Sé que en el seu dia vaig considerar "St. Elmo, punto de encuentro" (Joel Schumacher, 1985) una comèdia dramàtica reeixida i seriosa sobre els post-adolescents que temptegen el seu futur mentre intenten superar la nostàlgia dels anys d'universitat. Un bar ple de fum anomenat "St. Elmo" és el lloc on es reuneix la colla d'amics, l'indret que els permet ser a prop els uns dels altres, estimar-se i no oblidar el passat, tot i que cada vegada sembla més evident que hauran de renunciar a alguns costums per poder evolucionar; també hi ha una referència en clau metafòrica al foc de Sant Elm.
Els personatges representen actituds i circumstàncies diverses: Billy és un bohemi, incapaç d'afrontar les seves responsabilitats de pare de família; Wendy està enamorada de Billy però és de bona família i verge, tot i que manté certa rebel·lia treballant en un centre per a indigents; Leslie i Alec són la parella seriosa de la colla; ell treballa per a un senador republicà i vol casar-se amb la Leslie però li fot les banyes sempre que pot; Kevin és el romàntic que vol ser escriptor i està enamorat secretament de la Leslie; per ella ha renunciat al sexe, tot i les propostes de la puta del barri (és clar que no té ni cinc i la noia cobra 50 dòlars pels serveis); Kirby també és un romàntic a qui li agrada el cinema de Woody Allen, tampoc no folla i vol lligar-se sí o sí una
pija que s'assembla a Andie Mac Dowell; la més alliberada i la més moderna (no costa gaire) és la Jules; però no es fa valer, tot i que resistirà l'intent de seducció de Billy una nit que ell ha begut més del compte.
He revisat fa ben poc aquest títol i, tot i reconèixer-li alguns mèrits (per exemple, l'elegància dels enquadraments en un
scope que treu molt partit dels
lofts on viuen els protagonistes), m'adono que, vist avui, sembla una paròdia.
La subtilesa brilla per la seva absència. Sabem que Billy és un bohemi perquè porta una cinta al cap, una arracada de creu a l'orella i un saxo penjat a les espatlles, des de la primera escena en què els companys el van a buscar a l'hospital després que hagi tingut una pinya amb el cotxe; Wendy anava amb ell però no està enfadada tot i que pateix un traumatisme al front, de manera que ja sabem que n'està enamorada; i, perquè tinguem clar que és una quica, va sempre vestida amb un jersei de punt de color rosa rematat amb un llacet. És clar que la roba dels vuitanta era usualment inenarrable i els vestits amb solapes de blonda que llueix en tot moment l'Alec fan esborronar. L'Alec també porta un collaret de perles, fins i tot quan es despulla per fer l'amor. I ara arribem a l'epicentre de la qüestió: l'encant d'aquesta pel·lícula radica en la seva simplicitat. Les preocupaciones existencials dels personatges, la pretensió de ser una proposta més seriosa que altres comèdies d'embolics sentimentals coetànies, de ser un retrat generacional, tot això és pura aparença. En realitat, "St. Elmo, punto de encuentro" parla d'allò que ens preocupava als qui teníem més o menys l'edat dels personatges quan la vam veure en la seva estrena: dels amics, de les noies i dels nois, de follar...
I els actors eren mites dels vuitanta, la flor i nata del
bratpack:
Rob Lowe feia de Billy; el perfecte noi dolent encantador, portada del Súper-Pop i un gran actor en potència, com va demostrar a la magnífica "Malas influencias", abans de caure en desgràcia. Mare Winningham feia de Wendy. En Leslie era Judd Nelson, un altre mite juvenil, actualment només en actiu fent secundaris en
sitcoms televisives. L'Alec era... Ally Sheedy, el meu mite eròtic. I Kevin, Andrew McCarthy, la revelació de "Class", el noi de "La chica de rosa", molt abans que la Isabel Coixet el redescobrís a "Cosas que nunca te dije". Kirby, Emilio Estévez. I la Jules, la Demi Moore quan encara no havia passat pel quiròfan.
Què voleu, eren els vuitanta!