LA TRAGEDIA DE MACBETH

Joel Coen adapta Shakespeare a "La tragedia de Macbeth" (2021). L'absència del seu germà Ethan pot fer pensar que Joel només volia un vehicle per al lluïment de la seva esposa Frances McDormand (qui ja havia incorporat en teatre el personatge de Lady Macbeth); però aviat ens adonem que el projecte, tot i les seves peculiars característiques, encaixa perfectament en el seu univers autoral. 

Arrossegats per l'ambició (i les prediccions d'unes bruixes que aquí encarna una única actriu), els Macbeth ordeixen un crim que conduirà a més crims i, finalment, a la seva perdició. Malgrat expressar els seus dubtes amb el verb bell i lúcid sorgit de la ploma del mestre britànic, els personatges resulten tan desassenyats com els malfactors de "Fargo". L'obra original ja inclou la mirada pessimista sobre les passions humanes, una ironia de caràcter tràgic prou evident en el desenllaç o un nihilisme plasmat en un vers justament famós: "La vida és una ombra que passa; un conte narrat per un idiota, ple de soroll i de fúria, i no significa res". La intenció i les paraules de Shakespeare conviuen perfectament amb l'univers dels Coen. D'altra banda, la seva cinefília afavoreix una posada en escena (en un blanc i negre fantàstic, cortesia de Bruno Delbonnell) hereva de la versió de Welles, de l'expressionisme cinematogràfic, de la sobrietat i estilització de Bergman o de Dreyer, sense que això la faci menys personal, amb una utilització molt original dels sons (les passes dels personatges ressonant sobre les pedres del castell, el so de les cavalcadures trepitjant camins plens de perills, el xoc de les gotes de sang i d'aigua sobre tolls del mateix líquid); l'edat madura dels protagonistes permet presentar-los com a un matrimoni ja madur que ha patit moltes decepcions al llarg de la vida, units en un anhel desesperat. Coen prescindeix de tota vocació realista i accentua el caràcter de representació gràcies a uns decorats minimalistes i atemporals o atorgant el paper protagonista i uns quants secundaris a actors afroamericans (Denzel Washington ja tenia experiència amb Shakespeare a les ordres de Kenneth Branagh).

LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS

Una altra cortesia de Netflix, "La balada de Buster Scruggs" (2018), dirigida pels germans Coen, havia de ser originalment una mini-sèrie. Acaba convertida en una pel·lícula d'episodis (6) que presenta diversos escenaris i personatges característics del Far West: el pistoler, l'atracador de bancs, el firaire, el buscador d'or, els cowboys, els indis i les caravanes de colons, els viatges en diligència, els caçarecompenses. Episodis que tenen en comú una fotografia impressionant de Bruno Delbonnel ("A propósito de Llewyn Davis"), una galeria de personatges impagable i la peculiar barreja de paròdia i homenatge habitual en els films dels germans cineastes, tot i que el to varia sensiblement: del cartoon i el sentit de l'humor desfermat en els dos primers capítols (memorable Tim Blake Nelson fent del Buster Scruggs que dóna títol al film) a la bellíssima i molt trista epopeia dels dos cowboys i la jove de viatge cap a Oregon (Zoe Kazan, tot un descobriment), passant per dos episodis inquietants, quasi terrorífics: el del firaire, amb uns lacònics Liam Neeson o Harry Melling -excepte quan el seu personatge recita monòlegs il·lustres des de la cadira que suporta el seu cos mutilat-, i el de la diligència, amb un Jonjo O'Neill (un altre descobriment), exultant mentre canta i mentre narra traient foc pels ulls els seus mètodes per atrapar i matar fugitius de la justícia.

És un film tan fascinant i insòlit que potser no tindrà gaire èxit però això no ho sabrem perquè Netflix es reserva aquesta informació. Modestament, us la recomano.

EL GRAN LEBOWSKI

L'èxit incontestable de "Fargo" (1996) potser va fer ombra al següent film dels germans Coen. Però el pas del temps ha beneficiat "El gran Lebowski" (1998), que s'erigeix, si no en la seva millor pel·lícula, sí en la seva obra de culte per excel·lència.

El film és un còctel tan arriscat com els "russos blancs" que engoleix el protagonista: combina l'univers de Raymond Chandler, car es tracta d'un remake d'"El sueño eterno", amb altres cites literàries (Nabokov, Norman Mailer), referències al Vietnam i el conflicte d'Irak -l'acció se situa als inicis dels anys noranta- i un repàs a la contracultura californiana que viatja de les revoltes estudiantils dels anys setanta i la cultura hippie als artistes conceptuals i el mercat del porno domèstic, fent alhora el retrat d'una societat ideològicament desorientada en què un catòlic polonès practica el judaïsme o parla de les llibertats individuals mentre brandeix una pistola, i uns alemanys presumeixen de ser nihilistes, la qual cosa li sembla a Walter Sobchak pitjor que ser nazi.

Ja a l'obra original de Chandler, portada al cinema per Howard Hawks amb Humphrey Bogart de protagonista l'any 1946, l'alambinada trama detectivesca era una excusa per presentar una societat hipòcrita que ocultava les seves misèries rere la lluentor de les mansions de Los Angeles. Al film de Joel Coen, la majoria de personatges amb el milionari Lebowski al capdavant, són uns estafadors que només es mouen pels diners. Només El Penjat i els seus amics conserven certa innocència enmig d'aquest univers en descomposició; des del seu racó del bowling, exerceixen de detectius afeccionats i comenten els esdeveniments surrealistes que els envolten amb un distanciament que en el cas del personatge de Jeff Bridges es podria qualificar d'heroic. De fet, un improbable narrador vestit de cowboy -símbol d'una Amèrica primigènia- presenta com un heroi el Penjat (The Dude en la versió original anglesa, El Nota en la versió castellana), una creació inoblidable de Bridges i un personatge que ha generat milers de fans, un passota simpàtic convertit gràcies a l'atzar en investigador privat i que es dedica a no fer gran cosa tret de jugar a bitlles, fumar porros, escoltar els Creedence i beure russos blancs mentre gent més aviat estranya se li pixa a l'alfombra o li acaba de trinxar un cotxe que ja estava força atrotinat, tot a causa de la confusió amb el seu cognom (es diu Lebowski, com el milionari). El seu company d'aventures, Walter Sobchak (brillantíssim John Goodman), el radical veterà del Vietnam que vol exercir de justicier però es comporta com un nen petit, és un altre dels personatges memorables que omplen "El gran Lebowski", sense oblidar el tímid Donny (Steve Buscemi) i la llarga llista de secundaris esplèndidament retratats i interpretats: Juliane Moore fent de la filla del milionari (David Huddleston), Philip Seymour Hoffman com el fidel ajudant del Lebowski ric, Peter Stormare com l'actor porno nihilista, Ben Gazzara en el paper del productor de cinema pornogràfic, David Thewlis convertit en una mena de sòsia de John Waters, o un impagable John Turturro en el paper de Jesús, un llatí adversari dels protagonistes al campionat de bitlles, presumpte pederasta, que celebra els seus strikes ballant amb el fons musical de la versió d'"Hotel California" a càrrec dels Gipsy Kings.

Ralentís i fugues oníriques que inclouen un homenatge a Busby Berkeley amb Juliane Moore vestida de valquíria donen color a una posada en escena elegant i precisa que aconsegueix el miracle d'unir tots aquests referents heterogenis en un conjunt harmònic. Efervescent, farcit de diàlegs i gags antològics, "El gran Lebowski" és un dels millors títols dels noranta, el més divertit dels germans Coen i potser un dels més perfectes.

¡AVE, CÉSAR!

Entre el fresc històric i la caricatura, el darrer film de Joel i Ethan Coen, "¡Ave, César!" (2016), ens obre les portes d'uns estudis del Hollywood de l'època daurada, un nou microcosmos que els germans podran omplir de personatges peculiars, retratats amb la seva proverbial mestria: actors ineptes, actrius nimfòmanes, directors homosexuals, columnistes despietades (i replicades); i, enmig de tot això, uns comunistes entranyables i un executiu catòlic lliurat a la seva feina en cos i ànima que, interpretat amb sòbria convicció pel gran Josh Brolin, esdevé el més interessant d'un film irregular, que conté gags notables i alguns de més prescindibles i que novament certifica l'amor dels seus autors cap al cinema clàssic. "¡Ave, César!" els permet homenatjar les pel·lícules de romans estil "Quo Vadis?", els westerns primitius, els musicals i els films de "sirenes" de l'Esther Williams. Recordem que els musicals de Busby Berkeley ja van inspirar la famosa escena onírica d'"El gran Lebowski".

FARGO

La carrera dels germans Coen va tenir un inici fulgurant amb el thriller "Sangre fácil" (1984). "Arizona Baby" (1987), amb els seus excessos visuals i tonals, va fer témer una relliscada per la pendent de la postmodernitat; però van seguir dues pel·lícules més contingudes formalment i sens dubte brillantíssimes com van ser "Muerte entre las flores" (1990) i "Barton Fink" (1991); les dues d'època, ambientades a la primera meitat del segle XX, com també fou el cas d'"El gran salto" (1994), una vegada més molt barroca visualment i dotada d'un argument molt cínic i un sentit de l'humor esquiu que converteixen el film en una de les comèdies més ombrívoles mai filmades.

En qualsevol cas, el cinema de Joel i Ethan Coen ja havia definit llavors les seves característiques: un gran domini de la posada en escena, amb certa tendència a l'excés (la qual cosa no sempre serà un defecte, com ho demostren algunes escenes d'"El gran Lebowski" -1998-), les referències visuals i temàtiques al cinema clàssic, entre el distanciament i el respecte, i la predilecció per unes trames alambinades en què les accions precipitades o absurdes de personatges neuròtics o poca-soltes (o les dues coses alhora) condueixen al desastre més absolut (amb algunes excepcions).

Participant d'aquestes influències i característiques, "Fargo" (1996) s'erigia en el film més equilibrat d'entre els escrits i dirigits pels germans Coen. No tenia l'alè clàssic de "Muerte entre las flores" ni resultava tan fascinant com la insòlita "Barton Fink". Transcorria en l'actualitat en la gèlida i rural Dakota del Nord i els personatges eren gairebé tots imbècils o psicòpates, o les dues coses alhora, amb la notable excepció de l'assenyada i entranyable sheriff embarassada que feia Frances McDormand (esposa de Joel Coen a la vida real). Però un guió impecable i una realització excepcionalment elegant i sòbria van propiciar un film irrepetible, un thriller atípic ple de moments antològics. No podem obviar les composicions de William H. Macy -el patetisme personificat-, o de Steve Buscemi i Peter Stormare (impertorbable mentre fa desaparèixer un cadàver en una màquina de fer serradures, només s'emociona veient tele-novel·les), o la inspirada banda sonora de Carter Burwell que s'adapta perfectament a l'aire tragicòmic de la història o al paisatge nevat esplèndidament fotografiat per Roger Deakins.

La pel·lícula ha propiciat recentment una sèrie de televisió amb el mateix títol, que no he vist però de la qual tinc molt bones referències.

I també constitueix l'insòlit punt de partida d'una pel·lícula inclassificable. Dirigida el 2014 per David Zellner -un independent a qui caldrà seguir la pista-, "Kumiko, the Treasure Hunter" narra la peripècia de la Kumiko del títol (Rinko Kikuchi), una japonesa tímida i més rara que un gos verd decidida a trobar la maleta plena de diners que el personatge de Steve Buscemi enterra sota la neu al final de "Fargo". Com que a la cinta de VHS atrotinada que li serveix d'inspiració veu que la història està basada en un cas real, ningú no la podrà convèncer que el seu propòsit sigui una mica forassenyat, i tampoc no la desanimarà el mal temps que fa a Minnesota.

Ja fem tard per prevenir la tossuda Kumiko però advertirem que Fargo no està a Minnesota sinó que cal travessar la frontera amb Dakota del Nord per arribar-hi, i és en aquest estat on van filmar els Coen moltes de les escenes del seu film, perquè encara hi fa més fred i malgrat l'acció de "Fargo" transcorrre en la seva major part a les ciutats de Brainerd i Minneapolis (Minnesota). Però els germans van afirmar en una entrevista que "Brainerd" no semblava un bon títol per a un thriller.

A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS

Un film precedent dels germans Coen -"O Brother!" (2000)- ja s'inspirava obertament en l'Odissea. "A propósito de Llewyn Davis" torna a narrar un viatge de ressonàncies homerianes que inclou el cant de les sirenes que tempten el protagonista perquè s'aparti del seu camí (cada vegada que li ofereixen formar part d'un grup vocal) i un gat anomenat Ulisses. Però es tracta d'un viatge circular que no porta enlloc tret del mateix punt de partida d'aquesta història malencònica sobre un cantautor fracassat que pernocta als sofàs dels seus coneguts al Greenwich Village novaiorquès, l'any 1961. El protagonista sembla arrossegar una maledicció -fins i tot abans de conèixer l'inquietant personatge interpretat per John Goodman- que el manté en l'ostracisme i que també porta la malastrugança a tothom qui se li apropa; el seu caràcter no hi ajuda gaire: és antipàtic i egocèntric i li passa com a molts artistes, que per preservar la puresa del seu art i la seva elecció vital no dubten a menysprear i aprofitar-se dels qui els envolten, ja siguin altres artistes que toquen més de peus a terra o progres que s'hi senten obligats.

Els Coen ubiquen aquest retrat d'un personatge inspirat vagament en el músic Dave Van Ronk i d'una època i un lloc molt concrets en un univers expressionista marcat per un cel d'hivern permanentment encapotat, fotografiat en tons apagats per Bruno Delbonnel (i no pel seu operador habitual Roger Deakins). Qui sí que torna a col·laborar amb els directors és T-Bone Burnett: va treballar en la banda sonora d'"O Brother!" i aquí és el màxim responsable d'una acurada selecció musical que no únicament il·lustra sinó que manté sempre una funció narrativa. Als Coen no se'ls escapa cap detall en aquest film aclaparadorament perfecte. En tenen prou amb un pla per definir cada personatge i no tenen cap problema per filtrar el seu humor esquiu en una història tirant a tràgica.

No hem de desmerèixer el treball esplèndid de tot el repartiment, des del guatemalenc Oscar Isaac a l'esmentat John Goodman, passant per la imprescindible Carey Mulligan, Justin Timberlake o F. Murray Abraham.

VALOR DE LEY

Segons els germans Coen, "Valor de ley" no és un remake del film homònim dirigit per Henry Hathaway el 1969, doncs s'inspiren directament en la novel·la de Charles Portis. Però s'hi assembla bastant.

Com a d'altres films dels germans, trobarem diàlegs irònics i personatges pintorescos. Però, tot i que un epíleg crepuscular sembla voler emparentar-lo amb d'altres títols revisionistes, "Valor de ley" és un western canònic; dos homes i una nena molt decidida cavalquen per terres feréstegues per trobar un home -o potser més d'un- amb qui s'hauran d'enfrontar a mort en nom d'una justícia primitiva. De la mateixa manera com els protagonistes penetren amb dos collons (traducció nostrada de l'original "true grit") en territori salvatge, els Coen s'endinsen en l'univers dels clàssics; i se'n surten amb nota. La posada en escena està en tot moment al servei d'una trama d'aventures densa i linial. Els actors estan tots ells esplèndids; no vull entrar a comparar Jeff Bridges amb John Wayne -que va guanyar el seu únic Òscar pel paper de l'agutzil borni-, però resulta impressionant com actua només amb un ull. I les darreres i emocionants escenes ens mantenen amb l'ai al cor i alhora admirats davant la imatge romàntica d'un cavall que galopa en una nit estelada amb dos genets al damunt.

RAIMI & COEN

La revisió d'"Un plan sencillo" (1998), de Sam Raimi, em referma en la convicció que es tracta d'un dels millors títols de la passada dècada.

En un poble perdut de Minnessota on sempre neva, tres arreplegats troben al mig del bosc una avioneta estavellada i una bossa plena de diners (4.500.000 $ per ser més exactes). L'ambició i l'estupidesa es conjuguen per generar una espiral de violència que portarà uns quants a la mort i que no servirà per deslliurar els sobrevivents d'una vida mediocre i sense horitzons.

El tema, els personatges i la geografia remeten directament a un altre thriller amb tocs de comèdia negra ambientat a l'Amèrica Profunda: la també magnífica "Fargo", dels germans Coen.

Però la connexió entre Raimi i Joel i Ethan Coen no són aquests dos films sinó un de molt anterior, de l'inici de les seves carreres, titulat originalment "Crimewave", que el primer va dirigir i va escriure en col.laboració amb els segons, que acabaven de signar "Sangre fácil". A Espanya es va titular "Ola de crímenes, ola de risas", paradoxalment un títol amb molt poca gràcia i que no va ajudar al seu èxit. És veritat que no es tracta d'una gran pel·lícula, fins i tot diríem que és bastant poca-solta; però la seva estètica propera al cartoon i els seus personatges extravagants anticipen l'obra futura dels seus responsables.

I té escenes realment antològiques, com aquesta: