MI VIDA SIN MÍ

Es curiós comprovar com "Mi vida sin mí", dirigida per Isabel Coixet el 2003, amb un argument molt similar al de la recent "Tres adioses", resulta clarament superior. Potser perquè no pretén alliçonar (la protagonista s'ha de morir, ho accepta i, senzillament, decideix els seus objectius en els dies que li queden de vida), i perquè la innocència impregna el relat, amb l'ajuda d'una posada en escena que parteix de l'estètica indie (que tan bé li va funcionar a "Cosas que nunca te dije") i es desenvolupa a través d'una elaborada composició de primers plans de la protagonista, conseqüent ja que tot -el relat i la resta de personatges- gira al seu voltant, amb la paradoxa de què ella oculta la malaltia. Les puntuals fugues oníriques, com l'escena del supermercat, després habituals en els films de la directora, estan ben integrades en la narració, acompanyades d'una excel·lent selecció de cançons. 

Tampoc no seria "Mi vida sin mí" un film tan notable si no fos pel treball de tots els components d'un elenc heterodox, de la protagonista Sarah Polley a la Leonor Watling, passant per Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Alfred Molina, una sempre carismàtica Deborah Harry o un adorable Mark Ruffalo.

TRES ADIOSES

En una escena de "Tres adioses" (Isabel Coixet, 2025), la protagonista, separada de la seva parella i diagnosticada d'un càncer amb metàstasi, escolta una cinta de mindfulness que li ha recomanat sa germana i, al cap de poca estona, la para perquè no li troba sentit. 

Molt bé, però passa que la pel·lícula també és una mena de conferència d'autoajuda. 

La directora s'encarrega d'adaptar la novel·la de Michela Murgia en aquesta coproducció amb Itàlia; i no sembla una mala elecció dels responsables, atesa l'experiència de la signant de "Mi vida sin mí" (la comentaré un dia d'aquests); però, més enllà d'un discurs poc original sobre la necessitat de reinventar-nos i de la capacitat catàrtica de la malaltia, "Tres adioses" té un interès molt relatiu. La Coixet ho amaneix amb vistes de Roma, receptes de cuina, apunts surrealistes marca de la casa (l'amic coreà trobat al contenidor), i una estètica i un ritme que, entre el cinema publicitari, el drama i la comèdia romàntica, no acaben de funcionar, si exceptuem les escenes en què apareix Francesco Carril ("Los años nuevos"), sobretot l'emotiu (darrer) sopar.

UN AMOR

La denúncia dels desastres de la guerra i les violacions sistemàtiques ja era present en un dels millors films de la Isabel Coixet, i ens referim a "La vida secreta de las palabras" (2005); i reapareix a "Un amor" (2023), tot i que tangencialment. La incapacitat d'enfrontar-se a la cruesa dels drames al Tercer Món serà el detonant de la fugida de la protagonista (Laia Costa) fins a un poble perdut sota les muntanyes. Allà, coneixerà un hippie pedant i una família de pijos, però també un rude vilatà d'origen estranger (Hovik Keuchkerian, excel·lent) que no participa de la hipocresia regnant, un individu solitari i poc accessible per qui ella sentirà una atracció similar a la que sent per les muntanyes de l'entorn, una roca entesa com a aferrall davant la pròpia inseguretat, algú capaç de protegir-la de la maldat de la gent, però també algú que pot ferir-la i fer-la conscient de la seva manca de perspectiva. 

"Un amor" mostra en primer terme un discurs feminista potser massa superficial, però preserva racons més ambigus i inquietants, tot plegat enmig d'un to de pessimista lucidesa.

EL SOSTRE GROC

No havia parlat d'aquest documental dirigit per la Isabel Coixet, no pas perquè no l'hagués trobat interessant sinó perquè he tardat a adonar-me de fins a quin punt és coherent amb la seva filmografia un treball que parla de vèncer les pors; en aquest cas, la por de les alumnes de l'Aula de Teatre de Lleida que van patir els abusos d'un dels seus professors quan eren menors d'edat i han tardat anys a denunciar-ho.

L'aparició de noves denúncies -sobretot a partir de l'estrena del documental-, no afectades per la prescripció, potser faran que sigui possible una mica de justícia. Com acostuma a passar, sorprèn l'absoluta impunitat de què va gaudir l'agressor, un individu atractiu que s'emparava en presumptes llibertats al voltant de l'ensenyament del teatre, la popularitat del centre que va acabar dirigint i l'amistat del paer Àngel Ros.

NIEVA EN BENIDORM

"Mapa de los sonidos de Tokio" (Isabel Coixet, 2009) va ser una de les primeres entrades d'aquest bloc; i no la vaig deixar gaire bé. 

Reconec que, per la mateixa regla de tres, hauria de fer una mala crítica de "Nieva en Benidorm" (2020), un títol en què no passa gran cosa tot i que adapta per moments el format del thriller i en què resulta també essencial un escenari exòtic, en aquest cas Benidorm. També hi surt un personatge de caire una mica esotèric (allà era un vell que voltava pels cementiris, aquí és Ana Torrent que encén uns ciris, i perdoneu la rima fàcil). 

Però allò que no em vaig acabar de creure a "Mapa de los sonidos de Tokio" aquí m'ho empasso sense dificultat. M'agrada la presentació del protagonista, un home introvertit, senzill i bona persona que no encaixa en una entitat bancària tan poc escrupolosa com totes, i encara encaixa menys en el parc temàtic per a la tercera edat que sembla ser Benidorm; i m'agrada la representació de la ciutat, de la seva festa, els seus gratacels, els seus espectacles kitsch; la introducció d'una rara poesia també m'atrau tot i que frega l'extravagància. Potser hi tenen molt a veure les notables interpretacions de Timothy Spall i de l'enigmàtica Sarita Choudhury. I m'agrada el regal que fa possible un fet tan improbable com la neu a la Costa Blanca.

ELISA Y MARCELA

En els seus darrers treballs, Isabel Coixet aposta per una posada en escena més sòbria, d'arrel clàssica, millorant considerablement els resultats. Però tots els extrems són dolents i "Elisa y Marcela" (2019) voreja perillosament l'academicisme, tot i alguns signes d'identitat com la referència al gravat japonès "Somni de la muller del pescador". El blanc i negre i les transicions a l'estil del cinema mut no aporten gran cosa -més enllà d'una fotografia excel·lent- a una història d'amor lèsbic a la Galícia de l'inici del segle XX que comença com totes (amor i desig enfrontats a la incomprensió i, fins i tot, la violència de l'entorn) i acaba d'una manera més peculiar, com ho fou el cas real que inspira la pel·lícula.

LA LIBRERÍA

Amb "La librería" (2017) Isabel Coixet signa la seva millor pel·lícula en anys. El tema és senzill però agraït: adapta una novel·la de Penelope Fitzgerald sobre una vídua de guerra que, l'any 1959, obre una llibreria en un petit poble de pescadors a Anglaterra, desafiant l'escassa afició a la lectura dels vilatans i l'oposició interessada de les forces vives. Però això no seria suficient si la directora no hi insuflés sensibilitat, amb un treball de posada en escena que aprofita la bellesa dels paisatges sense fer-ne ostentació, sobri i mesurat, o si el film no estigués tan ben interpretat per Emily Mortimer i Bill Nighy, molt còmodes en els seus papers, i Patricia Clarkson, la dolenta de la funció (també ens va agradar molt James Lance, com l'ambigu Milo North).

No sé si és casual la referència a "Fahrenheit 451", novel·la de Ray Bradbury que va propiciar una altra gran pel·lícula sobre llibres dirigida per François Truffaut.

NADIE QUIERE LA NOCHE

Com passava a "Aprendiendo a conducir" (2014), a "Nadie quiere la noche" (2015), Isabel Coixet presenta dos personatges molt diferents que es veuran obligats a entendre's.

Dues dones: D'una banda, la Josephine (Juliette Binoche), una dama de Nova York que, l'any 1908, viatja en direcció al Pol Nord per retrobar el seu marit, l'explorador Robert Peary. La Josephine es creu molt llesta i molt culta i menysprea els esquimals i enreda un altre explorador (Gabriel Byrne) perquè l'acompanyi en una aventura com a mínim poca-solta, per no dir criminal. L'altra dona, una mica més assenyada i infinitament més simpàtica, és l'esquimal que interpreta Rinko Kikuchi (qui ja havia treballat amb la directora a "Mapa de los sonidos de Tokio").

"Nadie quiere la noche" comença com una pel·lícula d'aventures i aquesta és la millor part d'un film desequilibrat però amb cert interès, molt ben filmat en unes condicions climatològiques extremes; després, amb la trobada entre la senyora Peary i la pobra Allaka, quasi deriva cap a la comèdia. Però ja sabem que la Coixet té debilitat pels drames i el darrer tram, amb les dones recloses en un iglú enmig de l'hivern polar, esdevé duríssim, fins i tot per a l'espectador.

APRENDIENDO A CONDUCIR

"Aprendiendo a conducir" (2014) és una faula modesta sobre dos personatges que viuen a Nova York però en dos móns diferents: Wendy és una escriptora i crítica que viu còmodament a Manhattan; Darwan és un hindú de la secta sikh que treballa de professor d'autoescola i de taxista i que viu a Queens en un pis pastera. Ambdós tenen en comú que ja no són de la primera volada i que es troben en la necessitat d'aprendre, no només a conduir sinó a viure sense parella o a conviure en parella, respectivament. Tot és prou complicat.

Els actors madurs d'"Elegy" (2008), Ben Kingsley i Patricia Clarkson, es retroben amb la seva directora, Isabel Coixet, en un nou encàrrec per a aquesta, que factura un film sense pretensions però digne i simpàtic, infinitament superior a les seves últimes relliscades.

MI OTRO YO

La Coixet acaba de presentar a la Berlinale el seu film amb Juliette Binoche i Rinko Kikuchi. Les crítiques no són del tot favorables però estic convençut que no serà pitjor que "Mi otro yo".

Es tracta d'un thriller de suspens -un gènere que encara no havia tocat la directora-, rodat al Regne Unit el 2013 i protagonitzat per Sophie Turner (la Sansa Stark de "Juego de tronos").

Que el final sigui decebedor no el faria diferent d'altres títols del gènere i quasi se li podria perdonar si, a canvi, oferís, no sé, alguna cosa... Una posada en escena elegant, un clima angoixant, algun ensurt. Res de tot això. Una mica d'estètica publicitària i l'avorriment més absolut presidint una història impossible de secrets familiars, fantasmes i instituts amb adolescents uniformades que només se salvaria si inclogués alguna escena lèsbica entre les noies que es barallen per protagonitzar una adaptació teatral del "Macbeth" shakespearià, no pas per vocació sinó perquè el director de l'obra és Jonathan Rhys Meyers, tot i que surt especialment lleig. De fet, Isabel Coixet dilapida un repartiment interessant (Claire Forlani, Rhys Ifans, Leonor Watling) que es mostra tan escàs d'inspiració com la directora. La presència de Geraldine Chaplin sembla un acudit i la fotogènica Turner és tan sonsa com la Sansa (vaja, veig que la manca d'inspiració també se m'ha encomanat).

AYER NO TERMINA NUNCA

Com vaig dir en parlar de "Mapa de los sonidos de Tokio", els personatges de la Isabel Coixet sempre miren de superar les seves pors davant d'una tragèdia sigui imminent o bé pretèrita.

En el cas d'"Ayer no termina nunca" (2013), una parella es retroba al cap de cinc anys de la seva separació davant la tomba del seu fill, amb l'excusa d'un presumpte tràmit burocràtic. Tenen moltes preguntes per fer-se l'un a l'altre i a ells mateixos però el seu dolor no sempre admet respostes.

Aquest intens drama personal està acompanyat d'un comentari sobre la crisi econòmica, que s'ha agreujat l'any 2017 en què s'ubica l'acció. La combinació de les dues temàtiques, tot i que la protagonista afirma que les retallades sanitàries van tenir la culpa de la mort del seu fill, ens sembla una mica gratuïta; quasi tant com una posada en escena que recorda el cinema d'Antonioni, amb Javier Cámara i Candela Peña exercint de Marcello Mastroianni i Monica Vitti, passejant les seves incomunicabilitats pel decorat futurista del cementiri nou d'Igualada -sí, el meu poble-. Només en el tram final, quan la Coixet prescindeix dels plans generals i se centra en el rostre i la confessió dels protagonistes, connectem amb la seva història.

Potser sí que és una aposta valenta fer una pel·lícula amb un tema tan poc agraït i només dos actors-personatges, però plantejar-la amb estètica publicitària sembla una manera de voler dissimular el buit, una nova demostració que la directora catalana resta encallada en el manierisme que ja vam denunciar arran del seu film precedent.

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO - Molt soroll per a res?

Sens dubte, Coixet és una directora notable, prou hàbil a l'hora de plantejar històries intimistes, retrats de personatges que miren de vèncer les seves pròpies inseguretats davant d'un destí incert, o bé miren de vèncer la por que els produeix una tragèdia imminent, o bé el dolor infligit quan aquest destí ja s'ha materialitzat.

Al film, el català David (Sergi López) regenta a Tòquio una botiga de vins amb el cinèfil nom de "Vinidiana" i s'enfronta al dolor pel suïcidi de la seva nòvia japonesa, quan coneix Ryu (Rinko Kikuchi), no pas per casualitat ja que ella és l'assassina a sou contractada pel pare de la noia per matar-lo.

Ryu, a part de fer-se un sobresou matant gent, talla tonyina al mercat de Tòquio. És un personatge solitari i misteriós del qual no arribem a saber gran cosa, malgrat els comentaris en off d'un narrador una mica pesat; a força d'enigmàtic, el personatge de la peixatera assassina acaba per semblar un clixé en una pel.lícula que n'està plena (la solitud de les dones orientals i l'honor dels homes, les llums de la nit tokiota, els hotels de l'amor, el sushi, el karaoke).

"Mapa de los sonidos de Tokio" té escenes de força densitat dramàtica i podríem dir que està ben interpretada si no haguéssim vist la versió doblada (ja que Sergi López no en sap, de doblar-se), però té una perillosa tendència al manierisme gratuït que ja sembla un tret definitori del cinema català recent (Guerín, Recha -uf!-, Albert Serra -més uf!-).