ÚLTIMO DESEO

Li vaig prometre al meu amic Juan de Cinefília la ressenya d'un "incunable" protagonitzat per Nadiuska.

"Último deseo" és un títol del 1976 definitivament insòlit. 

Comencem per passar llista al repartiment: a part de l'esmentada Nadiuska, una actriu avui tristament oblidada que va ser musa eròtica del cinema de la Transició, trobem més figures de la sèrie B, com Alberto de Mendoza, Maria Perschy, Diana Polakov, Julia Saly, Antonio Mayans, Emiliano Redondo, Ricardo Palacios i l'inefable Paul Naschy; finalment, també apareix Teresa Gimpera, una senyora més prestigiada, tot i que sempre va alternar el cinema d'autor amb nombroses intervencions en exploits de tota mena; si més no, la seva presència a "Último deseo" podria estar directament relacionada amb la col·laboració en el guió de Vicente Aranda i Joaquim Jordà, dos noms imprescindibles del cinema nacional i figures de l'anomenada Escola de Barcelona. El llibret en qüestió, també signat per Gabriel Moreno Burgos (havia col·laborat en el de "Nadie oyó gritar", que vam comentar no fa gaire), no seria el més remarcable de les seves carreres, tot i que la insòlita barreja de gèneres el fa digne d'estudi. 

En l'inici, trobem una presumpta aristòcrata que reuneix al seu casalot cinc homes prominents (un científic, dos cirurgians, un terratinent i un agregat de l'ambaixada soviètica) amb cinc simpàtiques prostitutes, per tal d'organitzar -en un soterrani de pel·lícula de terror- unes sessions de sexe i submissió inspirades en el Marquès de Sade. 

La referència a l'encara no estrenada a Espanya "Saló", de Pasolini, sembla evident. Però ens quedarem amb les ganes de saber fins on arriben les orgies, ja que un inoportú cataclisme nuclear els espatlla la festa. A partir d'aquí, el film es mou entre el terror i la ciència-ficció. 

Excepte els protagonistes, que eren, com hem dit, en un soterrani, la resta de gent residents a la mansió o al poble de la vora han quedat cecs a causa de l'explosió o explosions. Al principi, els vilatans privats del sentit de la vista no semblen gaire perillosos: refugiats en una mena de convent, deambulen sense rumb, topant entre ells (una escena particularment ridícula). Però aviat s'organitzen, i, capitanejats per un que ja era cec de naixement, assalten la casa dels sàdics, els quals, tot s'ha de dir, no s'han portat gaire bé (tot i que un d'ells està tan penedit que perd la raó i es comporta com si fos -literalment- un porc). La part del setge ocupa la major part del metratge i recorda "La noche de los muertos vivientes". 

Només els més guapos se salven, però, en la seva fugida, toparan amb uns funcionaris decidits a solucionar per la via més expeditiva el problema dels sobrevivents a l'hecatombe. Del terror a la distopia.

"Último deseo" la va dirigir León Klimovsky, amb l'escassa pulcritud que sol caracteritzar els seus treballs.

LA NOCHE DE WALPURGIS

Els primers setanta van ser els anys daurats del cinema de terror produït a Espanya, i l'argentí León Klimovsky un dels seus realitzadors de referència, tot i que, quan va dirigir "La noche de Walpurgis" (1971), no tenia cap experiència en el (sub)gènere; havia dirigit comèdies de folklòriques i algun chorizo western, però mai cap títol fantàstic. 

Qui sí que en tenia, d'experiència, era el protagonista: Jacinto Molina, de nom artístic Paul Naschy, antic culturista, especialitzat, des de "La marca del hombre lobo" (Enrique López Eguiluz, 1968), a fer d'home-llop i, més concretament, del pobre Waldemar Daninsky, perseguit per una maledicció que fa que, a les nits de lluna plena, se li ompli la cara de pèls i surti a esgarrapar pobres incauts i incautes (l'escena de la transformació, a pesar d'uns efectes molt rudimentaris, constituïa el punt àlgid de les pel·lícules). 

Aquí, la trama es complica amb l'aparició d'unes vampires que, en la millor tradició de la Hammer britànica, manifesten unes inquietants tendències lèsbiques. La barreja es completa amb la breu aparició d'un monjo esquelet que preludia la posterior "La noche del terror ciego" (Amando de Ossorio, 1972).

L'ús del ralentí i els desenfocaments potencien l'aire oníric de les aparicions i és un dels signes d'identitat del Fantaterror, combinant perfectament amb el to surrealista de tot plegat. 

Més enllà de la seva discutible qualitat, "La noche de Walpurgis" és un exemple excel·lent tant d'un subgènere adorat per en Quentin Tarantino com d'algunes coproduccions que, durant el franquisme, van patentar el curiós fenomen de la "doble versió". En aquest cas, es tracta d'una coproducció amb Alemanya, en què apareixen dues guapes actrius oriündes (Barbara Capell i Gaby Fuchs), a més de la nord-americana Patty Shepard, una especialista d'aquests subproductes que aquí fa de ressuscitada i, per tant, no parla gaire. 

En l'emissió televisiva (Movistar) vam poder gaudir dels nus que podien veure els alemanys, però no els espanyols en el moment de l'estrena, ja sigui perquè les escenes estaven tallades, o directament re-filmades amb més roba (va ser divertit perquè la versió emesa conservava els dos fragments i l'escena es podia veure repetida). 

El títol fa referència a una nit que és, per als alemanys, el seu Halloween particular. No obstant això, i més aviat incomprensiblement, el guió ens situa a França; però, com que tots els exteriors es van rodar als afores de Madrid, veurem un poble de cases blanques en què se celebra un funeral amb assistència de pagesos amb boina i dones de negre amb mocadors al cap. Això no vol dir que els productors no estiguessin al cas: en una de les primeres escenes, que presenta a la protagonista i el seu xicot policia -de nom Pierre- en un local nocturn, unes postals en primer pla ens fan saber que som a París. I al bar del poble on hem vist l'enterrament, serveixen vi negre i està ple de cartells de Ricard, aquell licor infecte que els encanta als francesos, tot i que el fet que hi posi "Aquí (en castellà) Ricard", malmet l'efecte.

Com és habitual en aquestes produccions, les interpretacions són nefastes i alguns despropòsits farien les delícies dels espectadors de Sitges. Em limitaré a destacar-ne un parell (el segon, no sé si és ben bé un despropòsit, però el seu interès sociològic em sembla innegable): 

- Les aventureres protagonistes es queden sense benzina enmig del camp. La conductora diu que anirà a una casa propera que sembla habitada. Pregunta: si es tracta d'un corral tancat i barrat i mig en ruïnes, per què pressuposa que hi haurà algú? Tot i aixó, hi ha algú, efectivament: l'inefable Paul Naschy, que passava per allà i que viu en un casalot immens no gaire lluny. 

- Tot i que el guió es podria interpretar en clau feminista, ja que és la protagonista qui resol tota sola l'embolic (el nòvio policia reapareix al final però no ajuda gens ni mica), un dels diàlegs reflecteix la mentalitat heteropatriarcal que regnava a Espanya el 1971: el sopar que l'home-llop ofereix a les dues noies és inquietant en general, però allò que les fa sospitar que ell potser no està sol a la mansió és que "la taula estava molt ben parada"; "es notava una mà femenina"; "sí, però -replica l'amiga-, el menjar era a base d'embotits". O sigui: tot i viure sol com afirma, les noies donen per fet que el senyor de la casa, per ser home, no ha de saber cuinar ni parar una taula.