EUROPA

Abans del Dogma i de la càmera en mà, Lars Von Trier havia assajat un cinema molt sofisticat visualment. És el cas d'"Europa" (1991), en què una trama ambientada a Alemanya l'any 1945, i en què tota l'acció passa de nit (amb l'excusa de la feina del protagonista, revisor de cotxe llit), se'ns mostra en imatges expressionistes en blanc i negre amb algunes (escasses) notes de color. D'aquesta aposta formal en resulta una atmosfera depriment i quasi onírica que, potenciada per una veu en off que sembla remetre'ns a una sessió d'hipnosi, representa eficaçment la ruïna moral i econòmica d'un país destrossat per la guerra, amb un passat traumàtic i un futur incert, orfe d'ideals però encara obsessionat pel tan germànic sentit de l'ordre, que propicia alguns moments surrealistes, presidits per un sentit de l'humor esquiu que no invalida la tragèdia que plana en tot moment sobre la història i els personatges. 

Abans del Dogma:

LA CASA DE JACK

"La casa de Jack" (2018), el darrer treball de Lars Von Trier, manté les seves constants autorals sense aportar grans novetats. La càmera en mà i, finalment, els plans d'inspiració pictòrica ultra-ralentitzats que apareixen en un final que evoca l'Infern de Dant, una mica gratuït però que serveix per descobrir-nos a Verge (Virgili?) el contertulià del protagonista a qui hem estat sentint en off mentre el psicòpata Jack li narrava cinc dels seus crims convertits -segons ell- en art, en una estructura episòdica idèntica a la utilitzada a "Nymphomaniac", amb els mateixos interludis amb imatges d'arxiu que pretenen reflexionar sobre allò que hem vist, fonamentalment violència i horror tenyits d'un humor negríssim, moments que posaran a prova les emocions de l'espectador. El més curiós és que Von Trier inclogui les seves pròpies pel·lícules entre les moltes referències iconogràfiques, convertint el detall en una més de les seves tesis provocadores: com fa Jack, ell vol crear art a partir de l'horror, encara que només faci servir la càmera, no ganivets, bales amb camisa d'acer o gats mecànics.

NYMPHOMANIAC

"Anticristo" (2009), "Melancholia" (2011) i "Nymphomaniac" (2013) integren dins l'obra de Lars Von Trier l'anomenada "Trilogia de la Depressió". També constitueixen un passeig per gèneres cinematogràfics en principi gens propers al cinema d'autor, com són, respectivament, el terror, la ciència-ficció i l'erotisme.

El director s'ha preocupat, fins i tot jugant a les dobles versions, de promoure el caràcter eròtic o pornogràfic del seu darrer títol, a estones molt divertit i gens depriment, però que inclou un episodi en blanc i negre sobre la mort francament aterridor i un final amargament irònic molt conseqüent amb la preocupació del director per mostrar el cantó fosc i miserable de la nostra naturalesa ("Dogville" seria, en aquest terreny, el seu treball més reeixit).

"Nymphomaniac" parteix -i això resulta molt encertat- d'una estructura episòdica a través del relat que, al llarg d'una nit, la protagonista, Joe (Charlotte Gainsbourg), fa de la seva vida al solitari intel·lectual Seligman (Stellan Skarsgard); d'aquesta manera, entronca amb una tradició mil·lenària de reculls de contes eròtics, des de "Les mil i una nits" fins al "Decameró", alhora que es presenta com el revers de les adaptacions cinematogràfiques de Pasolini en una trilogia que, a diferència de la de Von Trier, celebrava la vida. Les peripècies sexuals de Joe, que van d'una promiscuïtat més o menys despreocupada fins a l'addicció compulsiva, són narrades amb un relatiu sentiment de culpa, constantment reinterpretat per Seligman, en clau matemàtica o musical. Tot pot tenir un ordre, fins i tot el desordre; tot pot tenir dobles lectures i totes les coses presenten aspectes paradoxals: Joe té un orgasme mentre contempla el seu pare mort; quan Joe troba l'amor, que pot donar un sentit a la seva existència, perd la capacitat de sentir plaer; Joe recupera el plaer a través del dolor; Joe és botxí i és víctima; Joe, finalment, canvia el seu punt de vista i defensa la seva actitud franca en contrast amb la hipocresia del altres, fins i tot de l'aparentment comprensiu interlocutor.

Von Trier amaneix el relat amb infinitat de reflexions (algunes fan referència a la correcció política, que li va costar l'expulsió de Cannes després de la controvertida roda de premsa de "Melancholia") i cites erudites. Multiplica els formats i les textures de les seves imatges i construeix un film calidoscòpic, a estones pretensiós i a estones fascinant, gairebé sempre hipnòtic. La segona meitat, amb les llargues sessions de sado-masoquisme, que també inclouen reflexions numèriques i religioses (les quaranta fuetades a Jesús eren en realitat trenta-nou, ja que els romans les aplicaven de tres en tres) és potser més aspra, també més profunda; la primera meitat, quan Stacy Martin interpreta el personatge de Joe i tot plegat sembla més superficial, conté en canvi els moments més sorprenents i brillants del film: la irrupció d'Uma Thurman; els sistemes que idea la protagonista per poder controlar la seva atapeïda agenda d'amants més o menys ocasionals.

ANTICRISTO

"Anticristo" (2009), penúltima pel·lícula estrenada de Lars Von Trier, confirma algunes de les observacions que vaig fer a propòsit de "Melancolía", amb la qual guarda molts punts en comú.

Se l'ha acusada de pretensiosa, però, més enllà de la dedicatòria final a Tarkovsky, que va enfurismar els espectadors de Cannes i una bona colla de cinèfils, "Anticristo" es pot gaudir com allò que és en essència, una bona pel·lícula d'horror. El final gore ni em molesta ni em deixa de molestar, però ve precedit d'una colla de detalls més subtils, inquietants i reveladors, dignes dels millors títols del gènere, com una grafia descontrolada en una escena que recorda aquella d'"El resplandor" en què la senyora Torrance repassa els folis mecanografiats pel seu marit, o una fotografia d'un nen no gaire ben calçat. La resta és un assaig de temes i formes desenvolupades després a "Melancolía": la inutilitat del pensament científic, representada per l'actitud del marit (esplèndid Willem Dafoe), psicòleg de professió, i la prevalença d'una naturalesa destructiva, representada pel coit en l'inici del film, pels animals al bosc i, finalment, pels impulsos assassins d'una dona (Charlotte Gainsbourg, no menys esplèndida) que s'identifica amb les bruixes que fa alguns anys encara cremaven a les fogueres; en l'aspecte formal, les imatges oníriques ultra-ralentitzades, el pla recurrent de la pluja d'objectes.

QUERIDA WENDY

En la resposta a un comentari de la Imma referit a "Melancolía", de Lars Von Trier, vaig dir que en les seves pel·lícules no es podia separar el fons de la forma. Aquesta premissa, que és igualment vàlida per a la majoria de directors, ho és més encara en el cas del danès, tot i la paradoxa aparent de ser l'inventor del Dogma, un moviment que defensa la inexistència de la forma.

En fi, per il·lustrar aquesta hipòtesi faré servir un exemple a la inversa, que és la pel·lícula "Querida Wendy" (2005).

"Querida Wendy" no la va dirigir Von Trier, sinó el seu acòlit Thomas Vinterberg, autor de l'excel·lent "Celebración" (1998), però en va escriure el guió, i la trama s'insereix clarament en el seu discurs quasi obsessiu sobre Amèrica i les seves tares: la pena de mort ("Bailar en la oscuridad"), la intolerància, l'esclavitud, la violència ("Dogville", "Manderley"); i, ara, la passió per les armes de foc.

Els protagonistes són una colla d'adolescents marginats d'un poble miner dels Estats Units que sembla el lloc més miserable i trist de tot el planeta, que es reuneixen en secret per venerar pistoles, tot i que s'auto-proclamen pacifistes. La paràbola resulta prou intel·ligent, però la posada en escena s'encomana de la mediocritat que el film retrata. El problema de "Querida Wendy", que no és una mala pel·lícula però resulta insatisfactòria (i va ser un fracàs comercial estrepitós), és que no té gaire clar quin ha de ser el seu estil visual, tot i que conté algunes escenes (el final, sobretot) força espectaculars. Així, doncs, queda clar que el més brillant dels discursos, la més transparent de les metàfores, no resulta eficaç si no va acompanyada d'una proposta visual idònia, encara que fos la càmera en mà del Dogma. La posada en escena de Vinterberg és tan eclèctica -amb elements de western, experiments metalingüístics, una lletjor visual omnipresent- que desactiva parcialment l'impacte de la història creada per Lars Von Trier, al qual podem discutir-li les seves propostes formals però ningú no li podrà negar que no siguin radicals i contundents.

Però també podríem argumentar que el guió és pretensiós, i com que no va acompanyat d'una proposta formal més rigorosa, se li veu el llautó. En qualsevol cas, penso que un tractament -formalment i argumental- a l'estil de "La revancha de los novatos", potser hauria estat més adient. I, sens dubte, la pel·lícula hauria gaudit de més ressò.

MELANCOLÍA

"Melancolía", de Lars Von Trier, és una pel·lícula tan dual com el seu director, alhora un geni i un poca-solta. Fins i tot podríem fer-ne una mala crítica al·legant qüestions que semblen evidents, com que la primera meitat és una mala còpia de "Celebración", de Thomas Vinterberg, i, la segona, una variant esteticista del cinema de catàstrofes i apocalipsis, moda a la qual s'hauria apuntat el director danès per afany de notorietat. Però també podem fer-ne la defensa a partir de les mateixes premisses, al cap i a la fi Von Trier recorre als gèneres amb cert esperit lúdic (el musical a "Bailar en la oscuridad", el cinema negre a "Dogville", la comèdia a "El jefe de todo esto"), i després d'inventar-se el Dogma per trair-lo acte seguit, també es pot permetre el luxe de barrejar alguns tics característics del moviment, com l'ús de la càmera en mà i la voluntat de denúncia social, amb escenes de gran lluentor formal inspirades en Antonioni o Bergman.

Continuant amb aquesta concepció dual, el film, després d'un pròleg bellíssim i pictòric que avança els esdeveniments i el to de la història, es divideix en dues parts, cadascuna de les quals porta el nom d'una de les germanes protagonistes. Anem, doncs, per parts, literalment:

Justine.

La primera meitat de la pel·lícula se centra en Justine i el seu casament i és de color ocre.

Ella (Kirsten Dunst) comença molt riallera. Però ben aviat aflorarà la seva malenconia, la seva incapacitat per ser feliç, la qual cosa pot ser un problema innat, però el fet de tenir un pare carallot i una mare dèspota no deu ajudar-hi gaire.

Justine és una noia intel·ligent i intuïtiva, no endebades està molt ben considerada en la seva feina de publicista. Això li permet "saber coses". Justine és la força de l'inconscient, i en una de les interpretacions possibles podríem entendre que tot el que passa amb el planeta Melancholia és una projecció del seu fàstic vital, i no ho exposo en sentit metafòric sinó literal. Al cap i a la fi, nosaltres fem el destí, i la realitat només són probabilitats que es concreten quan intervé l'observador. Dic això sense saber si Von Trier -que a Cannes només va dir que la seva pel·lícula era una merda i l'havia feta per veure la Kirsten Dunst despullada, i que entenia Hitler- volia fer una defensa de les teories derivades de la física quàntica; si així fos, els personatges de la germana i el cunyat (Kiefer Sutherland) representarien els físics relativistes, frustrats en veure que la seva representació de l'univers se'ls gira literalment en contra.

Claire.

La segona meitat del film té el color blavós del planeta que s'apropa a La Terra.

Claire (Charlotte Gainsbourgh) és la germana de Justine i el seu oposat. Supleix la manca de talent amb un sentit de l'ordre estricte, com queda clar quan organitza el casament. Si Justine és una executiva solitària, Claire és una mestressa de casa dedicada al seu fill i al seu marit, que, a més, és riquíssim, la qual cosa demostraria el seu sentit pràctic. Aparentment és la més forta, però quan s'apropa el final, els papers s'intercanvien. La raó no serveix davant la imminència de la catàstrofe, i només la solució màgica proposada per Justine podrà apaivagar l'angoixa.

"Melancolía" és un film complex i d'una bellesa primigènia. Potser sí que Von Trier només pretenia despullar Kirsten Dunst, però la manera de fer-ho, quan ella s'estira sobre l'herba en plena nit, completament nua, i es banya amb la llum de Melancholia, constitueix una imatge poètica de tanta força que ja justifica el film per als espectadors més exigents. I, a partir d'aquesta escena i sense desmerèixer la resta, tot el tram final és impressionant, aclaparador. Una gran pel·lícula.

Si només us interessa veure-la pel nu de Kirsten Dunst, apa, no cal que perdeu el temps:

BAILAR EN LA OSCURIDAD

Les pel·lícules de Lars Von Trier solen ser molt dramàtiques però "Bailar en la oscuridad" (2000) s'endu la palma (no només a Cannes).

Ambientada als anys seixanta, narra la trista odissea de Selma, una noia txecoslovaca que emigra als Estats Units i treballa com una esclava per reunir els diners necessaris perquè el seu fill Gene es pugui operar d'una malaltia degenerativa de la vista que a ella mateixa l'està deixant cega. No us revelaré més detalls per si encara no l'heu vista però les desgràcies se succeeixen. Hi ha algunes persones que estimen i ajuden Selma (els personatges de Catherine Deneuve i Peter Stormare i algun altre), però el sistema resulta inclement. Ara m'adono que no va caler que Von Trier dirigís "Dogville" tres anys més tard perquè els nord-americans el declaressin persona non grata.

El detall genial radica en la idea de convertir aquest drama lacrimògen en un musical, amb l'excusa de l'afició de la protagonista al gènere. A més, Selma és interpretada per la cantant islandesa Björk, que broda el paper en la seva (quasi) única incursió cinematogràfica i és l'autora de les cançons que s'eleven en la foscor. La pel·lícula està filmada en colors esvaïts i amb l'aparent manca de planificació que caracteritza els títols de l'època de Von Trier i el moviment Dogma; excepte en els números musicals -més freqüents a mesura que avança el film i la cosa es posa més dramàtica-, que omplen la pantalla de colors i Von Trier filma amb moltes càmeres per construir en el muntatge una coreografia d'imatges que se superposa a la coreografia dins de les imatges. I fa sortir, en l'escena del judici, a Joel Grey fent de vell ballarí de claqué.

En fi, Von Trier no és el més simpàtic dels directors, però ens ha regalat algunes obres mestres, i aquesta n'és una, sense cap mena de dubte.