Michelle Pfeiffer va fer un munt de pel·lícules interessants els anys vuitanta. Si haguéssim de triar-ne dues, serien "Las amistades peligrosas" (1988) i "Los fabulosos Baker Boys" (1989). Però com que ja he parlat de la primera (post de desembre del 2013), em reservo tornar un dia sobre la segona i com que m'agrada portar la contrària, em centraré ara en dos títols que va rodar consecutivament el 1985, i que van representar la seva consagració com a gran estrella de Hollywood després de l'ensopegada de "Grease 2" (1982) i de treballar amb Brian De Palma a "El precio del poder" (1983).
Són dos títols menors però tanmateix simpàtics i ja de culte en què la Pfeiffer llueix una bellesa insultant.
"Cuando llega la noche" és un film lleuger -quasi ingràvid- i entretingut de John Landis (avui una mica oblidat, va dirigir algunes de les comèdies més memorables dels anys setanta i vuitanta), un thriller entre la paròdia i l'aventura romàntica que uneix un oficinista gris amb problemes matrimonials i amb insomni (Jeff Goldblum) i una noia misteriosa que vesteix com James Dean a "Rebelde sin causa" i fuig d'uns àrabs per un assumpte relacionat amb unes joies (el MacGuffin). L'esquema argumental és el de les
screwball comedies o el de "Pierrot Le Fou"; Jonathan Demme rodaria dos títols similars en la mateixa dècada: "Algo salvaje" i "Casada con todos", aquesta amb la mateixa actriu protagonista. L'aportació de Landis es caracteritza per la seva manca de pretensions, la subtil ironia de les situacions i la sàvia dosificació dels gags i les seqüències d'acció d'una trama que, com anuncia el títol, transcorre gairebé sempre de nit entre carrers deserts i mansions luxoses de la ciutat de Los Angeles. Goldblum aconsegueix fer entranyable el seu personatge d'heroi involuntari; la manca de son i el seu aire impàvid l'ajudaran en totes les complicacions que se li presentin sense que la seva fragilitat íntima afecti la seva desimboltura aparent. I Pfeiffer, guapíssima com ja hem dit, està perfecta quan riu, quan plora, quan corre, quan camina, sempre amb una naturalitat i una elegància senzillament extraordinàries.
A més, és impagable la galeria de secundaris i de cameos de directors de cinema: Dan Aykroyd (actor-fetitxe del director), Richard Farnsworth, Vera Miles, Irene Papas, Clu Gulager, David Bowie, Roger Vadim, David Cronenberg, Rick Baker, Daniel Petrie, Paul Mazursky, Paul Bartel, Don Siegel, Jim Henson, Lawrence Kasdan, Jonathan Demme, i el mateix Landis en el paper d'un dels tres sicaris una mica maldestres.
El paper de Michelle Pfeiffer a "Lady Halcón" és una mica diferent. Substitueix els texans i la caçadora vermella pels parracs que vesteix una dama medieval víctima d'una maledicció que la converteix en falcó quan es fa de dia mentre viatja amb el seu estimat capità de la guàrdia (Rutger Hauer), qui es torna llop quan es fa de nit (i mai no poden estar junts en forma humana). Tant se val; torna a estar guapíssima. És més, la seva bellesa, que ha fet embogir els homes, com el malvat bisbe que ha venut l'ànima al diable per executar la seva venjança, és gairebé ofensiva; el seu rostre, il·luminat pel gran Vittorio Storaro, quasi fa mal als ulls. Matthew Broderick exerceix de contrapunt simpàtic en aquest conte d'aventures romàntiques d'arrel clàssica, fàcil i encisador, que és un dels millors treballs del sempre eficaç i ocasionalment brillant Richard Donner. I no hi falten els paisatges bromosos, els castells imponents o els duels a espasa. Com ha de ser.