Com deia fa uns mesos en parlar de "Grease", en l'època de la seva estrena ens semblava a molts adolescents força estúpids (com tots els adolescents, vaja) que "Fiebre del sábado noche" (1977) era molt superior. I per què? Doncs perquè era el retrat d'un fenomen contemporani (l'edat d'or de les discoteques) i també un retrat sociològic: el noi de Brooklyn rei de la pista de ball que voldrà fer el salt a Manhattan (els ponts que separen el suburbi del centre de la Gran Poma tenen molta importància en la trama). Bàsicament, era un drama realista amb alguns números de ball, un film seriós que incloïa en l'argument un capellà que volia penjar els hàbits; a diferència de "Grease", que era un musical en tota regla.
Però "Fiebre del sábado noche" ha envellit molt pitjor; el retrat sociològic es revela molt superficial i la direcció pulcra i ortodoxa de John Badham ens sembla ara plana i irrellevant.
Tot i amb això, cal reconèixer al film els seus esforços per transcendir la condició de producte conjuntural. I la música dels Bee Gees és única. La mort de Robin Gibb sembla un bon motiu per reivindicar una de les bandes sonores més emblemàtiques de la història del cinema.