POLVO SERÁN

El tema de la mort, central a "Los destellos", el tornem a trobar a "Polvo serán", dirigida per Carlos Marqués-Marcet, també del 2024. 

La mort i el suïcidi assistit, possible si te'n vas a Suïssa. En aquest cas, la protagonista, una antiga actriu que potser vol tancar teatralment el seu cicle vital, pateix un càncer incurable; però també la seva parella pretén acompanyar-la; perquè, sense ella, no vol continuar vivint. 

El més curiós d'aquest film és que Marqués-Marcet renuncia parcialment al naturalisme present en la majoria dels seus treballs i converteix aquesta aspra història d'amor i de mort en un musical, tot i que els moments culminants es mantenen en el terreny del realisme, sota l'ombra allargada d'Ingmar Bergman. Les comparacions amb el mestre suec podrien ser odioses, però penso que no calia l'excentricitat; la pel·lícula funciona a pesar dels números musicals i tant Ángela Molina com Alfredo Castro excel·leixen en els papers protagonistes.

ELS DIES QUE VINDRAN

Si la principal virtut dels films dirigits per Carlos Marqués-Marcet és la naturalitat de personatges i situacions, aquí porta la recepta a l'extrem narrant la història d'un embaràs i del trasbals que comporta per a una parella que dista d'estar consolidada amb la col·laboració de dos actors que també són parella embarassada a la vida real: l'inevitable David Verdaguer i María Rodríguez Soto (potser més compenetrats que els seus personatges). "Els dies que vindran" (2019) treu un partit notable d'una situació ben senzilla i quotidiana i conté moments impagables com la passejada -per prescripció facultativa- durant la Diada de Sant Jordi.

TIERRA FIRME

David Verdaguer, omnipresent, el retrobem a "Tierra firme", film del 2017 de Carlos Marqués-Marcet, qui ja l'havia dirigit a "10.000 km", igualment amb Natalia Tena al repartiment. Aquí, però, ella és la parella de l'Oona Chaplin, i les dues comparteixen un vaixell al Tàmesi. L'anglesa vol tenir un fill i en Roger (Verdaguer) sembla el donant ideal. Però no tothom té clar el paper que ha de jugar i no tothom està convençut del camí a seguir, i no serà tan senzill com moure la casa flotant pels canals londinencs.

La pel·lícula pateix un ritme insegur però es beneficia d'una gran dosi de naturalitat ja des de l'escena de la borratxera (una situació que no deu ser tan fàcil de filmar). El treball dels tres intèrprets hi fa molt però la cosa hauria estat encara millor si David Verdaguer hagués matisat una mica el seu paper de follador simpàtic i potser tampoc calien alguns excessos escatològics. Ja ens ho creiem que és una història real com la vida mateixa, coi!

En fi, un treball imperfecte però agradable del català que evoca en certa manera un clàssic del cinema francès i mundial, un film molt peculiar que Jean Vigo va dirigir l'any 1934 en què una parella es desplaça en una barcassa per un altre riu -el Sena-, ajudats pel vell Jules (Michel Simon). Com en el film de Marqués-Marcet, discuteixen i la terra ferma els separa però el seu amor és massa intens. "L'Atalante" és una obra mestra en què el realisme cedeix davant d'un apassionament que confereix a les seves imatges una dimensió onírica, el cant a la vida d'un realitzador que moriria el mateix any de l'estrena del film, als 29 anys, víctima de la tuberculosi.

NOVES TECNOLOGIES

La parella protagonista de "10.000 Km" (Carlos Marqués-Marcet, 2014), després de set anys de convivència, s'han de separar quan ella marxa de Barcelona i se'n va a Los Angeles amb una beca per aprendre fotografia. Les noves tecnologies (skype, facebook, internet en general) els hauríen d'ajudar a comunicar-se malgrat la distància i fer més suportable l'absència. Però hi ha coses que les màquines encara no poden resoldre. Ells són Natalia Tena ("Juego de tronos") i David Verdaguer, que surt en tots els programes que fan gràcia de TV3; però no us enganyeu: això no és una comèdia.

Als protagonistes de "The Bling Ring" (2013), l'última pel·lícula de Sofia Coppola, internet els serveix per saber si els famosos (Paris Hilton, Megan Fox, Lindsay Lohan i catèrvola per l'estil) són a casa seva o de viatge per Europa i per localitzar a Google Earth la casa en qüestió, entrar-hi, emprovar-se els models de les estrelles i endur-se'n uns quants, més uns ròlex de propina. Després, es fan selfies amb els objectes robats i pengen les fotografies a Facebook. Gran idea. Però això no és el més sorprenent sinó la constatació que a Hollywood Hills la gent no tanca les portes de casa seva i tampoc no fa servir alarmes. Tot plegat resultaria prou increïble si no fos perquè el film està basat en fets reals. Sofia Coppola gaudeix d'allò més mostrant col·leccions aclaparadores d'objectes de luxe mentre acompanya el reportatge amb una banda sonora esplèndida, és a dir més o menys com ja va fer a "María Antonieta" (2006); al cap i a la fi, els membres de la casta privilegiada que apareix al film no semblen tan diferents dels aristòcrates francesos. I el comentari sobre l'absència de valors resulta força pertinent, de manera que, tot i parlar bàsicament del mateix, el film ens ha agradat més que "Somewhere"; i si la roba-escenes d'aquella pel·lícula era l'Elle Fanning, aquí trobem unes quantes joves promeses, cap de les quals, però, li fa ombra a una magnífica Emma Watson (sí, la noia de "Harry Potter").