EL PUENTE SOBRE EL RÍO KWAI

"El puente sobre el río Kwai" (1957) marca el salt de David Lean cap a les superproduccions, que ja no abandonaria. 

Adapta una novel·la de Pierre Boulle (també conegut per "El planeta de los simios", una altra de les seves obres traslladada al cinema) i fon el gènere bèl·lic amb el d'aventures. De fet, la característica potser més rellevant d'"El puente sobre el río KwaI", és la dualitat, començant pel seu argument: 

- Els japonesos volen construir un pont i una via sobre el riu del títol. Els encarregats de la construcció seran els presoners britànics del camp, ubicat en plena selva, no gaire lluny de la frontera amb l'Índia. Inicialment, l'oficial de més rang entre els anglesos, el coronel Nicholson (Alec Guinness) s'oposa fermament a la participació activa dels oficials, invocant la Convenció de Ginebra, vigent durant la Segona Guerra Mundial. Però el comandant japonès no està per hòsties. 

- Després de posar el coronel britànic la seva vida en perill, i mentre el comandant nipó constata la seva incapacitat per elevar un pont en condicions en el temps que li han assignat, Nicholson opta per ajudar, fent-se responsable de la construcció, amb els seus oficials. És una qüestió d'orgull que, paradoxalment, implica col·laborar amb l'enemic. 

- I, mentre els britànics treballen amb entusiasme construint el famós pont, un comando en què col·laboren anglesos i un americà fugat del camp de presoners (William Holden) avancen per la selva, decidits a destruir-lo. 

L'avanç del comando constitueix la part d'aventures, i les escenes al camp obeeixen a la tradició d'històries sobre presoners de guerra (i són fonament de molts títols posteriors). Però el principal interès del film de Lean, més enllà de la seva eficàcia com a espectacle en Technicolor i Cinemascope (el realitzador demostra la seva capacitat com a creador d'imatges potents en qualsevol format), és la presentació d'unes postures contradictòries i ambivalents, potser inherents a la moral castrense. Així, doncs, mentre el nord-americà, que es feia passar per oficial quan era un simple soldat, es mostra pragmàtic però també valerós quan cal, el coronel Nicholson és tan flegmàtic com obstinat, fidel a uns codis d'honor i disciplina que semblen infrangibles fins i tot quan condueixen a resultats absurds. El coronel britànic acaba assemblant-se molt al seu antagonista japonès, també un personatge afermat en principis que fan possible (o necessari) el suïcidi per expiar el fracàs, i que considera inferiors els britànics perquè es deixen fer presoners, però els alaba quan proven de fugir, ja que és la seva obligació de soldats (com a premi, els mata).

LEAN VS. DICKENS

Després de la magnífica "Breve encuentro", David Lean adaptava Charles Dickens, a "Cadenas rotas" (1946), sobre la novel·la "Great Expectations", i a "Oliver Twist" (1948). 

Ambdós títols apliquen la recepta de l'expressionisme en la il·luminació i els decorats per transportar-nos a l'Anglaterra injusta i segmentada de la Revolució Industrial. En aquest sentit, resulten magistrals. I les escenes inicials de "Cadenas rotas", o, millor dit, tota la part en què el personatge és un nen (i s'enamora d'una noia interpretada per una joveníssima Jean Simmons), tenen l'atmosfera gòtica i quasi onírica que l'adaptació demanava. Pel que fa a "Oliver Twist", tota la famosa part de l'hospici demostra una gran capacitat de síntesi, amb una sàvia utilització del muntatge, a l'altura del cinema silent. 

La resta és igualment notable, però, tant en un cas com en l'altre, l'abundància de personatges i esdeveniments i el to fulletonesc (inseparable d'un original literari que pretenia, sobretot, atrapar el lector, més enllà de l'evident càrrega crítica), condueix a un ritme que ens pot semblar precipitat en alguns moments. Però les pel·lícules no podien ser molt llargues els anys quaranta (tot i que "Cadenas rotas" assoleix les dues hores); en qualsevol cas, Lean aconseguirà definir amb pinzellades breus la majoria de pintorescos personatges sorgits de l'afilada ploma de Dickens.

BREVE ENCUENTRO

"Breve encuentro", dirigida per David Lean el 1945, protagonitzada per Trevor Howard i Celia Johnson, és una pel·lícula meravellosa, profundament romàntica i potser molt agosarada en el moment de la seva estrena, ja que, en definitiva, narra una relació adúltera, encara que sigui en grau de temptativa. 

La relació sorgeix a partir d'una trobada casual en una estació de tren que esdevé fonamental en la història. Ell és metge, i fa servir el ferrocarril per anar a la feina que té a l'hospital; ella, una mestressa de casa, que cada dijous es desplaça a la ciutat per comprar i, potser, anar al cinema. El film, sorprenentment, comença quan la parella se separa, al mateix bar de l'estació on es van conèixer -com sabrem ben aviat-, i, a partir d'aquí, la narració es mostra a través d'un flash-back que ocupa gairebé la totalitat del metratge, acompanyat de la veu en off de la protagonista, qui recorda les situacions viscudes i els sentiments que sorgeixen amb una força aclaparadora, superant qualsevol sentiment de culpa, ja que ambdós estan casats, i sembla que feliçment. L'amor és tan intens i sincer, que només pot concitar la nostra adhesió; el film, però, no obvia les complicacions d'una relació prohibida, la necessitat de mentir i l'amenaça d'una societat hipòcrita i malvolent. 

La narració per veu de la protagonista femenina i la posada en escena de Lean, bàsicament sòbria però també expressionista en molts moments, contribueixen al caire oníric de tan apassionada història. I, ja que parlem d'expressionisme cinematogràfic, caldrà esmentar escenes com la de l'efusió amorosa al túnel de l'estació, amb les ombres dels protagonistes amenaçades per les de presumptes desconeguts que poden descobrir-los, o el dramàtic final al bar de l'estació, quan ella es queda sola i la il·luminació es concentra en el seu rostre, aïllant-la de la xerrameca de la coneguda i de l'entorn, fins que la càmera s'inclina en un molt oportú angle holandès i ella corre cap a les vies.

DONES VIATGERES

Werner Herzog és famós per les seves pel·lícules sobre individus il·luminats -normalment, interpretats per Klaus Kinski- entestats a viatjar per territoris inexplorats, exòtics o feréstecs, potser tot a la vegada.

Aquesta temàtica es pot aplicar fins i tot a algun dels seus documentals, com l'inquietant "Grizzly Man" (2005).

De manera que, si canviem el sexe del protagonista, "La reina del desierto" (2015), biopic sobre Gertrude Bell, una intrèpida exploradora, arqueòloga, cartògrafa i poetessa britànica que va voltar pel desert durant els anys en què les tribus àrabs buscaven emancipar-se dels turcs, sembla un projecte adequat als interessos del director. Però la cosa no acaba de funcionar. Tant les dunes del desert com els espais interiors, ja siguin palaus orientals o antiquíssimes ciutats i fortaleses on s'amaguen els cabdills, estan molt ben fotografiats i preserven la seva fascinació. Però Nicole Kidman no està boja com Kinski i, tot i que l'admiren tots els àrabs amb qui topa en els seus desplaçaments, resulta una heroïna descafeïnada, hipotètica feminista que s'enamora del primer paio simpàtic que li llegeix uns versos en llengua farsi; i la seva independència acaba sent més condicionada per la mala sort (tots els pretendents se li moren) que per una presumpta vocació aventurera, que no dubtem però que no sentim; i davant la incapacitat de Herzog per traslladar-nos emocions autèntiques amb les imatges, el film s'arrepenja en la veu en off recitant els textos de l'escriptora.

A pesar del sol que llueix al desert, ella té la pell ben blanca; i el mateix li passa a Robert Pattinson, que s'assembla més al vampir de "Crepúsculo" que a T.E. Lawrence, que també voltava per aquelles contrades en aquells dies convulsos de la Primera Guerra Mundial. La seva presència ens porta a la memòria el film que David Lean va dedicar al personatge i fa evident la distància que separa els treballs dels dos directors.

I, ja que parlem de Lean, el britànic també va fer una pel·lícula sobre una dona viatgera, aquesta no tan intrèpida. A "Locuras de verano" (1955), Katharine Hepburn és una turista nord-americana, conca i probablement verge, que viatja a Venècia. Queda impressionada per la bellesa de la ciutat però també s'adona que hom s'hi sent trist sense companyia ni amor (com en la cançó de Charles Aznavour); per sort, apareix Rossano Brazzi i la cosa s'anima una mica.

"Locuras de verano" demostra la capacitat de Lean per retratar paisatges i captar estats d'ànim, tot i que no va gaire més enllà en les seves pretensions i resultats, molt més modestos que els dels títols que abordaria el realitzador ja a partir del seu següent treball, "El puente sobre el río Kwai" (1957).

PASAJE A LA INDIA

David Lean va dirigir "Pasaje a la India" el 1984, catorze anys després del fracàs immerescut de "La hija de Ryan".

Es tracta d'una adaptació d'una novel·la d'E.M. Forster (autor que James Ivory va portar al cinema fins a tres vegades -"Una habitación con vistas", "Maurice", "Regreso a Howards End"-) en què denuncia el racisme dels britànics en la seva aventura colonial, en el fons no gaire memorable si n'exceptuem la invenció del gintònic. El protagonisme de la història es reparteix entre una jove anglesa que va de moderna tot i que resulta ser una reprimida, la seva futura sogra i el seu promès, molt diferents entre si, un metge indi molt bondadós malgrat la seva afició a visitar els bordells de Bombai i, finalment, un britànic (James Fox) crític amb els seus compatriotes i que serà l'únic que restarà fidel al seu amic, el metge, quan l'acusin d'haver agredit sexualment la noia blanca (de tots és sabut, segons el fiscal del judici, que els foscos se senten atrets irremeiablement per les persones de pell més clara).

"Pasaje a la India" no és tan espectacular com els treballs anteriors del director, tot i que l'escena a les coves misterioses de Malabar, eix de l'argument, és tan física, intensa i misteriosa com calia. El film destaca, sobretot, per l'amor que Lean mostra cap als seus personatges, amb les seves contradiccions i febleses, reflex de les contradiccions d'un sistema colonial condemnat a desaparèixer.

LA HIJA DE RYAN

Després de "Lawrence de Arabia" i "Doctor Zhivago", David Lean dirigeix el 1970 "La hija de Ryan", un dramàtic triangle amorós ambientat durant els anys de la revolució irlandesa. Encara més que en els films precedents, la naturalesa i els seus contrastos -de la bellesa de les platges i les praderies a la fúria de les tempestes- s'erigeix en l'autèntica protagonista i assenyala els millors moments del film, com quan els amants fan l'amor en la frondositat del bosc o quan el marit (Robert Mitchum en un registre diametralment oposat als seus habituals papers de mascle) descobreix l'engany per les petjades a la sorra; o, evidentment, el rescat entre la pluja i les onades de les armes dels rebels. Tot plegat il·luminat magistralment per Freddie Young en una nova col·laboració amb el director, qui també va encarregar la partitura a Maurice Jarre -en aquest cas, però, el compositor francès es mostra estranyament despistat-.

També l'escenari del poblet té una gran rellevància narrativa. Aparentment acollidor, acaba convertint-se en una trampa per als protagonistes, ja siguin l'oficial britànic, el ximple del poble (sorprenent caracterització de John Mills) o la dona infidel (Sarah Miles), obligats a recórrer el seu únic carrer sota les burles o les expressions d'odi dels vilatans.

DOCTOR ZHIVAGO

La mort d'Omar Sharif ens porta a la memòria dos dels seus títols més coneguts, els que va protagonitzar a les ordres de David Lean: "Lawrence de Arabia" (1962) i "Doctor Zhivago" (1965).

En la primera, Sharif té un paper secundari que li va obrir, però, les portes del cinema a Occident i una merescuda nominació a l'Òscar. El veritable protagonista, com tots sabem, fou el llavors tampoc gaire conegut Peter O'Toole, que hi fa el paper del britànic T.E. Lawrence.

Durant la Primera Guerra Mundial, a Lawrence li van encarregar la missió estratègica de donar suport als àrabs en la seva lluita contra els turcs, que eren enemics comuns. Però ningú no s'esperava que el jove oficial es convertiria en un cabdill admirat pel seu coratge i que uniria sota un projecte comú les tribus del desert.

"Lawrence de Arabia" és un film col·lossal, el súmmum del gènere d'aventures èpiques. La música de Maurice Jarre, la fotografia de Freddie Young (i la fotogènia del desert), la interpretació arravatada d'O'Toole i la sàvia direcció de David Lean, qui aconsegueix moments de cinema pur tan contundents com la desfilada de Lawrence sobre els vagons del tren que han fet descarrilar, o la incursió al desert per trobar un home que s'ha quedat enrere, en fan una pel·lícula irrepetible.

"Doctor Zhivago" també juga a la lliga dels films èpics i grandiloqüents que el director britànic va conrear des d'"El puente sobre el río Kwai" (1957). Basada en la novel·la del premi Nobel Boris Pasternak, presenta les peripècies del metge i poeta Yuri Zhivago (Omar Sharif) durant els anys de la Revolució Russa. Novament, es tracta d'un gran esforç de producció, amb un repartiment luxós (acompanyen Sharif: Julie Christie, Geraldine Chaplin, Tom Courtenay, Alec Guiness, Rod Steiger i Ralph Richardson) i altra vegada la música de Maurice Jarre i la fotografia de Freddie Young.

Es tracta sens dubte d'un film vistós, ple de grans moments subratllats per una partitura inspiradíssima de Jarre. No obstant això, el trobo un títol insatisfactori, allunyat de l'obra mestra que voldria ser. Al meu parer, és dispers; en cap moment sabem què ens vol explicar. Sí, hi ha la gran història d'amor entre Zhivago i Lara (una guapíssima Julie Christie), però la seva hipotètica intensitat es perd entre postals de l'estepa russa (ja siguin paisatges glaçats o camps de girasols a la primavera assolellada). Els comentaris sobre la revolució soviètica o sobre la relació entre l'artista i la societat del seu temps són superficials i tenyits d'un ferotge anti-comunisme. I la majoria de personatges resulten sorprenentment poc atractius i mancats de relleu: Zhivago es limita a posar cara de pena, un benaventurat superat per les circumstàncies; Tonya (Geraldine Chaplin), una altra benaventurada, només acluca els ulls i ensenya les dents; els bolxevics fan cara de pal tota l'estona. Els personatges més interessants són els més ambigus: Lara i Komarovsky (Rod Steiger).

"Doctor Zhivago" és un film notable i té rampells de genialitat però, sovint, el cartró-pedra dels decorats de Gil Parrondo s'apodera de la funció. Entre tantes escenes de masses revoltades, el millor continuen sent els primers plans dels ulls blaus de Julie Christie.