DE AQUÍ A LA ETERNIDAD

Veure com putegen un soldat tota l'estona pot ser un reclam comercial? Doncs potser sí. I no estem pensant en "Oficial y caballero", sinó en un títol molt anterior que oferia gairebé el mateix i que va ser un gran èxit de taquilla i de crítica, guardonat amb vuit Òscars. 

Adaptació d'un best-seller de James Jones, "De aquí a la eternidad" (Fred Zinnemann, 1953) ofereix un càustic retrat de la societat castrense. L'acció ens situa a Hawaii, el 1941. Avui sabem que els japonesos van anar a tocar els collons, però, abans que això passés (l'atac a Pearl Harbor ocupa només un breu tram al final), els militars destinats a la base no vivien malament del tot, alternant la rutina dels entrenaments amb les borratxeres i les festes als locals amb presència femenina. Però el sergent Warden (Burt Lancaster) es complica la vida lligant-se la dona del capità (Deborah Kerr); i el soldat Prewitt (Montgomery Clift), en no voler apuntar-se a l'equip de boxa del campament, ja que arrossega un trauma de quan donava cops de puny (el mateix que li passava al John Wayne d'"Un hombre tranquilo", estrenada un any abans). El pobre Prewitt rep per totes bandes i només té el suport d'una simpàtica noia de companyia i d'un italià aficionat a la gresca; l'actriu (Donna Reed) i l'actor (Frank Sinatra) que fan aquests papers van merèixer sengles Òscars als millors secundaris; diuen que el segon va aconseguir la feina -que va rellançar la seva carrera- amb l'ajuda dels seus amics de la màfia, fet que evoca gens dissimuladament Francis Coppola a "El padrino" (allò del cap del cavall al llit del productor, recordeu?). 

Zinnemann dirigeix amb eficàcia un repartiment coral, treu tot el partit d'un guió molt atractiu amb acció, amors impossibles, dilemes morals, amistat i venjança, i, finalment, obté alguns moments icònics, amb menció d'honor pel petó entre la sorra i les onades d'en Lancaster i la Kerr, tots dos en banyador, ell tot múscul i ella més atractiva que de costum.

SOLO ANTE EL PELIGRO

Uns homes que esperen un tren és una situació icònica en molts westerns, des d'"El tren de las 3:10" a l'escena inicial d'"Hasta que llegó su hora". 

"Solo ante el peligro" (Fred Zinnemann, 1952) és pionera en aquest sentit i molts altres. La narració en temps real és, potser, el tret més definitori d'aquest film que es titula, en la versió original, "High Noon", i que comença quan el sheriff del poble (Gary Cooper) acaba de contraure matrimoni amb una atractiva quàquera (Grace Kelly, trenta anys més jove que el senyor que li fa de marit); quan es disposa a deixar el càrrec i marxar amb la dona per dedicar-se a feines menys arriscades, resulta que l'avisen del retorn, en el tren que arriba el migdia, d'un facinerós a qui va dur a la presó, indultat pels nordistes incompetents i disposat a venjar-se amb l'ajuda d'un germà i de dos sequaços (un d'ells s'assembla molt a Lee Van Cleef). 

En comptes de fer cas a la dona i fotre el camp cames ajudeu-me, el sheriff es queda i prova d'aconseguir l'ajuda de la gent del poble que ha pacificat amb el seu esforç. Però són una colla de desagraïts. 

"Solo ante el peligro" és un exercici de suspens i un discurs sobre la insolidaritat (potser oportú en ple auge del maccarthysme), però també parla, com molts altres westerns, de la transformació d'una terra sense llei en un espai civilitzat, gràcies al valor d'individus heroics; com "El hombre que mató a Liberty Valance", però concentrant en menys d'hora i mitja l'acció i la transició.

CHACAL

Continuem a França i continuem parlant d'homes d'acció a una banda i altra de la llei, tot i que "Chacal" (Fred Zinnemann, 1973), adaptació del best-seller de Frederick Forsyth, és un títol de nacionalitat britànica dirigit per un nord-americà d'adopció. I l'assassí a sou que dóna títol a novel·la i pel·lícula està interpretat per un molt british Edward Fox, tot i que l'argument no aclareix la veritable nacionalitat d'un individu del qual no en sabem ni el nom real, que no expressa cap mena de sentiment però que executa la seva tasca amb freda professionalitat i que és capaç de seduir i de matar amb idèntica eficàcia. 

De fet, l'únic tret que defineix el nostre protagonista, fascinant i alhora terrorífic, és la seva passió per la feina ben feta (si acceptem que matar gent sigui una feina). 

L'organització terrorista d'extrema dreta coneguda com l'OAS el contracta per matar el president De Gaulle l'any 1963, després de la desfeta d'Algèria. Ell adverteix que si algú parla i la policia arriba a conèixer la seva existència es retirarà sense tornar-los els calés que li han avançat; no obstant, això succeeix i Chacal (el seu nom en clau) només dubta uns instants a la frontera entre França i Itàlia abans de decidir acabar la feina, per a la qual ha dissenyat un pla perfecte que no coneixerem del tot fins a l'emocionant seqüència final. 

L'assassí es vesteix com un gentleman i treballa com un artista en la més paorosa solitud. El seu antagonista és un veterà policia incorporat per en Michael Lonsdale (francès d'origen britànic), un home de família que dedica el temps lliure a tenir cura dels seus coloms; la seva tasca no és tan solitària i té tots els mitjans del país a la seva disposició per evitar el magnicidi però -com acostuma a passar en els thrillers- s'assembla a l'assassí per la seva meticulositat i perquè li agrada seguir el seu instint. 

"Chacal" pel·lícula és, com els seus personatges, terriblement eficaç; aliena a qualsevol digressió política o moral, sòbria en les formes i trepidant en el muntatge. 

Hi ha una nova versió del 1997 dirigida per Michael Caton-Jones i protagonitzada per Buce Willis i Richard Gere. No resisteix la comparació.