MI DOBLE EN LOS ALPES

Resulta que, entre dos títols tan notables com "El señor de la guerra" (1965) i "El planeta de los simios" (1968), Franklin J. Schaffner va signar una pel·lícula d'espies de qualitat més discutible; curiosa, si més no. Ens referim a "Mi doble en los Alpes" (1967). 

Yul Brinner fa el paper d'un espia americà a qui uns russos indesitjables fan viatjar als Alps austríacs (per què sempre Àustria?) amb intencions nefastes que tampoc no cal explicar, tot i que el títol ja avisa per on van els trets. L'estratagema per fer-lo anar a una estació d'esquí és radical: el seu fill, que viu a Europa no sabem ben bé per què, ha mort, possiblement assassinat, mentre esquiava. Brinner -potser perquè és un home molt dur, o perquè és incapaç d'actuar (*)- no sembla excessivament afectat per la tragèdia; fins i tot arribem a pensar que està més interessat a lligar-se la Britt Ekland mentre esquien per unes pistes molt rares (neu verge, no hi ha senyals). Tot plegat una mica estrany i ens temem que l'argument només és una excusa per mostrar paisatges nevats i espectaculars mansions a la muntanya on sempre hi ha festes amb gent guapa i whisky a l'abast. 

(*) Finalment, van trobar un paper a la mida de la seva capacitat expressiva a "Almas de metal" (1973), en què fa de robot.

EL SEÑOR DE LA GUERRA

Abans d'"El planeta de los simios", Charlton Heston i Frankin J. Schaffner havien col·laborat a "El señor de la guerra" (1965), un film ambientat en l'Edat Mitjana. Narra la història d'un cavaller vingut a menys que, en companyia del seu germà (Guy Stockwell), del seu company d'aventures (Richard Boone en un paper a la seva mida), un capellà i uns quant soldats, es fa càrrec d'una torre i de quatre vilatans per defensar-los de les incursions dels homes del Nord. 

Curiosament, "El señor de la guerra" esdevindrà una història d'amor entre el senyor feudal i una guapa vilatana, molt romàntica tot i que discutible en la seva gènesi, quan el cavaller fa ús de l'ius primae noctis, també conegut com dret de cuixa, davant el desconsol del pobre nuvi i la lògica animadversió de la gent a qui diu defensar. Un punt de partida curiós per a una història de sentiments profunds, no sempre nobles, molt entretinguda, molt ben fotografiada per Russell Metty, i que recorda en molts aspectes la mítica "Los vikingos", de Richard Fleischer: un protagonista de caràcter contradictori, un germà no del tot ben avingut, certa voluntat de realisme que també beu del tapís de Bayeux (amb el tall de cabell característic dels normands), la presència d'uns vikings -lògicament-, i l'assalt a una fortalesa, amb escales, fletxes, oli bullent i tota la parafernàlia que hi escau.

PAPILLON

Dues de les pel·lícules més populars estrenades el 1973 adaptaven best-sellers. Ja vam parlar de "Chacal" i ara ho farem de "Papillon", que, dirigida per l'habitualment eficaç Franklin J. Schaffner, portava a la pantalla l'obra presumptament autobiogràfica on Henri Charrière relatava la seva penosa reclusió a la Guaiana Francesa, els seus intents de fuga i els corresponents càstigs en una cel·la d'aïllament per períodes que oscil·laven entre els dos i els cinc anys. 

Més enllà de la denúncia d'un sistema inhumà, en la línia d'un subgènere en què també caben títols com "La leyenda del indomable", "El expreso de medianoche" o "Sleepers", el film de Schaffner conté elements del cinema d'aventures i és igualment el retrat d'una amistat -entre el nostre Papillon i el falsificador Louis Dega- que comença de manera interessada i acaba sent sincera. Dustin Hoffman, qui comptava amb l'experiència d'un personatge similar a "Cowboy de medianoche" (Dega té més diners però gastar-los a la Guaiana no resulta senzill), i Steve McQueen, un altre actor de moda els anys setanta i expert en fugues ("La gran evasión"), defensen bé els seus papers, mentre Dalton Trumbo aporta la seva experiència com a guionista. 

Com en el cas de "Chacal", hi ha un remake recent que no ens hem dignat freqüentar.