Després d'"El habitante incierto" (2005), Guillem Morales torna a fer una pel·lícula sobre un personatge invisible que ronda per la casa on transcorre l'acció. La producció de Guillermo del Toro, la presència (en gairebé totes les escenes del film) de Belén Rueda i uns escenaris deliberadament ombrívols, són aspectes del film que remeten a "El orfanato" (1998). No obstant això, si la darrera constituïa un relat gòtic prototípic, en la línia de "Los otros" per entendre'ns, "Los ojos de Julia" s'inspira en el giallo, un gènere molt de moda als primers anys setanta, inventat pels italians Mario Bava i Dario Argento i caracteritzat per la fusió d'elements del thriller i el cinema d'horror, la sofisticació de la posada en escena, l'ús de la càmera subjectiva per traslladar a l'espectador la perspectiva d'un dolent del qual desconeixerem l'identitat fins al final, uns assassinats esgarrifosos amb arma blanca i una motivació criminal originada en algun trauma edípic que no ha rebut el tractament adequat.
Però les referències cinèfiles de "Los ojos de Julia" van molt més enllà. Els escenaris claustrofòbics i una atmosfera de malson que persegueix una protagonista molt estressada remeten a Polanski -de qui Morales es declara admirador-, i la part final del film (tot ell molt hitchcockià) és una barreja de "La ventana indiscreta" i "Sola en la oscuridad" (el títol per excel·lència amb protagonista cega assetjada per psicòpata). Amb tot això, no volem treure-li mèrits a Guillem Morales, que ha fabricat un producte comercial molt intel·ligent i ha sabut traduir en imatges la peculiar situació de la protagonista (que està perdent la visió a causa d'una malaltia degenerativa), aconseguint escenes tan brillants com la de la visita de Julia al centre Burmann per a invidents.