestable; la seva reacció va ser matar Dorothy d'un tret d'escopeta, sodomitzar el cadàver i suïcidar-se després. Un afer tan escandalós no era una bona publicitat per a una comèdia lleugera protagonitzada per Audrey Hepburn, i els distribuïdors van rebutjar el film. Perquè es pogués estrenar, el pobre Bogdanovich va comprar el negatiu i va distribuir la pel·lícula ell mateix, però va resultar novament un fracàs i el director va quedar arruïnat. La història, si més no, va servir d'argument per al film de Bob Fosse "Star 80" (1983).
"Máscara" (1985), un estrany melodrama sobre una mare hippie (Cher) que té un fill deforme, va tenir cert èxit de públic però el seu aire de telefilm semblava anticipar el final de Bogdanovich qui, després de d'uns quants fracassos més ("Ilegalmente tuya" -1988-, amb Rob Lowe, "Texasville" -1990-, seqüela de "The Last Picture Show", "¡Qué ruina de función!" -1992-, adaptació de la comèdia teatral "Pel davant i pel darrera", "Esa cosa llamada amor" -1993-) es va passar a la televisió, en què ha dirigit productes tan dubtosos com "Rebelión en las aulas 2" (1996), seqüela del film de James Clavell.
Només ha tornat al cinema en dues ocasions:
"El maullido del gato" (2001) és un film protagonitzat per Kirsten Dunst al voltant de la misteriosa mort del productor Thomas Ince, presumptament a mans del magnat William Randolph Hearst (qui va inspirar el Ciutadà Kane de Welles), quan viatjaven a bord del iot Oneida en companyia de Marion Davies i Charles Chaplin, l'any 1924; hom diu que Hearst creia que Davies l'enganyava amb Chaplin -que no seria estrany- i va voler matar el còmic i, per error, es va carregar el productor.
El 2004, Bogdanovich dirigeix per a la televisió "El misterio de Natalie Wood" i, perquè no l'encasellin en el nou subgènere de crims misteriosos en alta mar protagonitzats per estrelles de cinema, també dirigeix "Hustle", un telefilm sobre el jugador de beisbol Pete Rose, i un episodi de "Los Soprano". I, a part del documental "Tom Petty and the Heartbreakers: Runnin' Down a Dream" (2007), sobre aquest grup de rock'n roll, no torna al cinema fins enguany, amb la comèdia protgonitzada per Jennifer Aniston "She's Funny That Way", de la qual no sabem gran cosa, però no sembla que hagi de suposar la seva resurrecció cinematogràfica.
Per cert, que també s'anuncia que s'estrenarà el 2015, desprès de quatre dècades de baralles legals, l'obra inacabada -o no?- d'Orson Welles "The Other Side of the Wind". La pel·lícula està protagonitzada per John Huston i per Peter Bogdanovich, qui hauria col·laborat activament en la recuperació d'aquest títol mític.
Seria una cosa més que caldria agraïr a Bogdanovich; això, els seus treballs de crítica cinematogràfica i algunes de les seves pel·lícules, però una sobretot: l'extraordinària "The Last Picture Show".
També coneguda pel seu títol espanyol de "La última película", adapta una novel·la autobiogràfica de Larry McMurtry i ens trasllada al poblet texà d'Anarene, cap als anys cinquanta. Els protagonistes són dos amics, Sonny (Timothy Bottoms) i Duane (Jeff Bridges), enamorats de la mateixa noia, Jacy (Cybill Shepherd); la inseguretat dels xicots i la circumstància que siguin més aviat pobres i ella, en canvi, la filla del terratinent local, són obstacles difícils de superar, tot i que la Jacy té moltes ganes de fugir del reducte familiar per descobrir noves sensacions. La mare de la Jacy és la Lois Farrow (Ellen Burstyn), que també era molt maca de joveneta i feia anar tot el poble de corcoll, i per això es va casar amb el més ric; però, com descobrirem al llarg d'una història plena de revelacions, no sempre agradables, el gran amor de la seva vida va ser un home d'esperit aventurer a qui tots anomenen Sam el Lleó, personatge interpretat per Ben Johnson, actor que havia aparegut com a secundari en desenes de westerns de John Ford i altres directors.
En un to elegíac el film parla de la pèrdua: la pèrdua que implica el pas a l'adolescència, la pèrdua d'un temps i d'una manera d'entendre la vida que no han de tornar, simbolitzada en el tancament del cinema del poble a causa de la competència de la televisió; en una escena del film, els joves protagonistes assisteixen a la darrera projecció -d'aquí ve el títol del film-: la pel·lícula que veuen és "Río Rojo", de Howard Hawks.
Les opcions dels desorientats protagonistes són quedar-se al poble a fotre's de fàstic o fugir-ne; el destí pot ser Mèxic o pot ser Corea. Però no tothom es pot permetre triar: la Ruth Popper (Cloris Leachman), casada insatisfeta de mitjana edat que viu una fugaç història d'amor amb en Sonny, no té enlloc on anar; Billy (Sam Bottoms), el noi disminuït intel·lectualment, es limita a escombrar el carrer del poble, com si això servís d'alguna cosa.
És una pel·lícula tan trista que quasi em vénen ganes de plorar quan la recordo. Però, tanmateix, subtil, lúcida i, paradoxalment, plena de vida.
Nominada a set Òscars de l'Acadèmia, va aconseguir els corresponents als actors secundaris, Ben Johnson i Cloris Leachman.
Després de "¿Qué me pasa, doctor?", Bogdanovich viatja novament al passat, concretament als anys de la Gran Depressió, i el retrata també en blanc i negre a "Luna de papel". Repeteix amb Ryan O'Neal i fitxa Tatum, la filla de l'actor, que es convertirà en tota una revelació amb només nou anys i guanyarà l'Òscar a la millor actriu secundària. Interpreten una parella d'estafadors de poca volada que recorren els paratges de Kansas; mai no queda del tot clar si Moses és el pare de l'Addie, a qui només vol portar a casa d'uns parents després que hagi mort la mare de la nena, però la seva relació evoluciona de la desconfiança inicial a una complicitat i una amistat que els farà inseparables. La història fluctua entre la comèdia i el drama i Bogdanovich la condueix amb mà ferma, aconseguint, com a "The Last Picture Show", que l'emoció sorgeixi sense haver-la de forçar. Els enquadraments, hereus d'una tradició que va de Hawks a Welles, són d'una precisió absoluta i, en tot moment, estan al servei d'uns personatges tan entranyables com contradictoris: enganyen a la gent però també són enganyats i reben alguna que altra garrotada; la nena és múrria i més llesta que ell però l'ensenya a tenir pietat dels més desfavorits; és valenta i decidida però està desemparada. I tots dos anhelen, per sobre de tot, la llibertat.
El film tenia tots els ingredients per ser un èxit i ho va ser. Peter Bogdanovich es va arriscar més en els seus treballs posteriors, i també això li hem d'agraïr, tot i que va ser la causa del seu fracàs.
Al llarg de la seva carrera, va homenatjar i va imitar els mestres sobre els quals escrivia: "¿Qué me pasa, doctor?" (1972), una divertida comèdia amb Ryan O'Neal i Barbra Streisand, era, bàsicament, un remake de "La fiera de mi niña", de Howard Hawks, que incloïa una persecució pels carrers de San Francisco en la millor tradició del slapstick; "At long Last Love" (1975), amb música i cançons de Cole Porter, era una comèdia musical com les que es feien en l'inici del cinema sonor, amb les cançons gravades en directe; i "Nickelodeon" (1976) recreava els temps del cinema mut.
Tot i que se sentia més proper als nois de Cahiers du cinéma, crítics que van fer, com ell, el salt a la direcció, i que reivindicaven Hawks i Welles, el seu èxit en els inicis dels anys setanta el va emparellar amb els nous talents de Hollywood (Coppola, Friedkin), amb els quals va formar The Directors Company, a l'empara de Paramount Pictures, que els deixava total llibertat creativa.
Si Coppola va fer "El padrino" i William Friedkin va fer "French Connection" i "El exorcista", Bogdanovich va enllaçar consecutivament tres grans èxits: "The Last Picture Show" (1971), "¿Qué me pasa, doctor?" i "Luna de papel" (1973). I això malgrat que el primer i el tercer dels títols esmentats eren en blanc i negre, tota una gosadia en aquella època (un blanc i negre, d'altra banda, magnífic, cortesia respectivament de Robert Surtees i László Kovács).
A Bogdanovich li agradaven les rosses però no li portaven sort. En el rodatge de "The Last Picture Show" es va enamorar de la guapa i llavors molt joveneta Cybill Shepherd i li va regalar dos papers protagonistes: a "Una señorita rebelde" (1974), adaptació de la novel·la de Henry James, i a "At Long Last Love", acompanyada de l'estrella del moment Burt Reynolds. Ambdós films van ser fracassos estrepitosos tant de crítica com de públic.
Ni "Nickelodeon" ni "Saint Jack" (1979) van tenir èxit (la segona, protagonitzada per Ben Gazzara en el paper d'un nord-americà que fa de proxeneta a Singapur, va ser produïda per Hugh Hefner, el director de "Playboy", sembla que com a part de l'acord assolit amb Bogdanovich després que la revista publiqués fotografies de Cybill Shepherd despullada obtingudes sense el seu permís durant el rodatge de "The Last Picture Show").
"Todos rieron" (1981) era una comèdia romàntica en què uns detectius s'enamoren de les dones que han de vigilar. Ben Gazzara i Audrey Hepburn eren la parella més madura i John Ritter i Dorothy Stratten els jovenets de la funció. Stratten era una playmate rossa, guapíssima. Bogdanovich se'n va enamorar i li va proposar que anessin a viure junts. La noia també es va enamorar del director i li va explicar al seu marit, Paul Snider, un individu una mica inestable; la seva reacció va ser matar Dorothy d'un tret d'escopeta, sodomitzar el cadàver i suïcidar-se després. Un afer tan escandalós no era una bona publicitat per a una comèdia lleugera protagonitzada per Audrey Hepburn, i els distribuïdors van rebutjar el film. Perquè es pogués estrenar, el pobre Bogdanovich va comprar el negatiu i va distribuir la pel·lícula ell mateix, però va resultar novament un fracàs i el director va quedar arruïnat. La història, si més no, va servir d'argument per al film de Bob Fosse "Star 80" (1983).
"Máscara" (1985), un estrany melodrama sobre una mare hippie (Cher) que té un fill deforme, va tenir cert èxit de públic però el seu aire de telefilm semblava anticipar el final de Bogdanovich qui, després de d'uns quants fracassos més ("Ilegalmente tuya" -1988-, amb Rob Lowe, "Texasville" -1990-, seqüela de "The Last Picture Show", "¡Qué ruina de función!" -1992-, adaptació de la comèdia teatral "Pel davant i pel darrera", "Esa cosa llamada amor" -1993-) es va passar a la televisió, en què ha dirigit productes tan dubtosos com "Rebelión en las aulas 2" (1996), seqüela del film de James Clavell.
Només ha tornat al cinema en dues ocasions:
"El maullido del gato" (2001) és un film protagonitzat per Kirsten Dunst al voltant de la misteriosa mort del productor Thomas Ince, presumptament a mans del magnat William Randolph Hearst (qui va inspirar el Ciutadà Kane de Welles), quan viatjaven a bord del iot Oneida en companyia de Marion Davies i Charles Chaplin, l'any 1924; hom diu que Hearst creia que Davies l'enganyava amb Chaplin -que no seria estrany- i va voler matar el còmic i, per error, es va carregar el productor.
El 2004, Bogdanovich dirigeix per a la televisió "El misterio de Natalie Wood" i, perquè no l'encasellin en el nou subgènere de crims misteriosos en alta mar protagonitzats per estrelles de cinema, també dirigeix "Hustle", un telefilm sobre el jugador de beisbol Pete Rose, i un episodi de "Los Soprano". I, a part del documental "Tom Petty and the Heartbreakers: Runnin' Down a Dream" (2007), sobre aquest grup de rock'n roll, no torna al cinema fins enguany, amb la comèdia protgonitzada per Jennifer Aniston "She's Funny That Way", de la qual no sabem gran cosa, però no sembla que hagi de suposar la seva resurrecció cinematogràfica.
Per cert, que també s'anuncia que s'estrenarà el 2015, desprès de quatre dècades de baralles legals, l'obra inacabada -o no?- d'Orson Welles "The Other Side of the Wind". La pel·lícula està protagonitzada per John Huston i per Peter Bogdanovich, qui hauria col·laborat activament en la recuperació d'aquest títol mític.
Seria una cosa més que caldria agraïr a Bogdanovich; això, els seus treballs de crítica cinematogràfica i algunes de les seves pel·lícules, però una sobretot: l'extraordinària "The Last Picture Show".
També coneguda pel seu títol espanyol de "La última película", adapta una novel·la autobiogràfica de Larry McMurtry i ens trasllada al poblet texà d'Anarene, cap als anys cinquanta. Els protagonistes són dos amics, Sonny (Timothy Bottoms) i Duane (Jeff Bridges), enamorats de la mateixa noia, Jacy (Cybill Shepherd); la inseguretat dels xicots i la circumstància que siguin més aviat pobres i ella, en canvi, la filla del terratinent local, són obstacles difícils de superar, tot i que la Jacy té moltes ganes de fugir del reducte familiar per descobrir noves sensacions. La mare de la Jacy és la Lois Farrow (Ellen Burstyn), que també era molt maca de joveneta i feia anar tot el poble de corcoll, i per això es va casar amb el més ric; però, com descobrirem al llarg d'una història plena de revelacions, no sempre agradables, el gran amor de la seva vida va ser un home d'esperit aventurer a qui tots anomenen Sam el Lleó, personatge interpretat per Ben Johnson, actor que havia aparegut com a secundari en desenes de westerns de John Ford i altres directors.
En un to elegíac el film parla de la pèrdua: la pèrdua que implica el pas a l'adolescència, la pèrdua d'un temps i d'una manera d'entendre la vida que no han de tornar, simbolitzada en el tancament del cinema del poble a causa de la competència de la televisió; en una escena del film, els joves protagonistes assisteixen a la darrera projecció -d'aquí ve el títol del film-: la pel·lícula que veuen és "Río Rojo", de Howard Hawks.
Les opcions dels desorientats protagonistes són quedar-se al poble a fotre's de fàstic o fugir-ne; el destí pot ser Mèxic o pot ser Corea. Però no tothom es pot permetre triar: la Ruth Popper (Cloris Leachman), casada insatisfeta de mitjana edat que viu una fugaç història d'amor amb en Sonny, no té enlloc on anar; Billy (Sam Bottoms), el noi disminuït intel·lectualment, es limita a escombrar el carrer del poble, com si això servís d'alguna cosa.
És una pel·lícula tan trista que quasi em vénen ganes de plorar quan la recordo. Però, tanmateix, subtil, lúcida i, paradoxalment, plena de vida.
Nominada a set Òscars de l'Acadèmia, va aconseguir els corresponents als actors secundaris, Ben Johnson i Cloris Leachman.
Després de "¿Qué me pasa, doctor?", Bogdanovich viatja novament al passat, concretament als anys de la Gran Depressió, i el retrata també en blanc i negre a "Luna de papel". Repeteix amb Ryan O'Neal i fitxa Tatum, la filla de l'actor, que es convertirà en tota una revelació amb només nou anys i guanyarà l'Òscar a la millor actriu secundària. Interpreten una parella d'estafadors de poca volada que recorren els paratges de Kansas; mai no queda del tot clar si Moses és el pare de l'Addie, a qui només vol portar a casa d'uns parents després que hagi mort la mare de la nena, però la seva relació evoluciona de la desconfiança inicial a una complicitat i una amistat que els farà inseparables. La història fluctua entre la comèdia i el drama i Bogdanovich la condueix amb mà ferma, aconseguint, com a "The Last Picture Show", que l'emoció sorgeixi sense haver-la de forçar. Els enquadraments, hereus d'una tradició que va de Hawks a Welles, són d'una precisió absoluta i, en tot moment, estan al servei d'uns personatges tan entranyables com contradictoris: enganyen a la gent però també són enganyats i reben alguna que altra garrotada; la nena és múrria i més llesta que ell però l'ensenya a tenir pietat dels més desfavorits; és valenta i decidida però està desemparada. I tots dos anhelen, per sobre de tot, la llibertat.
El film tenia tots els ingredients per ser un èxit i ho va ser. Peter Bogdanovich es va arriscar més en els seus treballs posteriors, i també això li hem d'agraïr, tot i que va ser la causa del seu fracàs.
diumenge, 6 de desembre del 2009
LOS OLVIDADOS # 2: MICHAEL CIMINO
L'ascensió de Cimino va ser tan meteòrica com fulgurant la seva caiguda.
Després de només una pel.lícula com a director ("Un botín de 500.000 $", amb Clint Eastwood), va realitzar un dels títols emblemàtics del cinema nord-americà, "El cazador" (1978), amb el qual va guanyar una pila d'òscars i va obtenir de United Artists carta blanca per al seu següent projecte: "La puerta del cielo", un western caríssim amb missatge progressista; només dos anys després de l'èxit d'"El cazador", el fracàs rotund d'aquesta proposta (anys després reivindicada pels crítics com una obra mestra, sobretot després de veure la llum el muntatge original de més de tres hores de durada), va significar la ruïna de la productora i gairebé el final de la carrera de Cimino. Curiosament, les dues pel.lícules no són tan diferentes: ambdues narren episodis poc honorables de la història dels Estats Units (Vietnam, la guerra entre ramaders i immigrants a Wyoming el 1890); en els dos casos, els protagonistes són més aviat lacònics, hi ha un triangle amorós no declarat amb Christopher Walken pel mig, les escenes d'acció són més aviat escasses (però contundents) malgrat tractar-se de gèneres violents per definició i, com en les pel.lícules de John Ford, abunden les escenes de balls i celebracions que representen la unió d'una comunitat amenaçada i el paisatge, especialment praderies i boscos, té una importància essencial (magnífica la fotografia de Vilmos Zsigmond en les dues pel.lícules).
Tot i amb això, el 1985 encara va realitzar un thriller excel.lent amb Mickey Rourke, substituint les praderies pels escenaris urbans: "Manhattan Sur". Però va ser un miratge: el 1987, "El siciliano", amb Christopher Lambert, intent d'emular a parts iguals Francesco Rosi i Coppola amb aquesta hagiografia de Salvatore Giuliano, resulta un nou fracàs, aquesta vegada merescut, ja que el film és grandiloqüent i ridícul. Segueix dos anys després el remake "37 horas desesperadas", novament amb Mickey Rourke, un film insubstancial, i ja el 1995, "The Sunchaser", una producció petita, molt allunyada dels estàndars dels seus inicis, road movie simpàtica però insuficient en què tornen a ser omnipresents les praderies del Midwestern.
La paradoxa, creiem, és que Cimino, amb la seva megalomania i excessos que li van fer perdre la confiança dels productors (sembla ser que després de "La puerta del cielo" encara va tenir l'oportunitat de dirigir "Footloose" i que van acomiadar-lo quan va començar novament a passar-se de la ratlla amb el pressupost), es trobava més còmode treballant per als grans estudis, i amb el pas a la independència no ha aixecat el vol: en fi, darrerament va canviar de sexe i va anar a viure a Paris, on escriu alguna novel.la i ha dirigit un episodi d'un film col.lectiu el 2007.
Tornant al seu film més recordat, "El cazador", va ser un dels primers títols en què Nordamèrica s'enfrontava amb els traumes de Vietnam. I mai millor dit, perquè el tema de la pel.lícula no és tant el conflicte en si sinó les conseqüències devastadores del mateix en uns joves i la seva comunitat. Com que tot plegat és bastant trist, ens quedarem amb la primera part del film, i recordarem aquella inoblidable escena en què De Niro, Walken, Sargent, Cazale i companyia juguen al billar i s'emborratxen abans d'anar al casament d'un d'ells i tot seguit a la guerra; amb la cançó "Can't take my eyes off you" de fons musical.
Després de només una pel.lícula com a director ("Un botín de 500.000 $", amb Clint Eastwood), va realitzar un dels títols emblemàtics del cinema nord-americà, "El cazador" (1978), amb el qual va guanyar una pila d'òscars i va obtenir de United Artists carta blanca per al seu següent projecte: "La puerta del cielo", un western caríssim amb missatge progressista; només dos anys després de l'èxit d'"El cazador", el fracàs rotund d'aquesta proposta (anys després reivindicada pels crítics com una obra mestra, sobretot després de veure la llum el muntatge original de més de tres hores de durada), va significar la ruïna de la productora i gairebé el final de la carrera de Cimino. Curiosament, les dues pel.lícules no són tan diferentes: ambdues narren episodis poc honorables de la història dels Estats Units (Vietnam, la guerra entre ramaders i immigrants a Wyoming el 1890); en els dos casos, els protagonistes són més aviat lacònics, hi ha un triangle amorós no declarat amb Christopher Walken pel mig, les escenes d'acció són més aviat escasses (però contundents) malgrat tractar-se de gèneres violents per definició i, com en les pel.lícules de John Ford, abunden les escenes de balls i celebracions que representen la unió d'una comunitat amenaçada i el paisatge, especialment praderies i boscos, té una importància essencial (magnífica la fotografia de Vilmos Zsigmond en les dues pel.lícules).
Tot i amb això, el 1985 encara va realitzar un thriller excel.lent amb Mickey Rourke, substituint les praderies pels escenaris urbans: "Manhattan Sur". Però va ser un miratge: el 1987, "El siciliano", amb Christopher Lambert, intent d'emular a parts iguals Francesco Rosi i Coppola amb aquesta hagiografia de Salvatore Giuliano, resulta un nou fracàs, aquesta vegada merescut, ja que el film és grandiloqüent i ridícul. Segueix dos anys després el remake "37 horas desesperadas", novament amb Mickey Rourke, un film insubstancial, i ja el 1995, "The Sunchaser", una producció petita, molt allunyada dels estàndars dels seus inicis, road movie simpàtica però insuficient en què tornen a ser omnipresents les praderies del Midwestern.
La paradoxa, creiem, és que Cimino, amb la seva megalomania i excessos que li van fer perdre la confiança dels productors (sembla ser que després de "La puerta del cielo" encara va tenir l'oportunitat de dirigir "Footloose" i que van acomiadar-lo quan va començar novament a passar-se de la ratlla amb el pressupost), es trobava més còmode treballant per als grans estudis, i amb el pas a la independència no ha aixecat el vol: en fi, darrerament va canviar de sexe i va anar a viure a Paris, on escriu alguna novel.la i ha dirigit un episodi d'un film col.lectiu el 2007.
Tornant al seu film més recordat, "El cazador", va ser un dels primers títols en què Nordamèrica s'enfrontava amb els traumes de Vietnam. I mai millor dit, perquè el tema de la pel.lícula no és tant el conflicte en si sinó les conseqüències devastadores del mateix en uns joves i la seva comunitat. Com que tot plegat és bastant trist, ens quedarem amb la primera part del film, i recordarem aquella inoblidable escena en què De Niro, Walken, Sargent, Cazale i companyia juguen al billar i s'emborratxen abans d'anar al casament d'un d'ells i tot seguit a la guerra; amb la cançó "Can't take my eyes off you" de fons musical.
divendres, 7 d’agost del 2009
LOS OLVIDADOS # 1
Després de molts anys de silenci, Coppola estrena a les nostres pantalles "Tetro", una pel.lícula que ha estat rebuda amb diversitat de criteris però que almenys ha merescut l'atenció dels medis i ha propiciat entre altres efectes l'aparició a les llibreries d'una col.lecció de devedés amb títols de l'excepcional filmografia del director (que jo sàpiga, s'han publicat "La conversación", "Rebeldes", "Dementia 13" i "Corazonada").
És clar que el darrer film del director nord-americà té producció espanyola i està protagonitzat per Maribel Verdú.
Ara que la Fox estrena una sèrie protagonitzada per Tim Roth (en el paper d'un especialista a detectar els criminals mentiders), potser algú se'n recordi que entre "Legítima defensa" (1997) i "Tetro" (2009), Coppola va dirigir a Romania l'any 2007 una pel.lícula amb fama d'excèntrica que porta per títol "Youth without youth". Probablement no sigui cap títol reventa-taquilles però és molt trist que el nom del director d'"El padrino" i "Apocalypse Now" ja no sigui avui un reclam suficient perquè una pel.lícula seva tingui una estrena normalitzada.
La veurem algun dia en devedé, potser amb la col.lecció que trobem a les llibreries a 9,99 € els dos títols (que -no us en càpiga cap dubte- els mateixos editors consideren rareses)?
És clar que el darrer film del director nord-americà té producció espanyola i està protagonitzat per Maribel Verdú.
Ara que la Fox estrena una sèrie protagonitzada per Tim Roth (en el paper d'un especialista a detectar els criminals mentiders), potser algú se'n recordi que entre "Legítima defensa" (1997) i "Tetro" (2009), Coppola va dirigir a Romania l'any 2007 una pel.lícula amb fama d'excèntrica que porta per títol "Youth without youth". Probablement no sigui cap títol reventa-taquilles però és molt trist que el nom del director d'"El padrino" i "Apocalypse Now" ja no sigui avui un reclam suficient perquè una pel.lícula seva tingui una estrena normalitzada.
La veurem algun dia en devedé, potser amb la col.lecció que trobem a les llibreries a 9,99 € els dos títols (que -no us en càpiga cap dubte- els mateixos editors consideren rareses)?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)