MI IDAHO PRIVADO

"Mi Idaho privado" (1991), probablement la millor pel·lícula de Gus Van Sant, s'endinsa en el món de la prostitució masculina als carrers de Portland (amb excursions a Idaho i a Roma), entrellaçant dues històries d'amor i amistat traïdes. El traïdor és un molt atractiu Keanu Reeves, de qui un River Phoenix narcolèptic i que arrossega un trauma familiar s'enamora, i que també és un transsumpte de l'Enric V shakespearià, un noi de casa bona que gaudeix de les companyies marginals i que també té el seu Falstaff particular, a qui repudiarà després de la mort del seu pare, com passava en l'obra de l'escriptor o a "Campanadas a medianoche" d'Orson Welles. 

Aquesta combinació, una mica arbitrària, de road movie, manifest LGTBI i drama isabelí, acaba resultant simpàtica gràcies a una posada en escena molt fluïda, amb elements autorals característics del realitzador però relativament continguts i sempre integrats en la narració.

PARANOID PARK

A "Paranoid Park" (2007), Gus Van Sant pren com a pretext una novel·la de Blake Nelson per oferir-nos un altre retrat adolescent amb maneres avantguardistes. I transmet amb certa eficàcia la buidor i l'angoixa que sent el protagonista a través d'imatges hipnòtiques amb un eclèctic fons musical que va d'Elliott Smith (de qui ja havia inclòs temes a "El indomable Will hunting") a Nino Rota (fragments de "Giulietta de los espíritus" i "Amarcord"), passant per Beethoven i Billy Swan ("I Can Help").



Com tallar amb la xicota tot rememorant Fellini.

GERRY

Gus Van Sant inicia la seva carrera amb un seguit de títols molt interessants: "Mala noche" (1985), "Drugstore Cowboy" (1989) i "Mi Idaho privado" (1991), exemples de cinema independent del bo, centrats en personatges joves que viuen al marge de la societat i als quals el director observa sense jutjar. Amb la magnífica "Todo por un sueño" (1995), protagonitzada per Nicole Kidman, Gus Van Sant sembla voler accedir a un públic més ampli sense renunciar als seus retrats d'adolescents marginals i marginats, perduts en un univers mental propi (el personatge de Joaquin Phoenix i els seus amics). Aquesta deriva comercial esdevé, però, això: un anar a la deriva; l'exitosa "El indomable Will Hunting" (1997) és mediocre, però no tant com "Descubriendo a Forrester" (2000), intent de repetir l'èxit de l'anterior amb la força dramàtica d'un telefilm d'Antena 3. L'experiment de "Psycho" (1998) tampoc no l'ajudava a revalidar el seu prestigi. I vet aquí que, amb el nou segle, Gus Van Sant retorna a una independència encara més radical, beneïda amb la Palma d'Or a Cannes per "Elephant" (2003), però que s'inicia amb aquest "Gerry" (2002), un film amb una trama mínima (dos penjats perduts al desert) que en bona mesura inaugurava la tendència contemplativa de l'actual cinema d'avantguarda que triomfa als festivals i a Cahiers du cinéma; i Gust Van Sant es convertia en un dels popes d'aquesta especialitat, al costat de noms com Abbas Kiarostami, Apichatpong Weerasethakul i... Albert Serra! Però el film de Gus Van Sant, malgrat els seus plans llarguíssims en espais oberts, es diferencia dels títols del gironí quan aflora l'emoció. I conté escenes tan belles i alhora inquietants com aquesta: