SIEMPRE ES INVIERNO

Tot i que el darrer treball de David Trueba es basa en la seva novel·la "Blitz", "Siempre es invierno" es pot explicar a partir de referències estrictament cinematogràfiques. 

Algunes, poden ser un llast: 

Emmirallar-se en Woody Allen (com han fet sempre els germans Trueba) no sembla una mala opció. Però quan hom comença a omplir el metratge de passejades per parcs, racons pintorescos d'una ciutat (en aquest cas, Lieja, Bèlgica), visites a museus i trobades casuals en una cafeteria, no anem bé. A més, no li fa falta; David Trueba pot ser tan bon director com el novaiorquès. 

He d'aclarir, de tota manera, que les escenes en qüestió resulten quasi sempre comentaris pertinents a la controvertida relació -que centra la trama- del protagonista amb una dona molt més gran que ell. 

François Truffaut: l'ombra del francès és igualment allargada, i el protagonista (David Verdaguer en un paper que sembla fet expressament per a ell), exercint d'arquitecte paisatgista amb vocació de perdedor, mentre el pas del temps i els canvis de feina marquen punts i a part (o potser punts i seguit), evoquen aquell insegur -i alhora seductor- Antoine Doinel. 

D'altra banda, la trama, clarament similar pel que fa a la professió i inseguretat del protagonista, i també un to hiperrealista o l'adscripció genèrica a la comèdia romàntica -o, millor dit, al drama amb moments de comèdia-, ens porta a la memòria un treball no gaire aconseguit de Félix Viscarret, que vam veure i comentar al bloc fa un parell d'anys, "Una vida no tan simple". 

Però també hi ha influències que David Trueba ha assimilat clarament en positiu. I ens referim a la comèdia clàssica nord-americana en general (i Billy Wilder en particular): 

- La importància dels objectes: fan avançar la narració la maqueta d'un parc dissenyat pel protagonista (metàfora del pes que arrossega el personatge, de la seva desesperació quan la coberta de vidre s'esquerda pel fred de l'hivern belga, de la solitud de la protagonista femenina quan el seu gat s'hi passeja indolentment al damunt); les restes del menú d'un kebab; un mòbil espatllat i una bossa amb arròs; una ampolla de vodka. 

- La importància dels secundaris: Impagable l'arquitecte rival, Àlex Ripollès -cognom que s'assembla a "gilipollas"-; o el geni coreà; o la dona del coreà, qui en té prou amb un breu primer pla; o la noia que se'l lliga a l'AVE, qui, amb una simple pregunta, resumeix el dilema central: "Què sóc per a tu? Una tireta o un trampolí?". 

En definitiva, i a pesar d'alguns retrets menors, "Siempre es invierno" és molt millor que "Una vida no tan simple". I ho és perquè reflecteix la vida i perquè no és gens simple. El problema del temps o de l'edat apareix representat metafòricament, des del mateix títol, o per l'emblemàtica maqueta del parc, amb els seus rellotges de sorra. La història és plena d'interrogants i la pregunta que es fan els dos protagonistes al final (ALERTA: ESPÒILER), mentre contemplen el sol apareixent a l'horitzó, no és únicament una invitació a fer l'amor, com podia haver-ho estat la nit que van estar junts a Bèlgica, sinó la verbalització de la incertesa sobre el futur. 

Finalment, se m'acut una darrera reflexió: "Siempre es invierno" -i potser el títol ens adverteix de la paradoxa- sembla voler parlar del pas del temps i acaba parlant del temps detingut, d'aquella primera nit, d'aquella partida de billar, d'aquella ampolla de vodka, del disc de Georges Brassens sonant al matí.

EL HOMBRE BUENO

La bona impressió que ens va causar "¿Qué fue de Jorge Sanz?" i "Saben aquell" es referma amb "El hombre bueno" (2024), nova demostració de la solvència de David Trueba en registres minimalistes. Aquí en té prou amb una cançó de Raimon, un paratge idíl·lic i quatre actors entregats als seus personatges per convertir en una pel·lícula excel·lent una trama senzilla, però també sàvia, sobre l'amor, l'amistat, les incerteses i aquestes coses que passen a la vida de les parelles i la gent en general. 

A part de la nena, tres actors que porten per cognom Sanz (no ens consta que siguin família): Macarena -tot un descobriment-, Vito -còmic que també pot ser entranyable, vist a la sèrie, vist a "Vergüenza", pròximament a la nova pel·lícula de Jonás Trueba, en què també s'ha de separar-, i novament Jorge Sanz, a qui el realitzador que més ha fet per ell (amb permís del germà gran) aconsegueix convertir en l'home bo del títol, paio savi i carismàtic, totalment creïble en el paper d'ermità que fuig del seu passat.

BIENVENIDO A CASA

Recuperem "Bienvenido a casa" (2006), que David Trueba va dirigir després de la notable "Soldados de Salamina". És un treball sens dubte més personal, però no millor, que apel·la a l'argument no gaire original del jove que ha d'afrontar el pas a l'adultesa, en aquest cas per la via ràpida després que la seva nòvia es quedi embarassada. 

Trueba estructura la història de manera molt truffautiana, barrejant les escenes de la vida privada del protagonista amb les de la seva feina com a fotògraf per a una revista; novell en els dos àmbits, el caràcter d'eterns adolescents dels seus companys de feina, o la intervenció d'un amor d'infància del seu poble, a qui retroba a Madrid fent de stripper, o la relació amb una periodista d'investigació molt independent, no ajuden a apaivagar els seus temors. 

Es tracta d'un film tan amable i entranyable com la majoria dels signats pel Trueba petit, tot i que un pèl llarg, i els diàlegs i les situacions no són sempre tan brillants com pretén el llibret. La falta de carisma d'Alejo Sauras no ajuda, però es veu compensada per un repartiment atractiu, des de les noies de la funció -Pilar López de Ayala, Ariadna Gil, Juana Acosta- a Juan Echanove (memorable crític de cinema cec), Jorge Sanz, Javivi, Julián Villagrán o un irreconeixible Santiago Segura, passant pels veterans Carlos Larrañaga i Concha Velasco. 

La cura pels personatges secundaris, lliçó que els germans Trueba han ben après de la comèdia clàssica, s'estén a una sèrie que el realitzador va dedicar a un Jorge Sanz que havia conegut temps millors en què l'actor fa una paròdia d'ell mateix, acompanyat d'un venedor de formatges ficat a representant -absolutament inepte-, interpretat per un impagable Eduardo Antuña. 

Ara hem vist la tercera temporada de "¿Qué fue de Jorge Sanz?", datada del 2017, que potser només consta del llarg capítol que vam poder veure a Movistar +. 

El protagonista sembla haver refet la seva carrera després de superar les seves addiccions i canviar de representant. Hàbilment, l'acció se situa durant el rodatge a Budapest de "La reina de España", dirigida pel germà gran, la qual cosa permet cameos de la troupe, inclosos Fernando Trueba i l'estrella Penélope Cruz. També té un paper important parodiant-se a si mateixa, una emergent Úrsula Corberó, que demostra que pot ser una gran actriu de comèdia sense haver de sobreactuar. 

David Trueba sap ser divertit sense forçar les situacions i demostra allò que ja sabíem després de veure "Saben aquell": que s'ha convertit en un gran director. Aquí, a més, aconsegueix la proesa d'introduir, sense renunciar al to jocós, la denúncia de la greu situació dels immigrants atrapats a la frontera hongaresa, assumpte que revelarà la veritable dimensió humana del protagonista; la imatge d'Eduardo Antuña sortint a la televisió enmig dels refugiats i la cara d'astorament de Jorge Sanz en veure'l ja valen per tot l'episodi.

SABEN AQUELL

Quan vaig comentar al bloc (març del 2014) "Vivir es fácil con los ojos cerrados", deia: "No vull ni pensar si aquest material hagués caigut en les mans de Pau Freixas i Albert Espinosa". 

En aquest cas, l'hemeroteca m'ha jugat una mala passada, ja que David Trueba signa el guió de "Saben aquell" amb l'Albert Espinosa. I, tot i el caràcter melodramàtic inherent a la història d'amor entre l'Eugenio i la Conchita, la pel·lícula em sembla magnífica, la demostració que es pot explicar la història d'amor més senzilla imaginable amb la mateixa eficàcia que el personatge protagonista reciclava acudits suats. 

El film d'en Trueba és sincer i emotiu. Ens permet plorar sense mala consciència, gaudir de les cançons que ara canta una meravellosa Carolina Yuste i tornar a riure dels acudits d'Eugenio gràcies a un David Verdaguer transmutat en l'autèntic sense esforç aparent. Sí, no calia complicar-se la vida per fer un film esplèndid sobre la figura tràgica d'un gran comediant, i també cal agrair que l'omplin amb els seus acudits (al pobre Chiquito de la Calzada no li van fer el mateix favor en les seves aparicions cinematogràfiques). Com també cal agrair la versió original en l'idioma d'Els Dos, tot i l'error (perdonable en un treball d'ambientació prou acurat) de mostrar un rètol en català ("cerveseria") en la Barcelona del 75, el dia que va morir Franco.

TRUEBA + TRUEBA + ALLEN + TRUFFAUT

Gràcies al cicle de cinema espanyol a la 2, hem pogut recuperar "Amo tu cama rica", dirigida l'any 1992 per Emilio Martínez-Lázaro, ara en boca de tothom després de l'èxit d'"Ocho apellidos vascos". I podem confirmar que, fa més de vint anys, aquest senyor ja era un realitzador notable, capaç d'enfrontar-se a un gènere tan difícil com la comèdia amb l'elegància dels clàssics; l'escena de la discoteca amb Cayetana Guillén-Cuervo emborratxant-se mentre Ariadna Gil balla amb el seu xicot i Pere Ponce mor de gelosia, el moviment de càmara que relaciona els personatges separats per unes escales, és una prova més que suficient.

Però no podem obviar la importància del guió de David Trueba, qui va repetir amb Emilio Martínez-Lázaro i amb una guapíssima Ariadna Gil un parell d'anys més tard a "Los peores años de nuestra vida".

Ja feia molts anys que el germà gran, Fernando Trueba, havia revolucionat el gènere amb "Ópera prima", protagonitzada per Paula Molina i pels llavors desconeguts Óscar Ladoire i Antonio Resines. La fórmula era la mateixa:

Un protagonista immadur que dissimula la seva inseguretat amb una verborrea torrencial, més simpàtic que atractiu, enginyós i irònic, una mena de Woody Allen versió madrilenya, s'enamora perdudament d'una noia que li riu les gràcies però també posa a prova la relació volent defensar la seva llibertat. I, si els diàlegs li deuen molt al jueu novaiorquès, els arguments recorden el Truffaut de "Besos robados": el protagonista vol ser escriptor, músic, vol encarrilar la seva vida però, mentre no ho aconsegueix, es guanya les garrofes fent tot típus de feines, per exemple de cobrador del frac (recordem que Antoine Doinel va fer de detectiu i de dependent en una sabateria). Només heu de canviar Manhattan o Montmartre per Atocha.

Els germans Trueba, amb aquests títols, satisfan el seu deute cinèfil i, alhora, ens mostren un moment irrepetible en què els joves -o no tan joves- del nostre país vivien una llibertat que cap generació precedent havía conegut. I, sobretot, proposen un nou model de comèdia (nou a Espanya) en què les dones són independents i gaudeixen amb alegria de la seva sexualitat; no són místiques o nimfòmanes, com passava en les comèdies del landisme i el destape, tot i que encara mostren una rara predilecció pels homes lletjos (corregida, però, en l'escena final de "Los peores años de nuestra vida", clarament deutora de "Casablanca").

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS

La darrera pel·lícula dirigida pel Trueba petit parteix d'una anècdota autèntica per narrar el viatge que fa Antonio, professor d'anglès en una escola d'Albacete, fins Almería per conèixer John Lennon i fer-li una petició molt especial, aprofitant que el beatle es troba a la província andalusa fent d'actor a "Cómo gané la guerra", a les ordres de Richard Lester. El viatge d'Antonio, en què l'acompanyaran Belén i Juanjo, dos adolescents a la fuga, és també, doncs, un viatge a l'Espanya franquista més rància.

El professor d'anglès, els adolescents i els Beatles representen la recerca d'un espai de llibertat en un entorn hostil. Llur peripècia, marcada per la seva innocència i el seu esperit bondadós, converteix "Vivir es fácil con los ojos cerrados" en una faula descaradament emotiva que fins i tot recorre a la presència d'un noi discapacitat o a metàfores tan poc subtils com la del diari amb la fotografia de Franco que Juanjo fa servir per eixugar-se les mans.

No vull ni pensar què hagués passat si aquest material hagués caigut en les mans de Pau Freixas i Albert Espinosa. Però David Trueba demostra que és prou hàbil i redimeix el producte a força de convicció, domini del tempo narratiu i diàlegs ben escrits; el gran treball interpretatiu de Javier Cámara -i de la resta del repartiment-, i la fotogènia de la guapíssima Natalia de Molina, fan la resta.

(Sí, ja ho sé, estic agafant el mal costum de guarnir el bloc amb fotos de noies maques).