MORLAIX

"Morlaix" (2025) és el títol d'una pel·lícula de Jaime Rosales i també una ciutat preciosa de la Bretanya que només té la pega d'estar plena de francesos (en aquest cas, adolescents). "Morlaix" també és una pel·lícula dintre d'una pel·lícula estructurada com un joc de caixes xineses, un artifici vestit de naturalisme (o a l'inrevés, si es vol), que serveix d'excusa perquè els joves intèrprets s'interroguin en veu alta sobre la mort i sobre l'amor, fets misteriosos que travessen una trama romàntica, entre la metafísica i la crònica d'un desengany, encerclada per escenes en blanc i negre i format panoràmic, construïda en l'interval per imatges en color i format quadrat, tot plegat amb un aire que recorda la Nouvelle Vague.

MODELO 77

Amb experiència en el thriller i la recreació històrica, Alberto Rodríguez aborda ara el gènere carcerari i ens condueix als primers dies de la Transició democràtica per mostrar-nos com n'eren de bèsties els funcionaris de la Model i lamentables les condicions dels presoners, polítics o comuns. 

Rodríguez, guanyador del Goya per "La isla mínima", s'ha hagut de conformar ara amb uns quants premis tècnics per "Modelo 77" (2022), film correcte i absorbent, però que no destaca especialment si el comparem amb altres títols d'un subgènere amb una tradició llarga, si més no d'un cinema, el nord-americà, en el qual sempre s'emmiralla el realitzador (el seu curt per a la minisèrie "Apagón" era un western), però sense perdre l'accent patri. 

I, ja que parlem dels Goya, deixeu-me dir que tots els premis atorgats a "As bestas" m'han semblat merescuts, tot i que també lamento les carabasses per a "Alcarràs" i "Pacifiction" (ni tan sols nominada). 

Tampoc no ha tingut premis "Girasoles silvestres" (Jaime Rosales, 2022), que em va recordar "Cinco lobitos" perquè també la protagonista té problemes per conciliar feina, estudis i maternitat. No discutiré que Laia Costa mereixés el premi d'interpretació, però Anna Castillo excel·leix en el paper d'una xoni que té relacions amb tres homes que representen diversos nivells de masclisme. 

Rosales aconsegueix moments de gran autenticitat sense haver d'excusar-se amb un argument convencional. L'estructura és coherent amb el seu plantejament, però també és una llàstima que l'impacte de tota la part en què Oriol Pla broda el paper de maltractador no es pugui estendre a la resta de la pel·lícula.

PETRA

Vaig poder veure la darrera pel·lícula de Jaime Rosales en el marc de les tretzenes jornades del cineclubisme català -celebrades a Porto Cristo, Mallorca, els dies 19, 20 i 21 d'octubre d'enguany-, en una projecció seguida d'un col·loqui amb el mateix director, moderat pel nou soci d'honor de la Federació Catalana de Cineclubs Fernando Lara, periodista i escriptor cinematogràfic, ex-director de la Seminci de Valladolid i de l'Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA). Com veieu, un entorn erudit en què fins i tot les preguntes dels espectadors, tots cineclubistes veterans, eren de molt nivell; tant és així que Rosales va comentar que allò semblava França (sic).

Quan després de veure una pel·lícula gaudeixes de l'oportunitat d'escoltar les opinions del seu realitzador, el teu criteri personal perd rellevància i es veu irremeiablement condicionat. Jo volia preguntar-li què collons ens havia volgut explicar però no ho vaig fer perquè: en primer lloc, sóc molt tímid; en segon, les preguntes anaven gairebé totes referides a aspectes tècnics; i en tercer lloc, i no menys important, perquè Rosales va començar la seva al·locució explicant que havia volgut conciliar l'art i els interessos industrials; en altres paraules, que ha volgut fer una obra comercial, una pel·lícula que trobés un públic, a diferència de "Sueño y silencio" (2012), que seria, segons va confessar, el treball del qual se sent més satisfet però que ningú no va anar a veure. D'acord amb aquesta premissa, l'argument de "Petra", un fulletó en tota regla, seria poc més que una excusa per treballar la forma. Rosales diu que existeixen dues formes de narrar: la pròpia del cinema nord-americà clàssic, en què la història resulta transparent, i una altra de moderna, de la qual ell es considera hereu, en què se li demana al públic certa implicació. Llavors, "Petra" és un melodrama d'arrel clàssica que remet a la tragèdia grega (així ho suggereix el títol, que van preferir a l'original que era, precisament, "Melodrama"), però narrat de manera "moderna", a través de sumptuosos moviments de càmera (està filmada íntegrament amb steadycam) que juguen amb l'off visual i estructurat en capítols voluntàriament desordenats que anuncien el contingut de cada un d'ells prevenint l'espectador sobre els esdeveniments immediats i el destí dels personatges, víctimes de la maldat del demiürg que representa en Jaume, l'escultor català interpretat per Joan Botey, actor no professional propietari de la finca en què transcorre quasi tota l'acció.

Dit això, opino que "Petra" és una pel·lícula de factura visual exquisida, amb una interpretació superlativa de Bárbara Lennie, però que acusa certa fredor, no sé si deguda a aquest distanciament de l'aspecte purament argumental. Tot i que tampoc no es tracta d'una història sense interès; potser li falta definir els seus objectius però té un component freudià força curiós, aquesta obsessió per matar el pare que plana sobre un drama al voltant de la mentida, la humiliació, l'incest o la violència (en el fons, Rosales continua fidel a si mateix).

Com sigui, després de sentir-lo parlar i d'haver vist aquest i altres dels seus films, penso que Jaime Rosales és un dels realitzadors més dotats i valents del nostre cinema; també un hàbil orador i un senyor molt intel·ligent que il·lustra amb saviesa i claredat conceptes prou interessants. Per exemple, quan va explicar que la "posada en escena", segons ell, es tracta només de la disposició dels actors en relació a l'escenari i no de la ubicació i moviments de la càmera, que ve després i que seria la "posada en quadre".

Rosales i Lara:

I aprofito per dir que aquestes jornades cineclubistes, a les quals feia temps que no assistia, van resultar particularment entranyables, per l'entorn privilegiat i, sobretot, l'oportunitat de compartir taula i copes amb cinèfils de tot el territori català. L'assemblea va ser particularment divertida quan, en l'apartat de precs i preguntes, una jove cinèfila de Manacor va reclamar la paritat de gènere en la junta i un curs d'empoderament per a les dones, qüestió que va ser contestada per altres fèmines més veteranes que asseguraven no haver-se sentit mai discriminades ni compartir aquesta moda feminista (la paraula "moda" va fer elevar el to de la discussió mentre els cineclubistes homes optàvem per un silenci prudent). Un altre dels temes debatuts va ser la necessitat d'acollir membres més joves, ja que tots som molt vells, massa vells.

L'any passat, l'assemblea es va celebrar a Vic, on tenen un cineclub molt actiu i molt longeu i dels pocs que ha resolt satisfactòriament aquest relleu generacional. En Quim n'és el màxim responsable en l'actualitat i encara recordo quan començava a participar en l'associació i intentava que els components més veterans acceptessin de bon grat la seva aposta pel cinema made in Hong Kong; llavors encara manava l'Andreu, un enamorat del cinema, senzill, proper i molt bona persona. L'acta de l'assemblea de Vic s'hi referia amb unes paraules que quasi em van fer saltar les llàgrimes:

"En Quim Crusellas del cineclub Vic va llegir la glossa de l'Andreu Roca: "Va ser a principis dels 90 que la veu greu i cinematogràfica de l'Andreu va deixar anar: "Crusellas, entra a la junta de Cineclub Vic, que necessitem sang nova, collons!" I amb frases d'aquesta profunditat i elegància també analitza les pel·lícules que veu: "Ja has vist el nou Blade Runner? És de collons!" Un pou de saviesa cinematogràfica i un model d'anàlisi a imitar.

L'Andreu Roca no sé si es desperta molt d'hora, molt d'hora, però va a dormir tard, molt tard. Les reunions de junta al Casino de Vic s'allargaven sempre i es convertien en tertúlies de cine, en autèntiques lliçons regades d'anècdotes i bon humor ... L'Andreu va arribar a la presidència de Cineclub Vic l'any 1974, coincidint amb la constitució de l'Assemblea de Catalunya a Osona. El seu mandat, marcat per la transició política, amb molts socis donant-se de baixa perquè el cineclub ja no era aquell espai alternatiu on parlar de política, i sense l'aixopluc del bisbat, va ser una travessia pel desert. Malgrat l'aparent mort del franquisme, amb la possibilitat de fer una programació lliure i més diversa, el descens de socis i els canvis socials i polítics van deixar l'entitat desemparada, i va sobreviure com una pel·lícula de Sèrie B, amb poc pressupost però amb molta resistència i ganes d'arribar al públic. Per això cal reivindicar l'etapa de l'Andreu com una de les més importants de la història de l'entitat. Gràcies a la seva tossuderia, a la defensa del nou cinema autoral hereu del maig del 68, la recuperació de títols prohibits durant la dictadura, i de l'afiliació a la Federació Catalana de Cineclubs (el 1984), l'entitat avui continua viva. Si avui hi ha un Cineclub Vic que ha programat ininterrompudament des de 1958 és en bona part gràcies a l'Andreu. Durant els anys de la seva presidència van passar pel cineclub títols com BLOW-UP, L'ATALANTE, PICKPOCKET, A BOUT DE SOUFFLE, ALPHAVILLE, FREAKS, CUL DE SAC, EL SETÈ SEGELL o ELS 400 COPS..."


Gràcies al Quim, a l'Andreu i a tots els quims i andreus que han fet possible la pervivència dels cineclubs!

HERMOSA JUVENTUD

A "Hermosa juventud" (2014), Jaime Rosales aplica la seva mirada bressoniana al jovent de l'Espanya de la crisi econòmica i l'atur. L'acció pot transcórrer lentament o molt ràpida quan s'expressa mitjançant missatges i fotografies de mòbil, però no condueix enlloc en aquesta història circular, tot i el viatge a Alemanya de la protagonista (Ingrid Garcia-Jonsson, tot un descobriment).

TIRO EN LA CABEZA

Després de "Las horas del día" (2003), "La soledad" (2007) i aquesta "Tiro en la cabeza" (2008), ja sabem que a Jaime Rosales li agrada sobretot mostrar la irrupció de la violència en un context quotidià, que mostra amb bressoniana objectivitat.

També sabem que li agrada buscar noves maneres d'expressar-se. A "La soledad" es treia de la màniga l'invent de la polivisió, amb resultats francament interessants.

A "Tiro en la cabeza", l'aposta és encara més radical i, al meu entendre, absolutament coherent amb la temàtica del film. Rosales s'apropa al fenòmen d'ETA i ens mostra la vida quotidiana d'un etarra fins que assassina uns policies a l'aparcament d'una cafeteria del cantó francès (s'inspira en un cas real). Rosales no pretén interpretar un fenòmen complex com és la violència a Euskadi i filma la totalitat de la pel·lícula amb teleobjectiu, és a dir des de la distància en el sentit més literal. Veiem els personatges des de fora de les seves cases, a través de les finestres, sense sentir mai les seves paraules; la banda sonora és només el soroll ambient. Cap al final, la càmera s'apropa al rostre de l'etarra mentre fuig en un cotxe; des de lluny, però clavada amb insistència sobre el seu rostre petri, vist de perfil a través de la finestreta del vehicle, de vegades ocult pels arbres que passen entre la càmera i ell. Potser apareix alguna emoció, es fa difícil saber-ho; Rosales mostra sense intervenir, amb estranyesa, aconseguint una honestedat cinematogràfica que només podem qualificar d'insòlita.