L'home era més lleig que pegar un pare i, a més, tenia mal beure i era una mica impotent; si les seves víctimes se'n reien o senzillament li portaven la contrària, les matava i esquarterava, guardant els trossos al seu apartament minúscul; i, tot i que intentava dissimular la pudor gastant-se la setmanada en ambientadors, se li queixaven els veïns de sota, uns grecs no especialment polits.
Akin ens introdueix en el seu univers de brutícia i horror sense preàmbuls en la primera seqüència. No veiem directament com li talla el coll al cadàver, però el so és prou eloqüent. Tot seguit, el director ens mostra el bar on passa les hores el protagonista (el nom del local propicia el títol original del film); ple de fum i ple d'éssers marginats, addictes a l'alcohol i a les cançons tristes, resulta terrorífic i, alhora, absolutament creïble. Al film d'Akin no hi ha discurs i un inquietant humor negre i algunes situacions surrealistes ens fan riure sense voler. Un mecanisme de defensa davant de l'horror exhibit? En qualsevol cas, m'atreviria a dir que no són els crims allò que fa més por sinó el retrat d'unes persones destruïdes físicament i mental que potser un dia van ser com nosaltres.
