MICKEY 17

Fitxat pels americans després de l'èxit de "Parásitos", Bong Joon-ho signa "Mickey 17" (2025), faula distòpica, com ho era "Snowpiercer", en què un excel·lent Robert Pattinson fa el paper d'un noi més aviat tímid que, fugint d'uns gàngsters a qui deu diners, s'embarca en una nau plena de colons de l'espai capitanejats per un autòcrata llunàtic -mai millor dit- que em va recordar Donald Trump per la seva vocació messiànica i manca d'escrúpols. 

El número després del nom s'explica perquè Mickey/Pattinson va escollir ser "prescindible", un no ningú a qui encarreguen les feines més perilloses o, directament, fan servir de conillet d'índies, amb l'avantatge -o no- que cada vegada que mor el tornen a fabricar en una mena d'impressora 3-D. 

Els girs de la trama l'omplen de possibilitats que el film no acaba d'explorar, i es queda en un divertiment enginyós, entre la ciència-ficció d'aventures i un enèsim discurs sobre la lluita de classes. Si més no, la protagonista femenina, Naomi Ackie, surt molt més atractiva que a "Parpadea dos veces", el títol de suspens no gaire memorable on la vam descobrir l'any passat.

PARÁSITOS

Si "Viaje a Nara" és la típica pel·lícula que contribueix a la mala fama del cinema oriental (avorrit, contemplatiu...), no es pot dir el mateix de l'adrenalítica "Parásitos" (Bong Joon-ho, 2019). Ah, sí, que aquesta és coreana, no japonesa...

"Snowpiercer" (2013) era una faula distòpica que parlava de la lluita de classes. "Parásitos" ve a ser el mateix en clau més contemporània. A partir de la imatge metafòrica dels escarabats que s'oculten en la foscor, el realitzador narra el viatge d'una família des de l'inframón en què viuen miserablement a l'univers dels rics, paràsits que són parasitats en un joc de miralls ric en matisos i alguna sorpresa. Bong Joon-ho sembla haver-se allunyat de la fantasia dels seus títols precedents; però l'aparent realisme d'aquest conte en clau de comèdia negra sobre les desigualtats socials no exclou un to oníric que emergeix de les profunditats i esclata en una catarsi violenta quasi tarantiniana. En definitiva, els somnis es paguen cars en una societat ultra-capitalista on mai no plou al gust de tothom (literalment).

SNOWPIERCER

Hi ha molts exemples de distòpies en què els sobrevivents d'una catàstrofe apocalíptica s'arrengleren en dos bàndols, el dels miserables que mengen merda, d'una banda, i uns quants privilegiats que viuen com a reis, d'una altra.

Si afegim que surten John Hurt fent de líder rebel i Ed Harris exercint de demiürg, podem arribar a pensar que el darrer film del coreà Bong Joon-ho ("Memories of Murder", "The Host") no és el súmmum de l'originalitat.

Però "Snowpiercer (Rompenieves)", adaptació de la novel·la gràfica "Le transperceneige", de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb, es desmarca de productes similars gràcies a una idea d'enorme potencial visual i metafòric: tots els sobrevivents -és a dir, la humanitat sencera- viatgen dalt d'un tren reconvertit en moderna Arca de Noè que recorre a tota velocitat un món cobert de glaç sense deturar-se mai. El film mostra aquest univers a partir de la revolta d'uns quants infortunats que viatgen a la cua i del camí, ple de revelacions, que recorren per arribar a primera classe i a la màquina dissenyada pel poderós senyor Wilford. Algunes situacions no són gaire versemblants, però el conjunt, gràcies a un treball de posada en escena francament brillant, esdevé eficaç i dotat d'una rara poesia.