CAYO LARGO

Després d'"El tesoro de Sierra Madre", el mateix any 1948, John Huston requeria novament Humphrey Bogart, acompanyat ara de la seva esposa Lauren Bacall, per protagonitzar l'adaptació d'una obra teatral de Maxwell Anderson, "Cayo Largo". 

Tret de l'excel·lent final en un vaixell enmig de la boira, la claustrofòbica acció ens situa al saló d'un hotel del qual els personatges no poden sortir a causa d'un terrible huracà, però que, ubicat en l'illa que dóna nom a la pel·lícula, esdevé un escenari tan exòtic com l'establiment que apareixerà en la posterior "La noche de la iguana". O sigui que Huston porta l'adaptació al seu terreny, i el film es mou entre el relat d'aventures i, gràcies a l'aportació del gàngster dolentíssim incorporat per Edward G. Robinson, el cinema negre. L'abundància de diàlegs no ho impedeix, i la trama avança enèrgicament mentre aborda tota mena de conflictes: 

- Bogart és un veterà de la Segona Guerra Mundial i els seus amfitrions són la vídua (Bacall) i el pare d'un soldat que va servir al seu regiment. 

- La convivència entre els blancs i els indis que viuen a l'illa no és fàcil, i les circumstàncies propiciaran algunes morts injustes. 

- Les dones intenten mantenir certa dignitat en un univers dominat per homes sense escrúpols. 

- Fins a quin punt ha d'arriscar-se el protagonista per demostrar el seu valor?

REFLEJOS EN UN OJO DORADO

El 1967, John Huston adaptava la novel·la de Carson McCullers a "Reflejos en un ojo dorado". 

L'acció ens situa en un campament militar endogàmic del Sud dels Estats Units. El comandant Wendel Penderton (Marlon Brando) no és el més hàbil muntant els cavalls que hi ha al campament; una dificultat que serveix com a metàfora de la seva incapacitat per satisfer una esposa molt eixerida (Elisabeth Taylor), qui prefereix la companyia d'un altre oficial (Brian Keith), casat al seu torn amb una dona traumatitzada (Julie Harris). El comandant no sap com afrontar una situació poc compatible amb el masclisme regnant i el lideratge que procura ensenyar en les seves classes sobre tàctiques militars. En el fons, qui l'atreu és un soldat misteriós (debut cinematogràfic de Robert Forster), que munta despullat i que té cura del cavall preferit de la dona del comandant i que també la vetlla a ella mentre dorm profundament sota els efectes de l'alcohol. 

Aquest drama sobre l'estament militar i els prejudicis, amb connotacions homoeròtiques, el serveix Huston amb admirable contenció, ajudat per les magnífiques interpretacions i per una fotografia de tons daurats, molt escaient, a càrrec de l'italià Aldo Tonti.

DUBLINESES

Tanta cagarel·la en el darrer Almodóvar sobre "Dublineses" ens convida a recordar el darrer títol dirigit per John Huston, el 1987. 

Adapta el relat "Els morts", d'en James Joyce, ens situa al Dublín de principis del segle passat i presenta una situació ben senzilla, un sopar de Nadal a casa d'unes germanes solteres aficionades a la música, amb una colla de convidats que discuteixen sobre política i sobre teatre, ballen, s'atipen i reciten poemes.

Huston mou la càmera amb sòbria elegància, procurant destacar allò que les paraules no expressen, les mirades, la nostàlgia, una allau de sentiments tan subtil com insòlita que conduirà a un final més aviat inesperat en què l'esposa d'un dels assistents (Anjelica Huston, filla del realitzador) escolta astorada una vella cançó quan ja és a les escales per marxar i més tard, a l'hotel en què s'allotgen, revela al marit el motiu del seu enyor. La neu cau mentre es fa de nit, sobre els camps i sobre les tombes, i les paraules de Joyce acomiaden un títol emotiu i inoblidable. 

Huston va morir el mateix any de l'estrena.

EL TESORO DE SIERRA MADRE

Any 1925. Tres nord-americans d'edats diverses malviuen en una ciutat de Mèxic. El més vell els anima a emprendre una aventura a la recerca d'or a les muntanyes. Hi haurà feres i bandits, però el perill més gran viatja amb ells i és l'avarícia. 

Escrita i dirigida per John Huston el 1948, "El tesoro de Sierra Madre" és una monumental pel·lícula d'aventures, enèrgica, apassionant i lúcida en la seva anàlisi de les passions humanes i de la febre de l'or en particular. Parla de l'amistat i de la traïció i pot haver servit d'exemple a molts títols de Peckinpah i d'altres cineastes; fins i tot hi ha una escena que recorda una altra d'"Apocalypse Now" (el missatge dels éssers estimats al difunt que acaba de morir en una terra salvatge sense que ells ho sàpiguen). Tractant-se d'un film de Huston i tal com pinta tot plegat, sabem des del començament que els protagonistes són una colla de perdedors i que l'empresa no tindrà un final feliç, tot i que no hi faltaran rialles (no vull revelar res més, però és un dels millors finals de la història del cinema). 

John Huston va tornar a comptar amb Humphrey Bogart per al personatge més controvertit de la història, i Tim Holt ("El cuarto mandamiento") fa el paper del més jove. El director apareix en les escenes inicials (*), però li regala al seu pare, Walter Huston, el paper del vell buscador d'or, el més savi i més sensat dels tres aventurers, i l'home li retorna el favor amb una interpretació immensa que li valdria l'Òscar al millor secundari (tot i que és bastant protagonista).

(*) La trobada de Fred C. Dobbs (Bogart) amb el paio que reparteix monedes (Huston) no sembla tenir molta rellevància en l'argument. Però el magnífic guió no deixa res a l'atzar: el protagonista hi veurà la imatge d'un èxit que sembla assolible, i això encendrà la seva cobdícia, de la mateixa manera que el comportament reprovable de l'individu que els ha contractat per treballar i que els estafa no ha resultat el millor exemple per a algú que, a diferència del més jove de la colla, ja no creu en la bondat humana.

EL HALCÓN MALTÉS

Després de col·laborar en el guió d'"El último refugio", John Huston dirigirà la seva primera pel·lícula i li oferirà a Humphrey Bogart (afermant la seva condició d'estrella) el sucós paper protagonista: el detectiu Sam Spade, creat per la ploma de Dashiell Hammett.

"El halcón maltés" (1941) defineix els fonaments del cinema negre amb detectiu incorporat, no tant per la forma (*) com per l'argument. El protagonista és un professional cínic que sembla més proper als criminals que a la policia; de fet, amb els primers col·labora (en la recerca del mític ocell fet "del material amb què es forgen els somnis"), mentre que els inspectors de policia l'assetgen, creient-lo autor de les dues morts que inauguren la trama, una la del soci del protagonista, amb la dona del qual s'entenia. Per cert, el film és, com la novel·la, molt hàbil en mantenir fora de camp els assassinats, la qual cosa permetrà reservar per al final la revelació del seu responsable, en un llarg, lúcid i emocionalment intens diàleg entre Spade i la femme fatale de torn. La reixa d'un ascensor tancant-se i projectant la seva ombra sobre el rostre perplex de l'assassí anticipa metafòricament el seu futur. 

El protagonista és un paio dur però podria enamorar-se fàcilment. Té una secretària sol·lícita. En l'inici del film, rep la visita d'una clienta que no sembla sincera del tot. Al llarg de la trama, es parla molt de diners, i el mcguffin és un objecte de valor incalculable, tot i que, en l'escena final, Spade afirma que els principis importen més que els dòlars o l'amor (pel que fa a la salut, tampoc no deu importar-li gaire atès que fuma i beu immoderadament). 

Un dels dolents és molt ric (primer paper cinematogràfic per a Sidney Greenstreeet, qui es faria molt popular, fins al punt que el seu renom al film -Fat Man- va servir per batejar la bomba atòmica). Tots plegats resulten menyspreables i sexualment ambigus, sobretot el llefiscós Joel Cairo, interpretat pel genial Peter Lorre. 

En canvi, les tres dones que envolten el protagonista (esposa infidel del soci, secretària, clienta) no resulten gaire sexis (Mary Astor sembla una monja), i els diàlegs, tot i ser omnipresents, densos i recitats a velocitat de vertigen, estan exempts del doble sentit que faria fortuna en títols posteriors del gènere negre. 

(*) No hi ha clarobscurs, però sí contrapicats en decorats amb sostre. No consta que Huston copiés Orson Welles, ja que "Ciudadano Kane" es va rodar simultàniament.

VIDAS REBELDES

Els protagonistes de "Vidas rebeldes" (1961) cacen cavalls salvatges (mustangs) al desert de Nevada. La seva motivació aparent és vendre'n la carn per uns miserables dòlars. La realitat és que aquesta forma de vida aventurera i desarrelada els fa sentir vius. Eventualment, s'adonen que ells són com els animals que persegueixen amb el llaç: una espècie en extinció. 

Arthur Miller va escriure el guió per al lluïment de la seva encara esposa Marilyn Monroe. John Huston, especialista en pel·lícules sobre perdedors, la va dirigir. Tots els personatges són fràgils, a pesar de la rudesa d'alguns d'ells. Tots s'enfronten a un futur incert i a una pèrdua: Roslyn (Monroe) s'acaba de divorciar; el cowboy Gay Langland (Clark Gable) ha perdut l'amor dels seus fills a causa de la seva vida errant i certa addicció alcohòlica; Guido (Eli Wallach) va perdre tràgicament la seva esposa; el sensible Perce (Montgomery Clift) enyora la seva mare. Roslyn, a més de molt guapa, és tan tendra i innocent com vulnerable; la seva presència propicia una catarsi en els membres masculins de l'expedició. 

"Vidas rebeldes" és un bellíssim títol crepuscular amb merescuda fama de culte, sobretot després que els seus intèrprets es revelessin tan fràgils com els mateixos personatges: Gable moria d'un infart pocs dies després d'acabar el rodatge, quan encara no havia complert seixanta anys; Monroe va oferir una interpretació memorable però això no va estalviar a l'equip un rodatge infernal, no només per la calor del desert sinó pel caràcter inestable de l'actriu, que va necessitar assistència psiquiàtrica i que, com és de tots sabut, va morir poc després, a trenta-sis anys, d'una sobredosi de barbitúrics; i Clift, amb el rostre petrificat per l'accident de cotxe que havia patit uns anys abans, era un home autodestructiu en conflicte amb la seva sexualitat, addicte a les drogues i l'alcohol, que el van portar a la mort quan tenia només quaranta-cinc anys.

EL HOMBRE QUE PUDO REINAR

Com vam tenir ocasió d'esmentar en la ressenya que vam fer d'"El juez de la horca", els herois del cinema de John Huston eren, habitualment, aventurers, descreguts i perdedors amb dignitat. 

Una afirmació vàlida per als protagonistes d'"El hombre que pudo reinar" (1975), dos antics oficials de l'exèrcit britànic que es busquen la vida a l'Índia colonial i que, un bon dia, decideixen viatjar a un regne ocult rere les muntanyes per convertir-se en els seus amos. Al final, les coses es torcen i tot es perd menys l'amistat; però, com diu un dels personatges, pocs han vist les coses que ells han vist, pocs han viscut tantes aventures; i molt pocs han pogut ser reis. 

Sean Connery i Michael Caine són els actors perfectes (*) per a un dels millors films d'aventures mai realitzat, dotat d'ironia i sentit de l'humor però també d'una insòlita malenconia. Christopher Plummer fa de Rudyard Kipling (va ser l'autor de la novel·la en què es basa la pel·lícula), qui recull d'un dels amics el relat extraordinari i alhora terrible del seu viatge. 

(*) "El hombre que pudo reinar" era un vell projecte del director i havia pensat en altres parelles d'actors no menys il·lustres: Humphrey Bogart i Clark Gable, Kirk Douglas i Burt Lancaster, Robert Redford i Paul Newman.

EL JUEZ DE LA HORCA

John Huston va dirigir el 1972 "El juez de la horca", un curiós western en què Paul Newman interpretava un personatge mític del Far West, l'autoanomenat jutge Roy Bean. Amb un llibre de lleis sota el braç -que probablement mai no havia llegit- i armat amb un revòlver i cervesa gelada, impartia justícia a la seva manera i regentava el saloon en un llogaret "a l'Oest del riu Pecos" on la civilització no havia acabat d'arribar. La llegenda i el caràcter pintoresc del jutge de la forca, que tenia per mascota un os amant de la cervesa i dividia el seu cor entre una eixerida mexicana (primer paper de Victoria Principal, qui es faria molt famosa amb la sèrie televisiva "Dallas") i l'actriu de revista Lillie Langtry, amb qui mantenia correspondència sense conèixer-la personalment (al film, interpretada per Ava Gardner), propicien que el film de Huston engegui com una comèdia, com altres westerns desmitificadors de la primera meitat dels setanta; la qual cosa no impedeix que, en el seu darrer tram, s'imposi un to malenconiós, gairebé tràgic. En definitiva, el protagonista és un típic heroi hustonià, aventurer, emprenedor, descregut i, finalment, perdedor amb dignitat, emblema d'un moment llegendari de la història dels Estats Units.

Un cartell d'aire clàssic (atenció a un elenc irrepetible):

MOULIN ROUGE

Abans que Minnelli realitzés "El loco del pelo rojo", John Huston ja havia dirigit el biopic d'un altre impressionista d'existència no menys tràgica però tal vegada més emocionant. Henri de Toulouse-Lautrec (ben interpretat per José Ferrer), fill d'aristòcrates turmentat per la seva figura deforme, viatjà a París on, a part de pintar cartells i retrats, freqüentava els ambients nocturns de Pigalle i es bevia l'absenta com si li anés la vida. Mai millor dit, ja que va morir alcoholitzat. "Moulin Rouge" (1952) es presenta com un títol sobre les nits esbojarrades de la capital francesa a finals del segle XIX però és, en realitat, una història terrible de desenganys amorosos tractada, això sí, amb la delicadesa cromàtica que el tema requeria. Per tenir una versió més festiva del Moulin Rouge i el can-can haurem d'esperar al musical de Baz Luhrmann del 2001, producte molt irregular que alterna escenes patètiques amb d'altres magnífiques (el famós Elephant Medley), indubtablement original, finalment també tràgic.

Huston vs. Luhrmann:

LA NOCHE DE LA IGUANA

A "La noche de la iguana" (John Huston, 1964), Ava Gardner recupera el personatge de la dona mestressa de si mateixa (ara en diríem empoderada) que desitja, però, caçar un protagonista tan solitari com ella i s'ha d'enfrontar a la intromissió d'una rossa una mica tibada, almenys en aparença (aquí, la mongívola Deborah Kerr).

Basat en una novel·la de Tennessee Williams, el film, que transcorre en un hotel de la costa de Mèxic miserable però amb bones vistes a la platja, conté la suor i l'alcohol que cal esperar d'aquest autor, i els habituals desitjos humits que, a diferència d'altres adaptacions cinematogràfiques, Huston sap situar en primer terme i obviant qualsevol metàfora, amb l'ajuda de la sempre captivadora Ava Gardner i de la llavors encara famosa Sue Lyon, qui torna a exercir de lolita que intentarà per tots els mitjans seduir un pastor protestant ara reconvertit en guia turístic, una mica dipsòman, oportunament incorporat per Richard Burton.

És una pel·lícula que sempre m'ha agradat molt, amb una fotografia esplèndida de Gabriel Figueroa i una realització vigorosa que s'imposa al seu origen teatral, notablement divertida i irònica sense que això comprometi el seu to existencialista i el seu missatge rotund contra la hipocresia.