EL CONFIDENTE

A "El confidente", dirigida per Jean-Pierre Melville el 1962, trobem personatges característics en el seu cinema: el senyor que acaba de sortir de la presó i el primer que fa és involucrar-se en un robatori, i un altre senyor que porta gavardina i barret, que potser és confident de la policia i ¿un traïdor?; també hi ha dones que fumen i policies que no comparteixen el sentit de l'honor dels malfactors. En definitiva, un univers que esdevindria habitual i més sofisticat en films posteriors del cineasta. Aquest polar primerenc, que comença amb un magnífic travelling seguint Serge Reggiani (el seu oponent és en Jean-Paul Belmondo), potser no té el ritme dels seus millors treballs i desorienta l'espectador pel seu afany de jugar amb les aparences. Però tot se soluciona en un final que -com també acostuma a passar a cal Melville- no pot ser més tràgic.

EL SILENCIO DE UN HOMBRE

No podíem acabar aquest breu recorregut per l'obra de Melville sense referir-nos al seu film més emblemàtic. "El silencio de un hombre" (1967) té un títol espanyol descriptiu, ja que el protagonista parla més aviat poc, i un títol original més revelador pel que fa a les seves intencions: "Le samouraï". En l'inici del film, un rètol esmenta un fragment del Bushido, segons el qual la solitud del samurai és només comparable a la del tigre a la jungla. 

Jef Costello (Alain Delon) viu en la més absoluta austeritat, amb l'única companyia d'un canari. Una gavardina, un barret i una pistola el converteixen en una ombra quan surt a fer un encàrrec, és a dir un assassinat, que endevinem és el seu ofici. Compleix amb eficàcia, esquiva el setge d'un comissari tan tossut com ho són tots els policies melvillians, però no pot evitar la traïció dels mateixos que li han encomanat la feina. El seu codi d'honor s'imposa fins a les últimes conseqüències. 

Les accions executades amb freda precisió sense necessitat de paraules (o només les justes), les anades i vingudes pels escenaris ideals del director (night-clubs, carrers de París, racons de l'extraradi), les pistoles i la sensació constant d'amenaça, les relacions sense futur amb amants i conegudes, una persecució al metro, una fugida cap a un destí tràgic. Tot això conté el primer film en color de Jean-Pierre Melville, estilitzat però no desequilibrat, mostra perfecta de cinema negre minimalista i existencial.

HASTA EL ÚLTIMO ALIENTO

"Hasta el último aliento" (1966) és, sens dubte, una de les obres mestres de Jean-Pierre Melville. A través d'una narració que avança de manera tan implacable com els mètodes dels seus personatges, se centra en la figura d'en Gustave (Lino Ventura), qui fuig de la presó i, tot seguit, s'involucra en un robatori per obtenir els diners que li calen per desaparèixer. 

És eficaç i és llest però trobarà molts obstacles en un camí que endevinem només pot conduir al desastre: un antic amor, uns socis perillosos i uns policies capaços de qualsevol treta per aconseguir una confessió. A Gustave no se li posa cap pedra al fetge per haver de matar algú, però es torna boig quan el fan passar per delator perquè, com a bon personatge melvillià, ell té un codi d'honor, només faltaria. Si més no, el comissari que interpreta Paul Meurisse demostra que és el millor en la seva feina perquè comprèn els delinqüents; els engarjola però els respecta.

BOB EL JUGADOR

"Bob el jugador" (1956) és la primera aproximació de Jean-Pierre Melville al thriller, tot i que resulta, fins a cert punt, atípica en relació amb el gènere i l'obra posterior del cineasta. 

Quasi un documental sobre les nits de Pigalle -ja força mogudes els anys cinquanta, com es pot veure en un film que conté alguna escena pujada de to-, se centra en la figura del Bob del títol, noctàmbul empedreït i jugador compulsiu, que, com tots els personatges de Melville, manté una actitud ambigua: expresidiari, no li costa gaire organitzar un atracament quan se li acaben els calés; a pesar d'aquesta aparent falta de moralitat (jo crec que el seu problema és la falta de son), manté una ferma amistat amb un inspector de policia a qui va salvar la vida, és amic dels seus amics i respectuós amb les noies, fins i tot quan són tan alegres com la jove interpretada per la guapíssima Isabelle Corey. 

Bob, el jugador, és, com en la cançó, un pinxo i un senyor; al casino de Deauville, s'hi presenta elegantíssim; la idea és assaltar l'establiment però l'home es troba tan còmode jugant a la ruleta -i, curiosament, guanyant- que oblida les seves obligacions de malfactor.

CRÓNICA NEGRA

Després de "Círculo rojo", Jean-Pierre Melville repetia amb poques variacions l'esquema a "Crónica negra" (1972), que esdevindria el seu darrer treball: un robatori en dues fases, uns homes definits per llurs accions metòdiques que, en el cas del policia interpretat per Alain Delon, no exclouen la tortura, una fatalitat de caire tràgic. 

El film comença amb una escena genial en què un automòbil s'apropa lentament, sota una pluja intensa, a una sucursal bancària que sembla un miratge enmig d'una urbanització deserta al costat de la platja. Després, l'estilització habitual en els polars signats pel director esdevé quasi abstracta i, en alguns moments, voreja l'autoparòdia, com en l'escena en què el triangle protagonista (Delon, Catehrine Deneuve, Richard Crenna) estan reunits en la barra del cabaret que el tercer regenta. Tampoc no ajuda el llarg fragment del robatori de la maleta amb la droga, amb un helicòpter i un tren de joguina movent-se sobre una maqueta (res a veure amb un moment similar de "Misión: imposible", de Brian De Palma). Com sigui, "Crónica negra" ("Un flic" és l'escuet títol original en francès), conté uns quants moments de gran cinema; i les escenes del policia vigilant des del seu cotxe la nit parisenca amb cara de pocs amics semblen anticipar el justicier urbà de "Taxi Driver".

CÍRCULO ROJO

Retrobem Delon a "Círculo rojo", dirigida el 1970 per Jean-Pierre Melville, però menys protagonista que en el seu paper, també per a Melville, a "El silencio de un hombre", ja que ara es tracta d'una trama coral que explica les relacions entre tres atracadors (Delon, Gian Maria Volontè i un esplèndid Yves Montand en el paper d'un ex-policia gran tirador però també alcohòlic) i el comissari que els segueix el rastre, interpretat per Bourvil. 

Com és habitual en els treballs del realitzador, els personatges no parlen gaire i són, essencialment, homes d'acció. El tirador interpretat per Montand supera la seva addicció quan li demanen que participi en l'atracament; fins i tot, en el moment decisiu, opta per prescindir del trípode i confiar en el seu pols. Els delinqüents s'ajuden en situacions difícils i es guien sempre per un codi d'honor que sembla donar sentit a les seves vides, poc afortunades; en canvi, els policies són mesquins i menteixen per aconseguir els seus propòsits; el comissari no sembla tenir gaires amics tret dels gats amb qui comparteix el seu trist apartament. 

Impressionants les escenes de l'assalt a la joieria o del personatge de Montand afectat pel delirium tremens.

EL EJÉRCITO DE LAS SOMBRAS

Jean-Pierre Melville, mestre del cinema negre francès, va homenatjar a "El ejército de las sombras" (1969) els herois de la Resistència dels dies de la Segona Guerra Mundial i el règim col·laboracionista de Vichy. Aparentment, els protagonistes d'aquesta història coral en el sentit més estricte del terme, no són gaire diferents dels gàngsters dels altres films del realitzador: lacònics i taciturns, valents i eficaços. Però Melville subratlla que es tracta de persones normals obligades pels seus ideals i compromís amb la llibertat a emprendre accions que els resulten tan difícils com a qualsevol de nosaltres: no els tremola el pols quan han d'executar un traïdor i si han de saltar amb paracaigudes d'un avió en plena nit, salten, però Melville mostra com n'és de feixuc el procés i pesada la càrrega. Han de fer el que cal fer però sempre procuren tenir una càpsula de cianur a mà per si no poden aguantar la tortura de la Gestapo.