SEXY BEAST

Del darrer llargmetratge de Jonathan Glazer viatgem al primer, "Sexy Beast", que va dirigir el 2000, per constatar que, malgrat les seves pel·lícules siguin sempre molt estilitzades, en té un, d'estil, per a cada ocasió. 

El punt de partida no és tan original com el de les seves produccions posteriors: un gàngster que viu molt tranquil en el seu retir a la Costa del Sol rep la visita d'un antic company de malifetes que el vol convèncer perquè torni a Londres per participar en un robatori que, per cert, recorda el de la segona temporada de "La casa de papel"; i el visitant no acceptarà un no per resposta i tant li fotrà que el lladre jubilat tingui una panxa que envejaria el mateix Joan Laporta. 

Glazer dilata o accelera l'acció quasi capriciosament, però l'interessa molt més mostrar l'enfrontament entre els dos protagonistes masculins sota la intensa llum d'Andalusia, reflectida pel blanc de la casa o de les camises, que la part anglesa, molt més fosca i sinistra, també menys rellevant. En qualsevol cas, el millor de la funció és, sens dubte, la interpretació perfecta d'un Ben Kingsley absolutament terrorífic (tots els altres gàngsters semblen bons jans al seu costat).

LA ZONA DE INTERÉS

L'imprevisible Jonathan Glazer estrena llargmetratge deu anys després d'"Under the Skin", ara amb una temàtica més realista, fins i tot brutalment realista, podríem dir. 

"La zona de interés" (2023) mostra el dia a dia de la família Höss. Tenen una casa amb jardí i piscina, al costat mateix de la feina del marit, comandant a Auschwitz. Cuiden les flors i juguen amb els seus fills i no sembla molestar-los gaire el fum que surt de les xemeneies ni els crits que arriben del camp d'extermini. De fet, quan volen traslladar a Rudolph per a una feina més administrativa, la Hedwig s'amoïna perquè allà, a Auschwitz, són feliços. 

Amb plans generals que mai no mostren l'horror rere els murs del camp, Glazer ens parla sense fer discursos d'allò que hom va anomenar la banalitat del mal. Ens recorda que els artífexs de l'Holocaust no eren monstres, sinó bons pares de família, funcionaris al servei d'un sistema abominable. "La zona de interés" aporta un punt de vista complementari al d'altres films sobre l'Holocaust i és, al meu entendre, un títol necessari, potser fins i tot imprescindible.

REENCARNACIÓN

Després de veure "Under the Skin" i de llegir la ressenya de l'amic indéfilo, em sentia quasi obligat a recuperar l'anterior treball de Jonathan Glazer, que data del 2004 (no es pot dir que sigui un realitzador prolífic), que havia començat a veure en alguna ocasió però no sé ben bé perquè havia deixat a mitges, i que tampoc no m'atreia perquè la història d'una dona (Nicole Kidman) que coneix un nen que recorda Miquel Montoro i que afirma ser la reencarnació del seu marit mort deu anys abans semblava una mica delirant. 

Doncs, efectivament, Glazer salva un invent tan arriscat a força d'elegància, d'unes interpretacions notables (repartiment d'alt nivell en què, a part de la Kidman, apareixen Danny Huston, Lauren Bacall, Anne Heche, Peter Stormare o Arliss Howard -per cert, impecable en el paper de Louis B. Mayer al "Mank" de David Fincher-) i d'una banda sonora esplèndida a càrrec d'Alexandre Desplat. El director demostra que no li fa por vestir una història fantàstica amb el tempo i els colors d'un melodrama i que pot vèncer M. Night Shyamalan en el seu terreny, tot i que la inspiració d'alguns moments del film sembla remetre a Kubrick (el conserge de l'immoble llançant una pilota contra la paret, com ho feia Jack Nicholson a "El resplandor"; la batussa entre un adult i un nen durant un concert de música clàssica, com a "Barry Lyndon"). Tampoc no podem obviar la col·laboració en el guió del veterà Jean-Claude Carriére, a qui potser també devem que una proposta amb un punt de partida tan insòlit arribi a bon port (o, si més no, que tingui un final plausible).

UNDER THE SKIN

"Under the Skin" (Jonathan Glazer, 2013) adapta la novel·la de ciència-ficció de Michel Faber del mateix títol. 

No és el meu costum ni m'agrada comparar una pel·lícula amb el seu original literari, però he tingut la sort o la desgràcia d'haver llegit el llibre abans de veure'n l'adaptació cinematogràfica, i aquesta informació em permet jutjar el film de Glazer a partir d'una percepció diferent de la de l'espectador que desconegui l'argument de partida i que toparà amb una obra aparentment hermètica. Ja que "Under the Skin" pel·lícula no traeix la novel·la però depura i estilitza el seu contingut fins a fer-lo gairebé incomprensible. Cal dir que obté, a canvi, un producte molt brillant i atmosfèric, un producte hipnòtic, d'enorme força visual, que treu el màxim partit dels paisatges desolats d'una Escòcia sempre plujosa o emboirada o del cos magnífic -de la pell- de la Scarlett Johansson; també aquest procés d'abstracció determina un missatge al meu entendre més interessant que el del llibre, que em sembla una faula una mica simple sobre el nostre caràcter depredador, i esdevé un estudi sobre la solitud que regna en les nostres ciutats i els nostres camins i la dificultat per comprendre les actituds alienes, la dificultat d'entendre i penetrar el nostre món des de l'exterior, sense ficar-se dins la nostra pell.