"Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080, Bruxelles", dirigida per Chantal Akerman el 1975, és, sens dubte, una proposta radical, encara més si la situem en l'any de la seva estrena, quan el cinema minimalista gairebé no existia fora dels experiments d'Andy Warhol i poca cosa més.
Al llarg de més de tres hores de durada, assistirem a la rutina diària d'una mestressa de casa vídua amb un fill una mica ganàpia. A través de plans frontals fixos, veurem com, dia rere dia, prepara l'esmorzar del noi, surt a comprar i a fer algun encàrrec i, mentre bull les patates del sopar, rep senyors que l'ajuden a quadrar l'economia domèstica.
La durada de les escenes (en alguns moments, sembla que estiguem veient un programa de cuina) combinada amb la quasi total absència de diàlegs i la repetició de situacions similars, al llarg de tres dies que semblen idèntics, demana una adhesió maratoniana de l'espectador, però resulta eficaç per transmetre el clar missatge feminista i per fer més evident l'anestèsia emocional de la protagonista; en el tercer dia i capítol, percebrem que algunes interrupcions lleus però incòmodes en aquesta rutina alienant poden conduir a un desequilibri de funestes conseqüències.