PARIS NOUS APPARTIENT

El 2011 vam comentar la que havia de ser l'última pel·lícula de Jacques Rivette, mort al començament d'aquest 2016. Avui, quan l'any ja toca al seu final, comentarem el primer llargmetratge que va dirigir un dels pares de la Nouvelle Vague.

"Paris nous appartient" (1961) és un títol característic del moviment. Una mena de Godard sense ínfules literàries, amb molts exteriors parisencs i interiors força austers. Tots els personatges -una mica desorientats- són intel·lectuals i estan preocupats per una presumpta conspiració global. La simpàtica protagonista prova d'esbrinar el misteri que s'amaga rere la mort d'un refugiat espanyol mentre assaja un petit paper per a una adaptació teatral del Pericles shakespearià. Recordem que el teatre era l'assumpte central en l'obra de Rivette. I, tret potser de la innocent Anne Goupil, tothom amaga algun secret, de manera que les seves vides són també, en certa manera, una representació. Al repartiment, trobem alguns noms il·lustres del cinema francès dels seixanta: Godard, Chabrol, Jacques Demy, el mateix Jacques Rivette.

Anne i els monstres:

EL ÚLTIMO VERANO

Malgrat que Malle, Rohmer o Chabrol ja són morts, malgrat la meva exposició en la sèrie sobre Godard i Truffaut, la nouvelle vague no es pot dir que hagi mort. Potser no es morirà mai. En qualsevol cas, alguns dels seus fundadors continuen ben vius i en actiu.

Aquest és el cas de Jacques Rivette, present no fa gaire a les nostres pantalles amb "El último verano" (2009), un film molt curt (poc més de vuitanta minuts) comparat amb la majoria dels seus, de format petit en tots els sentits, que ens presenta un circ petit, amb cinc figurants comptant el forçut, el pallasso i la trapezista, que fa una gira estival per pobles entranyables del sud de França. La representació teatral, de la qual l'espectacle circense en seria una derivació, constitueix el motiu principal de la filmografia de Rivette, havent arribat a afirmar que no hi ha cap altre tema.

Un italià (Sergio Castellitto) que viatja amb un Porsche descapotable cap a Barcelona, però que, aparentment, no té gaire pressa, segueix el circ durant uns dies, enamorat de l'espectacle i, possiblement, de la directora (Jane Birkin), sobre la qual plana un misteri que ens serà revelat cap al final del metratge, però que tampoc no té gaire rellevància. Allò que és important a "El último verano" són les anades i vingudes dels protagonistes, les seves converses i passejades pels llogarrets idíl·lics en què transcorre l'acció, els matins, les tardes, els vespres, sempre amb el Pic Saint-Loup a l'horitzó com ens adverteix el títol original ("36 vues du Pic Saint-loup"). Aquest és un film que és com una obra de teatre de petit format presentada a l'aire lliure; fins i tot, els protagonistes saluden el públic present al final de la funció.