ISLA PERDIDA

El darrer treball de Fernando Trueba, segons sembla, també s'inspira en l'obra de Patricia Highsmith. Hi ha un americà (Matt Dillon) que no és exactament qui diu ser i que s'oculta en un llogaret de la costa mediterrània (Grècia, en aquest cas); també hi ha un crim dalt d'un iot i més d'una passejada per un mercat (observació perspicaç del crític de La Vanguardia). 

El realitzador és conscient de la referència literària, com també ho és de la influència de Hitchcock. Però "Isla perdida" no té el nivell d'"A pleno sol", i tampoc no sembla haver après les lliçons del mestre britànic, qui no hauria permès que un thriller tardés més de la meitat d'un metratge excessiu a oferir quelcom més que el relat d'una seducció (que més aviat caldria qualificar d'assetjament de la noia cap a l'amo del restaurant on treballa). D'altra banda, aquesta història d'amor és el més salvable d'un film que demanava un guió més treballat i mínimament enginyós. 

Dillon i, sobretot, Aida Folch defensen bé els seus personatges, tot i que algunes de les coses les fan només perquè ho demana el guió, fins i tot en el tràgic i romàntic desenllaç, revelador d'unes intencions que el Trueba més veterà no ha estat capaç de transmetre a través de l'emoció. 

Que un dels personatges es digui Chico i que l'americà resulti ser (haver estat) un músic de jazz ens recorden l'afició d'en Fernando Trueba per aquest gènere musical. 

És com Jesús Franco, salvant les distàncies qualitatives i temporals que calgui salvar, que també incloïa la seva afició musical en algun dels seus thrillers, com en el cas de "La muerte silba un blues" (1964).

Franco, com en la majoria dels seus primers treballs en blanc i negre, fa servir uns enquadraments i una il·luminació expressionista que remeten a Welles (sobretot, en les escenes en interiors); fins i tot inclou un ball de màscares, com a "Mister Arkadin". 

L'acció es desenvolupa en algun lloc de Centre o Sud-amèrica i, com la precedent "Rififí en la ciudad", narra una venjança contra un paio molt poderós. Interpretacions i diàlegs són de jutjat de guàrdia, però Franco té la virtut (no compartida per Trueba) de no prendre-s'ho gaire seriosament i de facturar una pel·lícula relativament curta (amb prou feines 80 minuts, una hora menys que "La isla perdida").

Novament, demano perdó, només volia aprofitar el post per comentar aquest títol de sèrie B que he pogut veure molt recentment a Movistar +. Perquè Trueba i Franco no juguen a la mateixa lliga. Oi que no?

MARQUÉS DE SADE: JUSTINE

El mateix any que va dirigir "El castillo de Fu-Manchú" (el 1969, juntament amb altres sis títols), Jesús Franco aprofitava el mateix escenari del Parc Güell, hi afegia el Barri Gòtic i el Castell de Montjuïc, i dilapidava un repartiment internacional per adaptar un dels textos emblemàtics del Marquès de Sade ("Justine o les dissorts de la virtut"). 

La peculiar filosofia del controvertit escriptor apareix fugaçment enmig de les previsibles escenes softcore d'un film força irregular, per dir-ho suaument (serem benèvols amb un autor de culte). Franco emula Orson Welles (recordem que va col·laborar-hi com a director de la segona unitat a "Campanadas a medianoche", i que va fer el muntatge de "Don Quijote") utilitzant objectius angulars, sorprenentment eficaços a l'hora de convertir Barcelona en el París del segle XVIII, i treballant amb alguns dels seus actors (Akim Tamiroff, Mercedes McCambridge). Però l'ús i abús del zoom i els desenfocaments, o l'estrany muntatge de les escenes en què Sade, tancat a la Bastilla, escriu la seva obra, arruïnen un projecte que, malgrat la seva vocació d'exploit, podria haver resultat divertit. 

He sentit a dir a Internet que Franco era un bon director d'actors, però, ja em perdonareu, aquí no es nota, i aconsegueix les sobreactuacions més esperpèntiques imaginables de Tamiroff i d'una McCambridge en hores molt baixes, per no parlar d'en Jack Palance, presumpta estrella d'una producció certament insòlita, que compta amb un elenc irrepetible: a part dels esmentats, una angelical i joveníssima Romina Power (pre-Al Bano) en el paper de la pobra Justine; Maria Rohm fent de Juliette; Carmen de Lirio; Sylva Koscina, musa del cinema italià; Serena Vergano, musa de l'Escola de Barcelona, o els inefables Gustavo Re, Howard Vernon, Luis Ciges i, finalment, Klaus Kinski en el paper del marquès.

EL CASTILLO DE FU-MANCHÚ

L'estakhanovisme de Jesús Franco va conduir la seva carrera cap als dubtosos dominis dels exploits i les sèries Z. L'any 1969, per exemple, va dirigir set pel·lícules (lluny, però, de les disset que va signar el 1983, el seu rècord si ens fiem d'Imdb): entre elles, "El castillo de Fu-Manchú", darrer lliurament d'una nissaga sobre un geni del mal d'ulls ametllats (Christopher Lee, força caracteritzat), inspirat en el personatge ideat per Sax Rohmer, que ja havia estat adaptat al cinema l'any 1929 i que, amb l'aportació de l'actor britànic i de realitzadors com Don Sharp o Franco, va tornar a ser popular als anys seixanta, principalment en cinemes de barri.

Tot i un repartiment internacional i localitzacions a Istanbul i Barcelona, és prou evident que els responsables no anaven sobrats de diners. Franco no dubta a utilitzar fragments d'altres pel·lícules per a les escenes més espectaculars (l'invent de Fu-Manxú congela l'aigua i el director aprofita un bon tros de "La última noche del Titanic" -perquè hi ha un iceberg-, amb un filtre blau per dissimular que es tracta d'una producció en blanc i negre), i utilitza un muntatge molt fragmentat i el zoom per dissimular uns decorats de cartró-pedra i uns efectes de fireta. I el més surrealista de tot plegat, però també més curiós per a l'espectador nostrat, són les localitzacions del castell, que tan aviat és la fortalesa de Rumeli Hisari al Bòsfor com el Park Güell o el de la Ciutadella, on també aprofiten el Parlament per convertir-lo en seu de Scotland Yard (la resta d'exteriors a Londres són imatges d'arxiu).

EL HOMBRE QUE MATÓ A DON QUIJOTE

Terry Gilliam portava vint anys intentant adaptar les aventures del Quixot de Cervantes; els problemes del rodatge van ser tan nombrosos i surrealistes que van originar un documental ("Lost in La Mancha") probablement més interessant que el mateix film, "El hombre que mató a Don Quijote" (2018), finalment interpretat per Adam Driver i Jonathan Pryce en uns papers pensats inicialment per a Johnny Depp i Jean Rochefort.

Parteix d'una idea interessant: Toby (Driver) és un director de cinema que ha renunciat als seus somnis per especialitzar-se en cinema publicitari. Mentre roda un spot a La Mancha, retroba un vell sabater (Pryce) a qui, molts anys enrere, va enredar per interpretar Don Quixot en una pel·lícula. Ara, l'home s'ha cregut el paper i reviu les aventures del personatge, molins inclosos, amb Toby exercint de Sancho i una prostituta-princesa per rescatar.

Però que, enmig d'un repartiment molt heterogeni, trobem Jordi Mollà fent de potentat rus, no és un bon senyal. La pel·lícula de Gilliam, de títol premonitori, té seriosos problemes de ritme i moments francament patètics que no salva amb el seu característic barroquisme visual. És com l'anunci d'una bona pel·lícula que només podem imaginar perquè no acaba de sorgir d'un muntatge atropellat.

Al final, a Gilliam li haurà passat com a Orson Welles, un altre expert en excessos visuals que va intentar sense gaire èxit aixecar un film sobre el Quixot, començat el 1957 i muntat el 1992 amb els diners del cinquè centenari i la col·laboració de Jesús Franco, qui no va aconseguir completar una obra coherent, ni tan sols agradable a la vista, que ja és trist.

RIFIFÍ EN LA CIUDAD

El caràcter d'exploit d'aquest film dirigit per Jesús Franco el 1963 és palès des del mateix títol, ja que l'única relació amb l'obra mestra de Jules Dassin és la presència en el repartiment de Jean Servais, aquí en el paper d'un polític corrupte que fa i desfà en un país sudamericà indeterminat fins que el policia interpretat per Fernando Fernán Gómez i un justicier misteriós s'entossudeixen a acabar amb el seu reialme, com a venjança per la mort d'un confident amic.

Com sigui, Franco s'esmerça en la posada en escena, irregular però amb unes quantes solucions visuals prou brillants, i plans-seqüència i imatges expressionistes que novament remeten a Welles. Però allò que fa més interessant aquesta sèrie B és el profund sentit romàntic del darrer gir argumental, la revelació d'un triangle insospitat que determina una tràgica catarsi.

CIRURGIA ESTÈTICA "VINTAGE"

El 1960 el director francès Georges Franju realitza "Los ojos sin rostro", una obra mestra del cinema d'horror sobre un metge una mica pertorbat que segresta noies per proveir-se de la matèria primera amb què fer-li una cirurgia estètica d'inspiració frankesteiniana a la seva filla, que té el rostre deformat a causa d'un tràgic accident. Més enllà d'un argument força inquietant, exemple extrem de la màxima segons la qual el fi justificaria (o no) els mitjans, la pel·lícula de Franju ofereix una rara poesia, quasi surrealista, que es concreta en la carota que converteix l'etèria protagonista en allò que anuncia el títol: uns ulls d'una tristor infinita enmig d'un rostre de cera.

L'argument va ser més o menys afusellat per Jesús Franco en la que passa per ser la millor de les seves pel·lícules: "Gritos en la noche" (1962); que no és ni de bon tros cap obra mestra però sí un títol singular en el panorama d'un gènere -el terror- que a Espanya encara no havia eclosionat. I l'inefable Franco serveix un producte força digne, amb una fotografia notable en què es nota la influència de l'expressionisme cinematogràfic i del seu admirat Orson Welles. Les notes d'humor propicien un cert distanciament molt característic de l'autor de "Tenemos 18 años".

Trobem un gir argumental similar en una altra pel·lícula important del fantàstic espanyol, la famosa "La residencia", dirigida el 1969 per Narciso Ibáñez Serrador. Hereva de les històries gòtiques de la Hammer i dels giallos, transcorre en un internat femení en què la directora imposa disciplina a cops de fuet a unes alumnes libidinoses. La poesia surrealista de "Los ojos sin rostro" s'ha transformat, en les seves derivacions hispàniques, en un erotisme gens dissimulat que, en el film d'Ibáñez Serrador, transita pel vessant lèsbic i sàdic. I tot això malgrat la censura!