Déjà vu

"El senyor de les mosques" és una gran novel·la escrita el 1954 pel britànic William Golding, guanyador del Nobel, que ha estat objecte de dues adaptacions cinematogràfiques, amb el mateix títol: una del 1963, dirigida per l'iconoclasta Peter Brook, i una del 1990, signada per Harry Hook. 

No he vist la primera, probablement notable atesa la personalitat del realitzador i ben referenciada pels crítics. Sí que vaig veure la versió del 1990, que potser no tingui un gran interès cinematogràfic però no invalida la força de l'original literari, un relat lúcid i cruel que reflexiona sobre la naturalesa humana, sobre el nostre caràcter depredador i tendència al tribalisme, a través de la peripècia d'uns nens que, després de sobreviure a un accident d'aviació i d'anar a parar a una illa tropical deserta (llevat dels cadàvers dels adults, dels senglars, que els proporcionen aliment, i d'una misteriosa presència que bategen com "la bèstia"), proven d'organitzar-se, amb èxit molt relatiu. 

Jack Thorne figura com a creador de la celebrada minisèrie "Adolescencia", i ara també presenta la versió televisiva d'"El senyor de les mosques", organitzada, com aquella, en quatre episodis. L'argument té una òbvia relació en la mesura que mostra quelcom que tots hauríem de tenir clar: que els nens -o molts nens- són despietats. 

La minisèrie, dirigida per Marc Munden, prescindeix dels plans-seqüència virtuosos però ofereix, a canvi, una fotografia saturada i hipnòtica. Cada episodi serveix per presentar un dels personatges principals, sense renunciar a una progressió dramàtica que apunta al terrible darrer capítol. "El señor de las moscas", versió 2026, avança amb l'ímpetu dels caçadors de senglars, però mai no oblida detenir-se en els detalls i situacions que ens faran comprendre millor la psicologia dels nens (per cert, molt ben interpretats pels joves actors), molt subtilment, fins i tot quan recorre -sense excedir-se- als flaixbacs, confiant en la intel·ligència de l'espectador. 

També hem vist aquests dies el remake d'un western clàssic que vaig comentar al bloc fa uns mesos.

Dirigida per l'eficaç James Mangold el 2007, "El tren de las 3:10" no desmereix del títol de Delmer Daves (*). No diré que el millori però el matisa (amb una mica de trampa: el film de Mangold dura mitja hora més), canvia una mica el final sense trair-ne l'esperit i manté el ritme i l'interès, amb l'ajuda d'una colla d'excel·lents actors, sobretot Russell Crowe i Christian Bale en els papers que van incorporar, respectivament, Glenn Ford i Van Heflin en la versió del 1957. 

(*) La història es basa en un text d'Elmore Leonard, autor que ha estat repetidament adaptat al cinema (per exemple, per Quentin Tarantino a "Jackie Brown").

INDIANA JONES Y EL DIAL DEL DESTINO

A "Indiana Jones y el dial del destino" (2023), James Mangold pren el relleu de Steven Spielberg per oferir un episodi calcat de l'anterior. 

Després d'un pròleg amb Indiana Jones-Harrison Ford rejovenit digitalment i, com quasi sempre, enfrontat a una colla de nazis, el retrobem envellit però encara carismàtic en un moment crucial de la Història. L'home acaba d'arribar a la Lluna i, gràcies als efectes digitals, ens desplacem al bell mig de la desfilada dels tres astronautes a la Cinquena Avinguda de Nova York l'estiu del 1969. En tot aquest segment, el guió es mostra prou hàbil presentant els personatges i preparant-nos per a una darrera aventura: el doctor Jones es jubila i es troba sol i desemparat (té això a veure amb la Guerra del Vietnam?); el seu antagonista, un antic nazi que ha col·laborat decisivament en la missió Apollo, interroga un cambrer negre sobre els seus orígens i qüestiona la intervenció americana en la Segona Guerra Mundial per, tot seguit, contestar a un periodista que l'espai ja no és la darrera frontera. Deixa la frase en suspens però ben aviat sabrem que tot té a veure amb un instrument enigmàtic inventat per Arquimedes i separat per peces que caldrà buscar arreu del món. 

Espectaculars escenes d'acció, una part central en què el ritme decau una mica (no diré que Antonio Banderas en tingui la culpa, però el seu personatge és més aviat irrellevant), Jones-Ford demostrant que està en forma tot i l'edat, ajudat, però, per una heroïna hawksiana (com la Marion del primer lliurament) i un nen (com el Tapón de la segona pel·lícula), i un final apoteòsic sobre el qual estalvio comentaris per no fer espòilers. 

Mangold no és Spielberg però compleix amb l'eficiència que ja havia demostrat a la notable "Le Mans '66". I probablement "Indiana Jones y el dial del destino" no sigui el millor títol de la nissaga, però juga bé la carta de la nostàlgia; la prova: quan vaig guardar entrades al cine del meu poble per a una sessió en dia laborable, em va sorprendre que estigués la sala gairebé plena; vaig pensar que estaria ple de canalla, però resulta que no; la majoria dels assistents eren vells com jo i aplaudien amb entusiasme les aparicions d'un senyor que demostra amb fets que ja no hi ha edats. Harrison Ford ja en té vuitanta i ell i el seu personatge són el millor regal per als boomers.

LE MANS '66

James Mangold és un artesà competent que, tot i no tenir una filmografia excepcional, pot presumir d'haver aconseguit una bona interpretació de Sylvester Stallone (a "Cop Land").

Amb Matt Damon i, sobretot, Christian Bale, ho tenia més fàcil.

I, mira, a mi no m'agraden especialment els cotxes i les curses automobilístiques sempre m'han semblat molt avorrides. En cinema, tampoc no sóc un fan de la nissaga "The Fast and the Furious", però reconec que n'he vist algun episodi i m'ha semblat entretingut. Però aquí parlem de quelcom més específic: curses legals, d'aquestes amb espectadors i grans marques patrocinant els cotxes. Doncs no he vist "Grand Prix" (John Frankenheimer, 1966) ni "Peligro... Línea 7000" (Howard Hawks, 1965), i guardo un record borrós de "Las 24 horas de Le Mans" (Lee H. Katzin, 1971; amb Steve McQueen). De manera que no puc comparar però sí afirmar que "Le Mans '66" (2019) ha estat una sorpresa. M'ha semblat una pel·lícula emocionant i que no perd gas en cap moment a pesar de la seva llarga durada. Més enllà de les competents interpretacions de tot l'elenc, Mangold sap treure partit de totes les situacions que es deriven d'una trama basada en fets reals (en concret, la competència entre Ford i Ferrari concretada en la mítica competició en què la resistència és tan important com la velocitat); i el film no parla només de canvis de marxa i problemes amb els frens sinó de la lluita entre el geni individual i les corporacions, de l'amistat i del compromís. La direcció artística, que recorda "Mad Men" per la dècada en què transcorre l'acció i pel retrat dels implacables executius de la Ford, enfrontats als dos antiherois de la història, és excel·lent sense caure en l'exhibicionisme; i les imprescindibles escenes sobre l'asfalt resulten trepidants gràcies a la combinació d'uns efectes visuals eficaços però igualment discrets i una planificació d'estil clàssic que dóna més rellevància als rostres rere el volant que a les màquines que piloten.