"Malnazidos" (Javier Ruiz Caldera, Alberto de Toro, 2020) s'apunta al cinema de zombis -ja emparentats amb els nazis en produccions europees recents- i el combina amb una aventura entre milicians i nacionals, tots simpàtics i finalment ben avinguts, amb l'excepció del comissari polític (no patiu, els zombis ho arreglaran). Més enllà d'un punt de partida que enllaçaria el film amb "La vaquilla" de Berlanga per la voluntat de dessacralitzar el trauma de la contesa i cercar una reconciliació possible en la ficció cinematogràfica, el film de Caldera i Toro no aporta grans novetats al gènere, però està proveït d'elegància i sentit de l'humor i es beneficia d'un elenc magnífic, amb Miki Esparbé, Aura Garrido, Luis Callejo i un sensacional Manel Llunell, entre d'altres.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JAVIER RUIZ CALDERA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JAVIER RUIZ CALDERA. Mostrar tots els missatges
dilluns, 18 de juliol del 2022
MALNAZIDOS
dissabte, 3 d’octubre del 2015
TENDÈNCIES DE LA COMÈDIA CONTEMPORÀNIA: REGNE UNIT VS. ESPANYA
L'èxit de "Cuatro bodas y un funeral" (1994) i "Notting Hill" (1999) inspira la comèdia britànica molt més recent "Les doy un año", dirigida per Dan Mazer el 2013. També comença amb un casament lleugerament accidentat en què el padrí explica acudits grollers; el nuvi i la núvia tenen caràcters diferents (i d'aquí ve l'escassa fe en el futur de la parella, motiu del títol de la pel·lícula). El noi és maldestre, fins i tot una mica ridícul, i ella és una pija tan maca com sonsa, interpretada per la nord-americana Rose Byrne. Hi ha més americans a la pel·lícula: Minnie Driver, Anna Faris, Simon Baker; però només en el cas del darrer, el personatge també és americà i no anglès. El film narra les dificultats del matrimoni i les seves infidelitats amb parelles que semblen més adequades. Els guapos amb els guapos i els lletjos simpàtics amb els lletjos simpàtics. No diré que el film no sigui realista en aquest sentit, però el missatge resulta una mica depriment, fins i tot contrari a l'esperit de les comèdies en què s'emmiralla. En fi, se salva per dues escenes divertides: la declaració amb música i uns coloms i la sessió de fotos del viatge de noces (aquesta, una situació gens original però tan eficaç com els títols de crèdit finals de "Resacón en Las Vegas").
No és un casament sinó una festa d'aniversari l'esdeveniment que centra "El nostre últim estiu a Escòcia" (Andy Hamilton i Guy Jenkin, 2014). També hi ha una mort, com a "Cuatro bodas y un funeral", una actriu nord-americana en el repartiment (la guapa Rosamund Pike) i parelles desavingudes.
Tot i el precedent del film de Mike Newell i d'una certa tradició de l'humor negre en el cinema britànic, no és usual que una comèdia parli tan obertament de la mort, com tampoc no ho és el protagonisme dels tres nens, excèntrics però entranyables. Una aposta que els directors saben resoldre sense perdre els papers, servint una pel·lícula francament agradable. No passarà a la història del gènere però tampoc no resulta ofensiva com moltes de les comèdies actuals.
Us diré, de tota manera, que la comèdia britànica contemporània que prefereixo és més salvatge que els casos esmentats i l'hem vista a la televisió: la sèrie "Little Britain", deutora de l'humor irreverent i surrealista dels Monty Python.
I ara li toca a Espanya, un altre pais en què les comèdies s'assemblen.
Els films de Javier Ruiz Caldera beuen de la tradició clàssica (i no tan clàssica) nord-americana però també d'alguns èxits més recents del cinema espanyol.
Així, doncs, "Anacleto: Agente secreto" (2015) és una barreja entre "Torrente" i les aventures de Mortadelo i Filemón recreades per Javier Fesser. No endebades, Anacleto era un altre personatge de la mítica editorial Bruguera, paròdia de 007, enfrontat sempre al malvat Vázquez (el dibuixant, ell mateix tot un personatge que també ha merescut una versió cinematogràfica). Ruiz Caldera treballa amb models aliens i elements dispars, però sap combinar-los mitjançant una recepta personal, potenciant la violència i jugant amb el contrast entre un Anacleto veterà i més hàbil que el seu referent tebeïstic (Imanol Arias), i el seu fill i hereu, un noi poc predisposat a l'acció, el típic home comú enfrontat a una situació que el supera (com el protagonista de "Con la muerte en los talones", salvant las distàncies).
A part del fitxatge d'Imanol Arias, el director confia novament en Quim Gutiérrez, Alexandra Jiménez, Rossy de Palma i els impagables Berto Romero i Carlos Areces (en el paper de Vázquez). Tots ells estan esplèndids i constitueixen el millor ingredient d'un film no especialment apassionant però digne i entretingut.
Tot i que aquesta barreja d'humor i cinema d'acció també troba un referent en algunes comèdies britàniques recents, com, per exemple, "Bienvenidos al Fin del Mundo" (Edgar Wright, 2013) o "Kingsman: Servicio secreto" (Matthew Vaughn, 2014). El cinema britànic substitueix al nord-americà com a model per al gènere de la comèdia? No ho sabem, però de moment hem completat el cercle.
dimarts, 14 de gener del 2014
3 BODAS DE MÁS
Ara que la comèdia romàntica nord-americana ens arriba passada per aigua, potser a causa del tràngol d'haver de creuar l'Atlàntic, cal donar una ullada a alguns productes nacionals que intenten emular-la, amb fortuna desigual però amb més ganes -que tampoc no és difícil-.
"3 bodas de más", de Javier Ruiz Caldera, conté els elements que van fonamentar l'èxit dels seus models: un (una, en aquest cas) protagonista que ha de superar un seguit d'obstacles i que canviarà a millor; una tria entre dos pretendents; una galeria de secundaris excelsa; situacions divertides i reunions (casaments) on el (la) protagonista fa el ridícul.
Afegim-hi una eclèctica selecció musical, el sex-appeal d'Inma Cuesta i gags escatològics i tenim un producte que permet passar una estona agradable, imperfecte i groller però manufacturat amb entusiasme.
Falla el final, esguerrat pel trailer que s'exhibeix, i que hauríem volgut més apoteòsic.
diumenge, 6 de desembre del 2009
PARÒDIES I "SPOOF MOVIES"
En un espai de temps força curt he vist per televisió (a 8TV) un curiós títol de Vittorio de Sica de l'any 1966 titulat "Darrera la pista de La Guineu" i, al cinema, "Spanish Movie", la definitiva aportació nacional al gènere de les "spoof movies", la qual cosa em servirà d'excusa per parlar d'aquestes pel.lícules en què un determinat gènere o estil cinematogràfic és qüestionat o homenatjat (val per a les dues coses) per la via de l'exageració o la paròdia.
"Darrera la pista de La Guineu" no és en sentit estricte allò que en direm una "spoof movie": ens trobem davant d'una comèdia molt lleugera en què Peter Sellers, en el paper d'un estafador anomenat "La Guineu", es disfressa tota l'estona -la seva especialitat, vaja, però resulta una mica estrany en el paper d'italià masclista-; per tal de despistar els carabinieri i apoderar-se d'un carregament d'or que ve d'Egipte, es converteix en el director de cinema Federico Fabrizzi i ensarrona Tony Powell, una estrella nord-americana en hores baixes (Víctor Mature, que aporta una divertida caricatura d'ell mateix), perquè protagonitzi una presumpta pel.lícula neorealista en un poblet de pescadors. Tenint en compte que "Darrera la pista de La Guineu" està dirigida per un dels pares del neorealisme i que el guió es deu a Cesare Zavattini (i Neil Simon!), un altre nom clau del moviment, els comentaris resulten més sucosos encara:
Quan Fabrizzi anuncia la seva visita a la star de Hollywood, es presenta com un director neorealista. Tony Powell pregunta al seu agent (Martin Balsam) què és això del neorealisme, i aquest respon contundent i lacònic: "Misèria!". Després, l'estrella pregunta a Fabrizzi "de què va la pel.lícula" i l'estafador, assenyalant la finestra des d'on es pot contemplar Roma, respon: "D'això"; -"De finestres?".
Com es pot suposar, Fabrizzi-La Guineu no té cap guió preparat i només li interessa rodar l'escena del desembarcament de l'or a la platja del poblet de pescadors; però el vaixell té problemes i ell es veu obligat a improvisar. Llavors, filma els protagonistes sense fer o dir res en absolut, "per simbolitzar la incomunicació". La referència a Antonioni i similars resulta prou evident.
Finalment, la policia deté tothom i, al judici, el fiscal fa servir el material filmat per demostrar que no pretenien rodar cap pel.lícula i només apoderar-se de l'or. Veiem una sèrie de plans desenquadrats i sense gaire solta ni volta que semblen confirmar la tesi del fiscal, peró, en acabar la projecció, un dels presents s'alça i aplaudeix entusiasmat: "He plorat, té veritat... La millor pel.lícula italiana de tots els temps!".
Les spoof movies, més que oferir un comentari sobre un gènere o estil cinematogràfic, com en l'exemple anterior, són un gènere en si mateixes que consisteix a imitar una o diverses pel.lícules conegudes, generalment pertanyents a un gènere determinat, en clau d'humor, satiritzant-les per la via de l'exageració o la descontextualització. És un gènere característic del cinema nord-americà, que troba els seus orígens en les paròdies d'Abbott i Costello de les pel.lícules de terror de la Universal quan aquestes ja no feien por a ningú, continua als anys setanta amb Mel Brooks (que va parodiar també la història de Frankenstein, però igualment el western a "Sillas de montar calientes", el cinema de Hitchcock a "Máxima ansiedad" o el cinema silent a "La última locura") i, a partir dels vuitanta, amb les sèries d'"Aterriza como puedas", "Agárralo como puedas", "Scary Movie", i d'altres.
El cinema espanyol ja oferia exemples de cinema paròdic: de les pel.lícules de James Bond a "Cero siete con el dos delante" (Cassen, dirigit per Ignacio F. Iquino), de "Rocky" a la divertida "Yo hice a Roque III" (Esteso i Pajares, dirigits, és clar, per Mariano Ozores) o del mateix Fellini (Alfredo Landa a "Los días de Cabirio" -Fernando Merino, 1971-).
La principal novetat de "Spanish Movie", del novell Javier Ruiz Caldera, és que els seus referents són pel.lícules espanyoles. És una conseqüència lògica del fet que el cinema comercial espanyol hagi assolit en els darrers anys un nivell i popularitat més que acceptables, ja que és requisit de les spoof movies que els originals siguin films reconeguts pel gran públic i que no siguin comèdies, per tal de fer més evident la paròdia. En l'època en què el cinema espanyol es dividia entre comèdies subdesenvolupades i films d'autor pseudo-experimentals, l'exercici hauria resultat inviable. Tot i que un dels títols parodiats a "Spanish Movie" és "La soledad", que encaixaria bé en la segona categoria.
Amb el nivell i la popularitat del gènere fantàstic espanyol recent, és normal que entre els títols parodiats trobem "Los otros", "El orfanato", "Abre los ojos", "El laberinto del fauno" o "[REC]", però també hi ha conyes sobre "Volver" i el cinema almodovarià, "Mar adentro" o "Los lunes al sol". La majoria de gags no són res de l'altre món, però "Spanish Movie" no és pitjor que algunes spoof nord-americanes recents típus "Casi 300". Tampoc no és millor que les pel.lícules de "Torrente", però, amb aquestes i altres comèdies espanyoles, comparteix una característica força específica com és la intervenció de personatges populars del món de la televisió i la faràndula: no em referixo a la presència de l'elenc de "Muchachada Nui", que seria més aviat el cas d'una importació de talents d'un altre mitjà, sino als casos de Buenafuente i Berto Romero, Joselito o Chiquito de la Calzada. Ara, cal reconèixer que emparellar el darrer amb Leslie Nielsen, icona de les spoof americanes des d'"Aterriza como puedas" (repeteixen el gag de la seva aparició amb el fonendoscopi penjat al pit) és tota una troballa, encara que haguem d'esperar als crèdits finals. Aquí us regalo el fragment sencer per si de cas:
"Darrera la pista de La Guineu" no és en sentit estricte allò que en direm una "spoof movie": ens trobem davant d'una comèdia molt lleugera en què Peter Sellers, en el paper d'un estafador anomenat "La Guineu", es disfressa tota l'estona -la seva especialitat, vaja, però resulta una mica estrany en el paper d'italià masclista-; per tal de despistar els carabinieri i apoderar-se d'un carregament d'or que ve d'Egipte, es converteix en el director de cinema Federico Fabrizzi i ensarrona Tony Powell, una estrella nord-americana en hores baixes (Víctor Mature, que aporta una divertida caricatura d'ell mateix), perquè protagonitzi una presumpta pel.lícula neorealista en un poblet de pescadors. Tenint en compte que "Darrera la pista de La Guineu" està dirigida per un dels pares del neorealisme i que el guió es deu a Cesare Zavattini (i Neil Simon!), un altre nom clau del moviment, els comentaris resulten més sucosos encara:
Quan Fabrizzi anuncia la seva visita a la star de Hollywood, es presenta com un director neorealista. Tony Powell pregunta al seu agent (Martin Balsam) què és això del neorealisme, i aquest respon contundent i lacònic: "Misèria!". Després, l'estrella pregunta a Fabrizzi "de què va la pel.lícula" i l'estafador, assenyalant la finestra des d'on es pot contemplar Roma, respon: "D'això"; -"De finestres?".
Com es pot suposar, Fabrizzi-La Guineu no té cap guió preparat i només li interessa rodar l'escena del desembarcament de l'or a la platja del poblet de pescadors; però el vaixell té problemes i ell es veu obligat a improvisar. Llavors, filma els protagonistes sense fer o dir res en absolut, "per simbolitzar la incomunicació". La referència a Antonioni i similars resulta prou evident.
Finalment, la policia deté tothom i, al judici, el fiscal fa servir el material filmat per demostrar que no pretenien rodar cap pel.lícula i només apoderar-se de l'or. Veiem una sèrie de plans desenquadrats i sense gaire solta ni volta que semblen confirmar la tesi del fiscal, peró, en acabar la projecció, un dels presents s'alça i aplaudeix entusiasmat: "He plorat, té veritat... La millor pel.lícula italiana de tots els temps!".
Les spoof movies, més que oferir un comentari sobre un gènere o estil cinematogràfic, com en l'exemple anterior, són un gènere en si mateixes que consisteix a imitar una o diverses pel.lícules conegudes, generalment pertanyents a un gènere determinat, en clau d'humor, satiritzant-les per la via de l'exageració o la descontextualització. És un gènere característic del cinema nord-americà, que troba els seus orígens en les paròdies d'Abbott i Costello de les pel.lícules de terror de la Universal quan aquestes ja no feien por a ningú, continua als anys setanta amb Mel Brooks (que va parodiar també la història de Frankenstein, però igualment el western a "Sillas de montar calientes", el cinema de Hitchcock a "Máxima ansiedad" o el cinema silent a "La última locura") i, a partir dels vuitanta, amb les sèries d'"Aterriza como puedas", "Agárralo como puedas", "Scary Movie", i d'altres.
El cinema espanyol ja oferia exemples de cinema paròdic: de les pel.lícules de James Bond a "Cero siete con el dos delante" (Cassen, dirigit per Ignacio F. Iquino), de "Rocky" a la divertida "Yo hice a Roque III" (Esteso i Pajares, dirigits, és clar, per Mariano Ozores) o del mateix Fellini (Alfredo Landa a "Los días de Cabirio" -Fernando Merino, 1971-).
La principal novetat de "Spanish Movie", del novell Javier Ruiz Caldera, és que els seus referents són pel.lícules espanyoles. És una conseqüència lògica del fet que el cinema comercial espanyol hagi assolit en els darrers anys un nivell i popularitat més que acceptables, ja que és requisit de les spoof movies que els originals siguin films reconeguts pel gran públic i que no siguin comèdies, per tal de fer més evident la paròdia. En l'època en què el cinema espanyol es dividia entre comèdies subdesenvolupades i films d'autor pseudo-experimentals, l'exercici hauria resultat inviable. Tot i que un dels títols parodiats a "Spanish Movie" és "La soledad", que encaixaria bé en la segona categoria.
Amb el nivell i la popularitat del gènere fantàstic espanyol recent, és normal que entre els títols parodiats trobem "Los otros", "El orfanato", "Abre los ojos", "El laberinto del fauno" o "[REC]", però també hi ha conyes sobre "Volver" i el cinema almodovarià, "Mar adentro" o "Los lunes al sol". La majoria de gags no són res de l'altre món, però "Spanish Movie" no és pitjor que algunes spoof nord-americanes recents típus "Casi 300". Tampoc no és millor que les pel.lícules de "Torrente", però, amb aquestes i altres comèdies espanyoles, comparteix una característica força específica com és la intervenció de personatges populars del món de la televisió i la faràndula: no em referixo a la presència de l'elenc de "Muchachada Nui", que seria més aviat el cas d'una importació de talents d'un altre mitjà, sino als casos de Buenafuente i Berto Romero, Joselito o Chiquito de la Calzada. Ara, cal reconèixer que emparellar el darrer amb Leslie Nielsen, icona de les spoof americanes des d'"Aterriza como puedas" (repeteixen el gag de la seva aparició amb el fonendoscopi penjat al pit) és tota una troballa, encara que haguem d'esperar als crèdits finals. Aquí us regalo el fragment sencer per si de cas:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)