Curtis Hanson serà recordat per "L.A. Confidential" (1997), excel·lent adaptació de l'obra de James Ellroy.
Tot i la qualitat literària de l'original, no es tractava d'una tasca fàcil, atesa la complexitat de la història, amb tres policies (tres) embrancats en una tèrbola investigació criminal que implicava molts dels estaments d'una ciutat convulsa i corrupta com sembla que ho era Los Angeles als anys cinquanta. Cadascú pel seu compte i amb els seus propis mètodes. Brian De Palma va fracassar en un repte similar (la seva adaptació de "La Dalia Negra").
Russell Crowe, Guy Pierce, Kevin Spacey i Kim Basinger brodaven els seus papers i Hanson servia una mostra impecable i genuina del millor cinema negre, a l'altura dels clàssics però sense ser-ne una còpia.
El següent treball de Hanson, "Jóvenes prodigiosos" (2000), és una comèdia dramàtica sobre un professor de literatura (Michael Douglas) que travessa una crisi creativa; els personatges estan ben retratats i la ironia presideix una trama que la crítica va apreciar però no tant el públic. "8 millas" (2002) és un vehicle per al raper Eminem, força digne i interessant en el seu retrat dels barris pobres de Detroit, però que no transcendeix la seva condició de biopic mal dissimulat; una comèdia insubstancial -"En sus zapatos", 2005-, un film sobre el món del joc -"Lucky You", 2007- i un altre sobre surfistes -"Persiguiendo Mavericks", 2012- no excedeixen en cap cas els límits de la correcció.
En realitat, la part més interessant de la carrera de Curtis Hanson és la que precedeix "L.A. Confidential" i que culmina amb aquesta obra mestra. També hi trobem títols prescindibles i "Río salvaje" (1994), entre el film d'aventures i el suspens, no em sembla una gran pel·lícula. Però "Falso testigo" (1987) era un thriller hitchcockià tan hàbil com eficaç, com també ho era la molt angoixant "La mano que mece la cuna" (1992). I la meva favorita és "Malas influencias" (1990), un altre thriller molt inquietant en què un executiu més aviat tímid (James Spader) coneix un individu atractiu i extrovertit (Rob Lowe en el millor paper de la seva carrera) que l'ensenya a viure sense inhibicions, la qual cosa al principi és força divertida però, cap al final, deriva en un malson.