VORTEX

Com va fer a "Lux AEterna", Gaspar Noé divideix la pantalla a "Vortex" (2021) i aconsegueix complementar a través de les imatges en paral·lel els diàlegs -escassos però tanmateix reveladors- dels protagonistes d'aquest drama sense pal·liatius sobre la vellesa. 

Dario Argento (el realitzador italià) i Françoise Lebrun ("La maman et la putain") són una parella d'intel·lectuals enfrontats a la desaparició de TOT. Ella pateix Alzheimer i ell la busca quan es perd en un basar xinès (no és estrany, de tota manera). Els seus camins discorren separats (en aquest sentit, és pertinent la pantalla partida), però compartiran un destí del qual la malaltia que buida el cervell només és el preludi, i que les tones de papers i llibres que omplen l'apartament on viuen no podran impedir.

MALICK, no et miris el melic! (i un parell de rareses de propina)

Un dels efectes col·laterals de la pandèmia que estem patint és l'absència d'estrenes made in Hollywood i la preocupació de les sales per trobar títols amb què omplir les escasses hores que puguin tenir obert. Això ha permès que s'estrenin films de difícil distribució, alguns prou interessants com és el cas d'"Under the Skin". També es van estrenar -vist i no vist- dos títols inèdits de Terrence Malick, maleïts, massacrats per la crítica i ignorats pel públic. Tot aquest material es pot trobar encara a Filmin i ens permet (quasi) completar la filmografia d'un director tan discutible com rellevant.

"Knight of Cups" (2015) continua fil per randa amb l'estil radical mostrat a "To the Wonder". Imatges (sempre amb la col·laboració inestimable del gran Emmanuel Lubezki) filmades exclusivament amb objectius angulars, veus en off o diàlegs que només puntualment coincideixen amb la dicció dels personatges, absència de narració clàssica. I què més? Doncs uns protagonistes guapíssims, començant per Christian Bale, qui fa el paper d'un actor de moda que pateix una greu crisi existencial, i continuant amb totes i cada una de les seves nombroses conquestes femenines: Cate Blanchett, Natalie Portman, Imogen Poots, o les menys conegudes Freida Pinto, Isabel Lucas, Teresa Palmer, i alguna que encara em deixo. El film és una successió de situacions irrellevants o tòpiques; tot i que no queda clar perquè està deprimit el protagonista si lliga tant, s'endevina un conflicte familiar latent amb un pare que ha perdut l'empresa (Brian Dennehy) i un germà a qui tampoc no li van gaire bé les coses (Wes Bentley); i sí, les festes en luxosíssimes mansions de Los Angeles, o les escapades a Las Vegas, són tan buides en el fons com espectaculars en la superfície; ara, jo crec que m'hagués divertit si m'hi haguessin convidat, a pesar de la presència constant d'Antonio Banderas fent l'imbècil.

"Song to Song" (2017) canvia els turons de Beverly Hills per la ciutat d'Austin (Texas) -això perquè ho he llegit a Internet, no us cregueu que la pel·lícula doni tantes pistes- i el món del cinema pel de la música. També tenim actors ben plantats (Michael Fassbender, Ryan Gosling, Rooney Mara, Natalie Portman -novament-, Cate Blanchett -novament-, Lykke Li, Bérénice Marlohe), i multitud de plans amb els personatges mirant-se o tocant-se o mirant per les finestres d'àtics impressionants (cal suposar, si ens fixem en les dues pel·lícules, que quan passen el dit per l'ampit d'una finestra vol dir que tenen dubtes existencials; veus, ja començo a entendre el cinema del director!). Resulta que Gosling i Mara són una parella que busquen una oportunitat i Fassbender un productor musical que creu poder comprar-ho tot i que s'entén amb la segona sense que el primer se n'adoni, malgrat que la noia es passa tota l'estona fent cara de culpable. Després, uns quants canvis de parella i més triangles al llit. De fet, s'albira una història d'amor que, si l'estil de Malick no voregés l'autoparòdia, podria arribar a ser convincent. En el fons, res gaire diferent d'allò que vam veure en la sobrevalorada "El nuevo mundo" (2005).

El resum de la pel·lícula en imatges:

Se m'oblidaven els cameos de gent decrèpita: Ryan O'Neal a "Knight of Cups", Patti Smith, Iggy Pop i... Val Kilmer a "Song to Song". Bellesa i vellesa, la ciutat i el retorn a la natura; la recerca de la pau espiritual i la religió, que serà, a jutjar pels treballs més recents del director, allò que centrarà la seva filmografia després d'aquests passejos per les temptacions mundanes.

Rareses de propina (els perills del cinema d'autor): 

"Julien Donkey-Boy" (Harmony Korine, 1999)

Si allò que el director de "Spring Breakers" (un altre títol que supera la meva capacitat de comprensió/adhesió) pretenia era fer-nos passar una mala estona, sens dubte ho ha aconseguit amb aquest treball sota el segell Dogma (més perill!) que, a través una fotografia amb més gra que un camp de blat, ens acosta a una família diguem-ne disfuncional formada per un pare despòtic i una mica pirat (interpretat per Werner Herzog) i tres germans: una noia embarassada (Chloë Sevigny, eterna musa del cinema independent), sense més habilitats que tocar l'arpa i patinar sobre gel; un aprenent de lluitador, també sense gaire fortuna; i el Julien del títol (interpretat pel britànic Ewen Bremmer), esquizofrènic però no gaire més allunyat que la resta de la realitat que els envolta, bàsicament una residència per a discapacitats i una església on els càntics volen ser un revulsiu que els ajudi a encarar tanta misèria i tanta desgràcia.

"Lux AEterna" (Gaspar Noé, 2019)

Noé divideix la pantalla en dos per escenificar el caòtic rodatge d'una pel·lícula sobre bruixes. Comença amb un diàleg divertit entre Béatrice Dalle i Charlotte Gainsbourg i acaba amb un festival de llums estroboscòpiques, tot plegat amb l'objectiu de marejar l'espectador. Per sort, només dura cinquanta minuts.

CLIMAX

Retrobem a "Climax" molts elements ja presents en títols anteriors de l'inefable Gaspar Noé: el pla-seqüència, el pla zenital, una càmera que dansa sobre els personatges, que també dansen i no paren quiets; els títols amb caràcters enormes de colors vius que interrompen l'acció de tant en tant, com en els films de Godard; la violència com a eix de la narració i, com a contrapunt, l'èxtasi originat en el sexe o les drogues; la violència exercida sobre infants o nonats (recordeu la puntada de peu de "Seul contre tous"?); i, per damunt de tot, la voluntat d'impactar l'espectador i involucrar-lo en una experiència total que a estones és hipnòtica i d'altres convida a fugir de la sala.

Estructurada en quadres (algú ha parlat d'una analogia amb la Divina Comèdia de Dante), presumptament basada en fets reals ocorreguts a mitjans dels noranta, presenta uns joves representants de la multiculturalitat francesa que practiquen dansa urbana i celebren una festa a l'edifici on assagen abans de dur el seu art fins als Estats Units. Ballen -espectacularment- en la primera escena. Després, parlen, quasi exclusivament de sexe i dels seus instints més primaris. Després, la sangria que tots beuen els causa un efecte estrany i, alliberats de qualsevol vestigi d'humanitat, inicien un ràpid descens als inferns mentre el color vermell omple la pantalla. Tot plegat amenitzat amb una completa banda sonora que inclou música electrònica, disco, una mica de tecno, una mica de rock, una mica d'Eric Satie.

Més divertida que "Enter the Void" (i més curta), el seu impacte àudio-visual a tots els nivells és inqüestionable. Argumentalment, és discutible i tirant a gratuïta, tot i que podria il·lustrar la relació entre un art (la dansa) que se centra en el cos i un comportament animal, propiciat per les drogues, regit pels instints i paradoxalment autodestructiu.

SEUL CONTRE TOUS

Si "Enter the Void" (2009) era formalment radical, "Seul contre tous" (1998), el primer llargmetratge de Gaspar Noé, ho és argumentalment.

No apte per a espectadors sensibles, el film ens posa en la pell d'un ex-carnisser malcarat i primitiu que odïa tothom i que passeja el seu odi pels carrers, bars i habitacles més tristos de tota França; una França que ell compara amb un formatge ple de cucs i un odi verbalitzat constantment per la seva veu en off i concretat en una violència extrema en almenys un parell d'ocasions, la primera de les quals ens agafa una mica d'improvís, no tant la segona ja que un rètol adverteix al públic present que disposa de trenta segons per abandonar la projecció. Qui avisa no és traïdor.

El doble final és un detall una mica gratuït en un film més controlat que els posteriors treballs de Noé, i més pertinent. El carnisser és un ésser abominable però, alhora, molt lúcid en la seva anàlisi destructiva de la moral burgesa, contra la qual aconsegueix finalment imposar la seva rebel·lia, paradoxalment amb un acte d'amor.

MÉS VARIACIONS (DUES MÉS) ENTORN DE LA VIOLÈNCIA I LA VENJANÇA

Després de comentar "Simpathy for Lady Vengeance" i "Confessions", m'agradaria parlar de dos contribucions europees al tema de la violència i la venjança, que aporten punts de vista nous:

FUNNY GAMES (Michael Haneke, 1997).

És potser el film més impactant d'un dels millors directors europeus contemporanis. Básicament, tracta de la violència gratuïta; dos nois molt ben pentinats i pulcrament vestits de blanc assalten la segona residència d'una família burgesa i sotmeten les seves víctimes a tortures i vexacions amb total fredor i amb l'únic objectiu aparent de passar l'estona. Es prenen les coses amb calma i nosaltres, espectadors, podem sentir com passen lentament i inexorablement les hores que només poden conduir a una mort alliberadora, però no per això menys espantosa, quan acabi la nit.

Al nostre interior neix una ràbia incontrolable davant d'uns fets tan mancats de raó, del cinisme despietat dels agressors i de la inutilitat dels esforços de les víctimes per escapar del seu destí. El director ho sap i propicia a mitja pel·lícula un gir inesperat: tot d'una, un dels joves es distreu, la mare li pren l'arma i el dispara i fereix mortalment.

Vaig veure aquesta pel·lícula un dia a la nit per televisió. Recordo perfectament la meva angoixa i que, en arribar l'escena que esmento, vaig saltar i cridar de satisfacció. Llavors, jo formava part de la història que Hanecke m'estava explicant A MI.

L'escena continua de la manera següent (spoiler): el segon assaltant es veu superat per primera vegada en la nit fatídica. Llavors, cerca el comandament a distància del televisor que hi ha a la casa; l'agafa, rebobina i veiem com l'escena transcorre a l'inrevés fins tornar a la situació precedent: el noi és viu, els assaltants tenen l'escopeta i la mare no pot fer-hi res.

Em vaig quedar tan frustrat com perplex, però alhora admirat. La pel·lícula no parlava només de la violència irracional d'uns joves psicòpates prou intel·ligents com per dissertar sobre l'antimatèria i els forats negres mentre culminen la seva acció criminal. "Funny Games" parla de la capacitat del cinema per manipular les consciències. Estem assistint a una representació, és impossible que ningú rebobini el temps com fa el personatge; no obstant això, nosaltres hem pres partit i hem decidit que els assaltants mereixen morir. Comprovar que som incapaços d'influir en els fets narrats ens fa sentir impotents i inútils, i en darrera instància aterrits perquè sabem que si mai ens trobem en una situació similar no hi haurà un guionista pietós que ens salvi de la mort.

L'agressor mira l'espectador: "No et pensaries pas que això podia acabar bé, oi?".

Aquest film té una versió nord-americana de 2008, dirigida pel mateix Hanecke, que és una repetició pla per pla de l'original austríac. Prescindible.

IRREVERSIBLE (Gaspar Noé, 2002).

"Irreversible" narra un fet terrible (una violació molt explícita visualitzada en un pla fix de set minuts de durada enmig d'un film en què la càmera no para de moure's).

El film més conegut de Gaspar Noé narra un afront (la violació de Monica Bellucci) i la venjança posterior que el seu nòvio (Vincent Cassel) i el seu ex (Albert Dupontel) duen a terme en un bar gai de nom "Rectum", que és el lloc més sòrdid imaginable. Una venjança que esdevé tant o més terrible que l'acte que l'ha motivada.

L'originalitat del film de Noé rau en què les escenes estan ordenades en sentit cronològic invers, o sigui que comença pel final. Llavors, l'espectador assisteix a la venjança sense conèixer allò que la motiva; i fins al final de la pel·lícula -que és el començament de la història- no podrem valorar l'abast dels fets. D'aquesta manera, el procés d'identificació amb l'aventura i els personatges (l'espectador també desitja la venjança) resulta alterat i ens veiem obligats a qüestionar el sentit de les diverses accions. Caldria afegir (spoiler) que si l'afront és majúscul, la venjança acaba resultant absurda, doncs l'exerceix el personatge presuntament menys visceral sobre la persona equivocada.

El trànsit és perillós però alguns passos subterranis encara ho són més.

ENTER THE VOID

Està de moda i ofereix un bon resultat en pantalla sobrevolar la lluminosa megalòpolis de Tòquio, bé sigui el de veritat o la versió digitalitzada; si qui ho fa és un esperit, ja tenim excusa per presentar la pel.lícula al festival de cinema fantàstic de Sitges. Si el director és Gaspar Noé, autor de culte per excel.lència, pot passar que un pla picat duri més de dues hores i que s'esgoti la paciència de qualsevol espectador. Finalment, allò més brillant d'aquesta palla mental anomenada "Enter the Void" és el número del parpelleig que enfosqueix la imatge: mai cap seqüència de càmera subjectiva no havia tingut en compte aquest detall; el pitjor, un final que tarda a arribar i és previsible i ridícul.

Gaspar Noé ha de reflexionar i plantejar-se si el més que previsible fracàs d'aquesta proposta inassequible és causat per la seva condició de geni incomprès o bé perquè és un pesat de tres parells de nassos; aniria bé que es decidís a fer el film pornogràfic a què aspira en el fons i que anuncien les escenes finals d'"Enter the Void"; com a experiència sensorial definitiva, penso que seria més eficaç.