EL INFIERNO

Henri-Georges Clouzot va abordar l'any 1964 un dels seus projectes més ambiciosos, "L'enfer", un film sobre un marit que embogeix de gelosia. Els protagonistes eren Serge Reggiani i Romy Schneider. Però la malaltia de l'actor i l'infart patit pel realitzador van portar a l'abandonament d'un treball que, veient els fragments que se'n conserven, podria haver estat fascinant; Clouzot combinava el blanc i negre amb un ús experimental del color per mostrar el rostre de la presumpta dona infidel a través de la mirada pertorbada de l'espòs. 

Després de la mort del realitzador, la vídua va vendre els drets de la història a Claude Chabrol, qui semblava el director idoni per reprendre el projecte. 

En el primer post que vam dedicar al realitzador de la Nouvelle Vague, amb motiu de la seva mort el 2010, vam dir que parlava en les seves pel·lícules de "les passions humanes quan esdevenen malaltisses i de les seves tràgiques conseqüències". I l'assumpte de la infidelitat no li era pas aliè ("La mujer infiel"). 

La peculiaritat de la història radica en que la promiscuïtat de l'esposa pot existir només en la ment del seu marit, trasbalsat pels problemes de tirar endavant el negoci familiar (un hotel a la vora d'un llac), insomne i progressivament obsessionat per la idea que la dona li fot el salt. Chabrol juga amb aquesta incertesa, tot i que sembla evident que l'home no hi és tot. L'ambigüitat es manté fins a un final que temem tràgic, tot i el rètol "sans fin" (sense fi) que tanca el viatge a l'infern amb les imatges idíl·liques del camí que voreja el llac, després d'una nit de malson. 

"El infierno" (1994) resulta un film més sobri d'allò que anunciava el treball inacabat d'Henri-Georges Clouzot, però es tracta en qualsevol cas d'un títol pertorbador i angoixant, i François Cluzet i Emmanuelle Béart defensen molt bé els seus papers, tot i que l'ambigüitat inherent a la gran Romy Schneider la convertien en una aposta idònia; llàstima. 

Compareu els fragments:

 

LAS DIABÓLICAS

Després d'"El salario del miedo" (1953), Henri-Georges Clouzot fabricava un nou artefacte de suspens a "Las diabólicas" (1955). 

No convé ser gaire explícits amb un títol que acaba recomanant a l'espectador que "no sigui diabòlic" i no faci espòilers. Limitem-nos a dir que Véra Clouzot i Simone Signoret es complementen perfectament en els seus personatges antitètics o que Paul Meurisse broda el paper de marit (i amant) tirànic. L'escena en què mengen peix al menjador de l'escola que regenten anticipa una de semblant al film de Chabrol "Accidente sin huella" (en vam parlar al bloc), amb un paio tan impresentable com el que aquí cal assassinar a través d'un d'aquells plans perfectes que acaba fent aigües, mai millor dit. 

Clouzot combina hàbilment un to costumista amb notes d'humor negre i una trama hitchcockiana que deriva cap al terror més absolut. Memorable.

SUSPENS FRANCÈS

Truffaut i els companys de la Nouvelle Vague admiraven Hitchcock i menyspreaven Henri-Georges Clouzot, a qui, paradoxalment, hom havia batejat com el Hitchcock francès, sobretot arran de l'èxit d'"El salario del miedo" (1953) i "Las diabólicas" (1955).

Després d'aquests dos títols i d'un molt interessant documental sobre Picasso i el seu procés creatiu ("El misterio de Picasso" -1956-), Clouzot dirigia la tercera i última pel·lícula en què intervindria la seva esposa brasilera Véra Clouzot, l'enigmàtica "Los espías" (1957). Es tracta d'un film estrany i fallit que marca l'inici del seu declivi professional; el protagonista és un metge pusil·lànime i dipsòman que dirigeix un sanatori mental més aviat rònec amb només dos pacients, un d'ells una dona muda; un desconegut li ofereix un milió de francs per allotjar un presumpte espia, a qui seguiran tot d'individus misteriosos en el que sembla una paranoia presentada com una paròdia. El desconcert del personatge va en paral·lel al desconcert de l'espectador; el personatge de la noia muda sembla que hagi de tenir alguna rellevància però finalment cal pensar que només servia per donar-li feina a l'actriu francesa-brasilera. Tampoc un repartiment amb uns quants noms internacionals (Peter Ustinov, Sam Jaffe, Curd Jürgens) ajuda a elevar el nivell d'un projecte llastat per una trama que no condueix enlloc i una realització mancada de l'energia dels seus treballs precedents.

Altres realitzadors francesos han volgut assemblar-se a Hitchcock, més o menys conscientment (Truffaut, Chabrol). En el moment actual, i salvant les distàncies, potser seria François Ozon el mestre del suspens dintre de la cinematografia gal·la.

El 2003 va dirigir, també amb un repartiment internacional -Charlotte Rampling i Charles Dance acompanyen la francesa Ludivine Sagnier- "Swimming Pool", sobre la relació complexa entre una anglesa escriptora de novel·la negra i una jove molt maca amb qui comparteix la casa del Sud de França on buscava tranquil·litat i inspiració. La noia, que es passa el dia nedant a la piscina i la nit fent l'amor amb els habitants del poble que hi ha a la vora, no necessàriament atractius (es tracta d'un poble petit), no li aporta gaire tranquil·litat però sí inspiració. La història anticipa la reflexió sobre la creació literària que trobarem a "En la casa" i també conté, com altres films d'Ozon, dosis d'erotisme i un desenllaç sorprenent. Potser l'argument no és res de l'altre món però el director el guarneix amb una atmosfera pertorbadora prou convincent, mentre Charlotte Rampling ofereix una interpretació extraordinària i Ludivine Sagnier exhibeix una bellesa salvatge i fascinant.

EL SALARIO DEL MIEDO

Guanyadora de la Palma d'Or a Cannes, "El salario del miedo" (1953) és -amb "Las diabólicas"- la pel·lícula més coneguda d'Henri-Georges Clouzot.

En un país indeterminat de l'Amèrica Llatina, una colla d'europeus sense ni cinc de calaix anhelen fugir de l'ensopiment i la misèria mentre maten les hores al bar, sota la mirada dels indígenes. L'incendi en una explotació petroliera els ofereix l'oportunitat de guanyar diners, tot i que la feina no és precisament fàcil, només apta per a valents o individus desesperats com els protagonistes, que hauran de conduir un parell de camions carregats de nitroglicerina per carreteres no gaire ben asfaltades.

Un bitllet del metro de París que Mario (Yves Montand) guarda com un tresor simbolitza l'esperança del retorn a una llar de la qual els separen molts quilòmetres de sotracs, qualsevol dels quals pot polvoritzar-los. El valor, la covardia, l'amistat, les reaccions imprevisibles en situacions límit acompanyen una trama de suspens que el realitzador controla admirablement. En una època en què no existien els efectes especials, sorprèn la perícia amb què estan rodades la majoria de les seqüències; i on no arriben els efectes, ho substitueix l'elegància narrativa, com el moment en què Jo (Charles Vanel) cargola una cigarreta i el tabac desapareix sobtadament a causa de l'ona expansiva d'una explosió que la càmera no mostra directament.