Joe Wright adapta la conegudíssima obra de Tolstoi situant la major part de l'acció en un teatre que es transforma segons convé en una estació de ferrocarril, unes oficines, un ministeri, un restaurant, un saló o la casa d'algun dels protagonistes d'aquest drama sobre un adulteri en el si de l'alta societat russa del segle XIX. L'elecció ha estat discutida; i és cert que, al principi, provoca un cert distanciament en l'espectador. Però té avantatges diversos: permet una posada en escena molt elegant i quasi barroca a l'estil de Baz Luhrmann sense haver de disposar d'un gran pressupost (sí que s'han gastat els diners en el vestuari, obtenint un Òscar en justa recompensa); gràcies a l'artifici, no es cau fàcilment en l'academicisme que tantes vegades ha malmès les adaptacions dels clàssics de la literatura; hi ha transicions i imatges molt poètiques (la primera aparició de Kitty, el tren de joguina); i, sobretot, tant a nivell de metàfora com d'una manera palpable en les escenes amb molts figurants, ajuda a trasmetre'ns l'angoixa d'una dona repudiada per una societat hipòcrita per haver tingut la gosadia de lliurar-se a l'amor.
En qualsevol cas, el romanticisme s'imposa ben aviat a l'artifici, gràcies a la sensibilitat de la posada en escena i de la interpretació de Keira Knightley, musa del director. En definitiva, aquest és el missatge de Tolstoi, la revelació final: no és la raó, són els sentiments.