LA CURA DEL BIENESTAR

Tampoc "La cura del bienestar" (2017) és una pel·lícula concisa. Gore Verbinski, en els seus èxits ("Piratas del Caribe") com en els seus fracassos ("El llanero solitario") abusa de l'excés i del metratge.

Però no podem dir que no es tracti d'un film interessant. Fins i tot és fascinant a estones, aquesta actualització del conte gòtic; tot i que l'escenari principal -un balneari misteriós en un castell als Alps Suïssos- no és precisament modern. L'arribada del protagonista cercant-hi un directiu de la seva empresa de Wall Street recorda tant "El corazón de las tinieblas" com "Drácula"; també l'ombra de Frankenstein o del Fantasma de l'Òpera recorre un relat que es mou amb habilitat entre el tòpic i la sorpresa, ple de moments magnífics (la visita al poble, per exemple), i que tampoc no decep en el tram final que potser no és gaire original però resulta adequadament espectacular i també romàntic, amb l'ajuda inestimable d'una Mia Goth -la jove empresonada al castell- que té l'aire desvalgut que convenia al personatge sense que això la faci menys atractiva.

EL LLANERO SOLITARIO

A l'enèsima adaptació de les aventures d'"El llanero solitario" (i el cavall Silver i l'indi Tonto), realitzada el 2013 per Gore Verbinski, li van ploure les crítiques. Cert que l'objectiu evident (i fallit) d'encetar una franquícia a l'estil dels "Piratas del Caribe" generava antipatia. I el film resultant és massa llarg. I en la seva barreja d'elements dramàtics i còmics no encerta a trobar el to idoni. Això no obstant, Verbinski tenia alguna experiència en el western gràcies a la divertida "Rango", i sap dotar a la seva aventura -encara que sigui a batzegades- de l'energia requerida. La llarga seqüència final dels trens és admirable en la seva execució i demolidora en tots els sentits; un slapstick a l'altura dels grans moments del cinema mut i del millor cinema d'animació. En definitiva, una nova demostració que no hi pot haver un western amb ferrocarril pel mig que no sigui, com a mínim, entretingut.

RANGO

Tot i que em sap greu per "Chico y Rita", no trobo immerescut l'Òscar atorgat a "Rango" (Gore Verbinski, 2011), una paròdia del western spaghetti protagonitzada per un camaleó i altres habitants del desert, que inclou homenatges a "Star Wars" o a l'escena dels helicòpters d'"Apocalypse Now", divertida i d'una lluentor formal aclaparadora. "Chico y Rita" era més modesta; potser també més emocionant, però els acadèmics han escombrat cap a casa i han premiat la professionalitat de Verbinski, un senyor que mostra més talent en el terreny de l'animació que quan naufraga intermitentment amb els seus "Piratas del Caribe".