HISTORIAS LAMENTABLES

Javier Fesser ha dirigit més curtmetratges que llargs. I "Historias lamentables", que és del 2020 i s'ubica entre "Campeones" i "Campeonex", no és altra cosa que tres migmetratges i un curt ajuntats, connectats en algun moment però que parteixen de situacions diverses, amb el nexe comú d'uns personatges més aviat antipàtics (amb permís del negre Ayoub) enfrontats als seus defectes i a contrarietats gairebé surrealistes. 

En la línia del director, tot molt cinètic i esperpèntic, però amb algun moment entranyable.

CAMPEONEX

Javier Fesser recupera tema i personatges de "Campeones" a "Campeonex", canviant Javier Gutiérrez per la menys coneguda Elisa Hipólito, entrenadora amb complex de malastruga que, per error, els apunta a atletisme en comptes del bàsquet, i incorporant dos membres nous a l'equip, Sergio Olmo en el paper de fill pròdig i l'streamer Brianeitor, qui els conduirà a una final trepidant en què l'esport es barreja amb la informàtica (i garanteix l'èxit entre el públic més jove). 

La primera meitat de la pel·lícula no aporta grans novetats i cau massa sovint en l'acudit fàcil i alguns excessos melodramàtics, tot i que recupera el pols en l'esprint final (mai millor dit) i, amb ritme i convicció, pot encara arrencar alguna rialla i alguna llagrimeta si tenim el dia tonto.

CAMPEONES

Si Javier Fesser va sorprendre amb l'aparent gir en la seva carrera que suposava "Camino" (2008), a "Campeones" (2018) recorre -també aparentment- el camí invers. Narra un drama (disfressat de comèdia) d'ambient esportiu d'inspiració nord-americana (recordem "Hoosiers", dirigida per David Anspaugh el 1986) que combina esperit de superació, redempció del personatge principal, missatge positiu i bons sentiments: quelcom, en principi, no apte per a cínics.

Alguns moments semblen escrits al dictat de la Dirección General de Tráfico i tot plegat resulta força previsible.

Si Javier Fesser ha volgut fer una pel·lícula comercial, no hi ha dubte que ho ha aconseguit (tres setmanes consecutives en el número 1). Però no ens enganyem. En el fons, la proposta és més arriscada d'allò que pot semblar a primera vista i no tan allunyada de l'univers del director. Al cap i a la fi, una pel·lícula de bàsquet protagonitzada per discapacitats psíquics que vulgui emocionar però també fer riure a costa de la malaptesa i ingenuïtat dels personatges podria haver derivat fàcilment cap al despropòsit i la vergonya aliena. Però també "El milagro de P. Tinto" feia conya a partir d'uns nans, de la ceguesa d'un dels personatges o d'un negre orfe i no passava res. Fesser va deixar clar en aquest film i a "Camino" que la correcció política és un concepte per a ell desconegut. A "Campeones" no li fa falta: barreja realisme i surrealisme i ho amaneix amb humor però també amb molt d'amor cap als seus protagonistes; l'elecció de Javier Gutiérrez en el paper de l'entrenador era una aposta segura però la colla de discapacitats a les seves ordres són un miracle, persones que volen ser personatges que volen ser persones.

CAMINO

El joc de paraules a "Paraíso" no ens va acabar de convèncer. Però alguns d'aquests girs resulten més afortunats i em ve a la memòria la producció espanyola "Camino", dirigida el 2008 per Javier Fesser en un registre aparentment molt allunyat de la resta de la seva filmografia ("El milagro de P. Tinto", "La gran aventura de Mortadelo y Filemón"...).

Així, doncs, "Camino" és una tragèdia sense pal·liatius que narra el cas real d'una nena de 14 anys, d'una família de l'Opus, que emmalalteix i mor a causa d'un càncer enmig de patiments terribles. La nena -en la ficció- es diu Camino, com el text de Jose María Escrivá de Balaguer. La mare, un capellà i, finalment, tota la família (o quasi) assumeixen el drama com un martiri que ha de ser un CAMÍ cap a la santedat de la noia; però el joc de paraules apareix també en les referències a l'OBRA, que tant pot ser l'Opus Dei com una obra de teatre que la pobra Camino anhelava protagonitzar al costat d'un noi que li agradava, i s'erigeix com un comentari irònic d'una causticitat superlativa que resultaria imperdonable si no fos perquè la pel·lícula evoca una paradoxa també en doble sentit que no prové del guió sinó d'una realitat més cruel que qualsevol ficció: la mort vista com una benedicció (Camino pregunta a la seva germana beata si vol que resi a Déu perquè ella també es pugui morir) o la tragèdia d'una nena que mor quan començava a viure. Conceptualment, podríem parlar d'humor negre, però no queda espai per al somriure en aquesta pel·lícula que, com era d'esperar, no va agradar gaire a la gent de l'Opus i que aconsegueix conciliar la denúncia implícita en l'argument amb la comprensió cap als seus protagonistes. "Camino" és un film insòlit, delicat i bell tot i la duresa del plantejament; amb grans interpretacions de Carme Elías, Jordi Dauder, Manuela Vellés i la nena protagonista, Nerea Camacho, constitueix un títol essencial del cinema espanyol de la passada dècada.

MORTADELO Y FILEMÓN CONTRA JIMMY EL CACHONDO

En els seus molt celebrats curtmetratges "El secdleto de la tlompeta" i "Aquel ritmillo" (1995) i en el seu debut en el llarg, "El milagro de P. Tinto" (1998), Javier Fesser va demostrar que era un director amb un univers personal que amalgamava elements kitsch que remetien a l'Espanya dels anys seixanta -de la seva infantesa-, com les gasoses "La Casera" o els cromos de les famílies, surrealisme i esperpent de profunda tradició hispànica, i, finalment, una cinètica visual i una violència heretades dels dibuixos animats de la Warner. Els personatges eren o Quixot o Sancho Panza: o bé llunàtics, o bé especialistes de la "chapuza".

Amb aquests antecedents, semblava inevitable que Fesser adaptés al cinema, l'any 2003, les aventures dels personatges més coneguts del genial Francisco Ibáñez, que participaven dels mateixos elements identitaris, a "La gran aventura de Mortadelo y Filemón", amb Benito Pocino i Pepe Viyuela.

L'any 2008, es va estrenar "Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar La Tierra"; però ara era Edu Soto qui feia de Mortadelo, i dirigia (amb menys fortuna que el seu predecessor) Miguel Bardem. Mentrestant, Fesser semblava fer un gir radical a la seva carrera amb "Camino", barreja insòlita de drama terrible (la protagonista és una nena amb càncer) i humor negríssim (a costa de l'Opus Dei); un film excel·lent, d'altra banda.

Però Fesser es devia enyorar dels detectius de la T.I.A. i presenta un nou lliurament de les seves aventures: "Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo", finalment en versió animada, la qual cosa permet una afinitat encara més gran amb el còmic (o caldria dir "tebeo"?) original. Els detalls de la història -inclosa una banda sonora en què sona repetidament el hit de Julio Iglesias "Me olvidé de vivir"- són tan característics del seu cinema com de l'univers del dibuixant; però, visualment, aquest "Mortadelo y Filemón" digital ens ha semblat més proper al "Tintín" de Spielberg que a les versions en imatge real dels personatges; i ho dic amb admiració: gràcies a la tècnica al seu abast, Fesser atrapa la dinàmica del còmic en una successió de seqüències trepidants que tenen molt poc a envejar als moments de pura acció del meste californià. I això que Mortadelo i Filemón no són hàbils com Tintín o Indiana Jones sinó uns mestres de la "chapuza" que només en somnis -com passa en el film- poden emular James Bond.