LA SOCIEDAD DE LA NIEVE

Semblava que "La sociedad de la nieve" (2023), sobre la tragèdia dels joves uruguaians perduts als Andes després que el seu avió s'estavellés, tragèdia que contenia serioses implicacions ètiques pels mètodes emprats per a sobreviure, podria ser una reedició del plantejament de "Lo imposible" (2012): una catàstrofe coneguda, amb una escena espectacular en l'inici (del tsunami a l'accident d'avió) i la lluita per sobreviure després, més una possible pornografia dels sentiments. 

Però, com els herois dels Andes, J. A. Bayona planta cara al perill i sobreviu al risc de repetir-se o d'excedir-se, fins i tot del gore a què també es prestava la història. "La sociedad de la nieve" és superior a "Viven", dirigida per Frank Marshall el 1993; ben realitzada, ben estructurada, duríssima perquè no eludeix gaires detalls de la cruel experiència, però també una mostra de la fe en les persones i, per extensió, una història d'esperança. Si la pel·lícula nord-americana posava en relleu les capacitats individuals dels implicats (un punt de vista molt anglosaxó i a la manera de Hollywood), Bayona aporta una visió més llatina i es preocupa en tot moment -des del títol- de remarcar que la salvació dels sobrevivents a la catàstrofe va ser obra del grup, de la solidaritat. 

En la seqüència inicial, els protagonistes, integrants d'un equip de rugbi, es queixen que un d'ells no ha passat la pilota quan calia. Però el mateix noi que no passava la pilota ho farà tot pels altres quan són a la muntanya. I els joves catòlics superaran els seus obvis prejudicis. I és que, com diu un dels personatges, Déu no existeix més enllà del fusellatge que el protegeix del fred, i sí en les mans de qui li cura les ferides, en el rostre del company que li somriu i l'anima. I el narrador no està tan preocupat perquè se li està infectant la ferida a les cames com pel fet de no poder col·laborar; però el seu relat romandrà en la memòria, també col·lectiva, certificada per les fotografies dels supervivents esperant un miracle al costat de les restes de l'avió.

JURASSIC WORLD: EL REINO CAÍDO

Dèiem en parlar d'"Un monstre em ve a veure" que la relativa indefinició autoral de J. A. Bayona podria significar un avantatge quan es posés al capdavant d'un projecte de la factoria Spielberg del nivell d'aquesta cinquena part de la nissaga dels dinosaures. Puc presumir que el resultat em dóna la raó: "Jurassic World: El reino caído" podria haver estat dirigida pel mateix Steven i no notaríem la diferència.

Bayona despatxa l'encàrrec amb solvència i, després d'una primera part trepidant entre diplodocus i erupcions volcàniques, l'argument ens trasllada a una mansió gòtica, que pot recordar alguns escenaris de títols anteriors del director català, on trobarem menys acció i més suspens, en la línia del primer títol de la sèrie, el ja llunyà "Parque Jurásico" del 1993, homenatjat sense manies en diversos plans i seqüències. Demostrat en l'inici a l'illa que el deixeble pot ser tan virtuós com el seu mestre, manté l'elegància en aquesta segona part més reposada però en absolut avorrida, que combina l'esperit del cinema clàssic d'aventures amb notes de terror i fins i tot té temps de plantejar alguns dilemes ètics.

GEGANTS

Nacho Vigalondo exporta als Estats Units la seva recepta particular, ja assajada a "Extraterrestre" (2011): barreja una comèdia àcida sobre les relacions humanes amb un argument de ciència-ficció, en aquest cas un homenatge als kaiju eiga japonesos. A "Colossal" (2016), Anne Hathaway, també coproductora del film, repeteix quasi fil per randa el seu paper d'alcohòlica a "La boda de Rachel" (Jonathan Demme, 2008); ella, Jason Sudeikis ("Somos los Miller") i Vigalondo injecten noves energies al periclitat cinema indie, no únicament per l'originalitat de la proposta sinó perquè subverteixen altres tòpics del gènere romàntic (el noi del poble no és tan entranyable com sembla) i perquè diàlegs, situacions i personatges són creïbles i tenen sentit. I això que la premissa dels monstres a Seül i la seva connexió amb els protagonistes és una fantasia sense cap ni peus.

Recentment, hem vist altres pel·lícules amb monstres i/o gegants que funcionen com a contrapunt dels problemes dels personatges humans:

"Un monstre em ve a veure" (2016), la darrera pel·lícula de J. A. Bayona, presenta un arbre-monstre que explica tres contes a un nen que té problemes de bullying a l'escola i una mare malalta de càncer. Inspirada en la novel·la de Patrick Ness, també autor del guió, la història podria derivar fàcilment cap a la pornografia dels sentiments. Bayona sembla voler evitar aquesta temptació amb la seva posada en escena pulcra i una mica distant, però ens preguntem llavors per què insisteix en arguments tan dramàtics, com ja ho era el de "Lo imposible". En qualsevol cas, les llàgrimes i l'interès es concentren al tram final, quan els relats del monstre i del nen agafen sentit; però aquest és un mèrit del llibret. Bayona és, sens dubte, un director solvent, però amb certa tendència acadèmica, certa falta de personalitat; la qual cosa pot ser un avantatge per al seu proper film, una continuació de les aventures a Jurassic World amb producció del seu admirat Spielberg.

I és Spielberg l'autor de la tercera història amb gegant incorporat, precisament titulada "Mi amigo el gigante" (2016). Aquí, el californià adapta un relat de Roald Dahl, com ja van fer Tim Burton ("Charlie y la fábrica de chocolate"), Danny DeVito ("Matilda") o Wes Anderson ("Fantástico Sr. Fox"). La conjunció de dos mestres del relat infantil, curiosament, no suma. Spielberg es mostra tan fidel a un conte que ho té tot (una nena desemparada, una història d'amistat entre éssers indefensos, fantasia a cabassos) que oblida dotar-lo d'una mirada personal. En qualsevol cas, el film és irreprotxable formalment, amb efectes especials en la línia de "Las aventuras de Tintín", i l'escena de l'esmorzar amb la reina és francament divertida, amb pets o sense.

LO IMPOSIBLE

No s'hi han trencat gaire les banyes amb el guió de "Lo imposible". La història de la família espanyola -aquí reconvertida en anglosaxona per exigències de la coproducció i del repartiment- atrapada pel tsunami del 2004 té tots els elements necessaris per commoure l'espectador. J. A. Bayona es limita -que no és poc- a filmar-ho tot de manera espectacular i creïble; i els actors, adults i nens, estan perfectes. L'aparició de Geraldine Chaplin a mitja pel·lícula és a punt d'espatllar la màgia de l'invent, però salva l'escena un dels escassos diàlegs amb contingut.